Edat d'or de l'islam
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'edat d'or islàmica està tradicionalment datada entre la meitat del segle viii i la meitat del segle xiii.[1][2] Durant aquest període, els artistes, enginyers, erudits, poetes, filòsofs, geògrafs i comerciants del món islàmic van contribuir en gran manera a l'agricultura, les arts, l'economia, a la indústria, al dret, la literatura, la navegació, la filosofia, les ciències, la sociologia i la tecnologia, a la vegada que conservaven les tradicions i aportaven invents i innovacions pròpies.[3] Howard R. Turner va escriure que els artistes i científics musulmans, els prínceps i els treballadors van fabricar junts una cultura única que va influenciar les societats dels altres continents.
Es considera que aquest període s'inicià durant el regnat de Harun ar-Raixid del Califat Abbàssida (786-809), amb la inauguració de la Casa de la Saviesa de Bagdad, on els acadèmics de diferents cultures d'arreu del món es reunien per a traduir tot el coneixement clàssic a l'àrab.[4][5] Aquesta esplendor arribà a la fi amb la caiguda del califat abbàssida arran de les invasions mongòliques i el Setge de Bagdad de 1258.[6] Alguns acadèmics contemporanis, però, marquen la fi de l'Edat d'Or de l'Islam a les darreries dels segles xv i xvi.[7][8][9]