El testament d'Orfeu

El testament d'Orfeu (títol original en francès: Le Testament d'Orphée) és un pel·lícula francesa dirigida per Jean Cocteau el 1959 i estrenada el 1960. Ha estat doblada al català.^[1]

El testament d'Orfeu

Le Testament d'Orphée
Fitxa
Direcció	Jean Cocteau
Protagonistes	Jean Cocteau Jean Marais Maria Casarès François Périer Édouard Dermit
Director artístic	Pierre Guffroy
Producció	Jean Thuillier
Dissenyador de producció	Pierre Guffroy
Guió	Jean Cocteau
Música	Georges Auric Martial Solal
Dissenyador de so	Pierre Bertrand René Sarazin
Fotografia	Roland Pontoizeau
Muntatge	Marie-Josèphe Yoyotte
Vestuari	Janine Janet
Productora	Les Éditions Cinégraphiques (França)
Distribuïdor	Cinédis (França) UGC (França) Connaissance du Cinema (França) Tamasa Distribution (França) Les Acacias (França) Robur (França) Ciné Classic (França)
Dades i xifres
País d'origen	França
Estrena	1960
Durada	81 minuts
Idioma original	francès
Versió en català	Sí
Color	en blanc i negre
Descripció
Gènere	biografia Manifest poètic
Sèrie: The Orphic Trilogy (en) ← Orpheus (en)

Argument[2]

Mort i resurrecció del poeta. Colpit per una bala, el poeta Jean Cocteau viatja a un altre temps. Vida i mort, present i futur, monstres i imaginació, angoixes i fantasmes, és el testament del poeta cineasta, la seva biografia sense cap preocupació de cronologia. Jean Cocteau hi té el paper principal.

Repartiment

• Jean Cocteau: el poeta Jean Cocteau/Orfeu
• Jean Marais: Edip
• Maria Casarès: la príncessa
• François Périer: Heurtebise
• Édouard Dermit: Cegest
• i per ordre alfabètic:
  • Françoise Arnoul
  • Claudine Auger: Minerva
  • Charles Aznavour: el curiós
  • Brigitte Bardot: ella mateixa
  • Lucia Bosè: una amiga d'Orfeu
  • Yul Brynner: l'uixer dels inferns
  • Françoise Christophe: la infermera
  • Gérard Chatelain: l'enamorat
  • Nicole Courcel: la mare maldestra
  • Henri Crémieux: el professor
  • Luis Miguel Dominguín: un amic d'Orfeu
  • Guy Dute; un home-gos
  • Daniel Gélin: l'intern
  • Philippe Juzan: un home-cavall
  • Jean-Pierre Léaud: Dargelos, l'escolar
  • Michèle Lemoigne: l'enamorada
  • Serge Lifar: un amic d'Orfeu
  • Daniel Moosmann: un home-cavall
  • Brigitte Morisan: Antigona
  • Pablo Picasso: un amic d'Orfeu
  • Françoise Sagan: una amiga d'Orfeu
  • Alice Sapritch: la reina de les gitanes
  • Henri Torrès: el locutor
  • Annette Vadim/Roger Vadim:^[3] amics d'Orfeu
  • Francine Weisweiller: la senyora que s'ha equivocat d'època

Banda sonora

Músiques addicionals: Christoph Willibald Gluck, Georg Friedrich Haendel, Johann Sebastian Bach (BWV 1067, Menuet i Badinerie), Richard Wagner.

Producció

Rodatge

• Període preses: 1959, setembre a novembre
• Interiors: Estudis de la Victorine (Alps Marítims), Estudis Francoeur (París)
• Exteriors:
  • Alps Marítims: Saint-Jean-Cap-Ferrat (Algunes escenes tenen per decorat villa Santo Sospir^[4] on els murs són pintats al fresc per Jean Cocteau), Villefranche-sur-Mer (es veu la façana de la capella Saint-Pierre de Villefranche-sur-Mer decorada per Cocteau).
  • Bouches-du-Rhône: Les Baux-de-Provence rodatge facilitat gràcies a François Truffaut, sobretot per a les escenes als indrets del Vall d'Infern i de les carreres).
• Jean Cocteau va acceptar que un equip radiofònic, dirigit per Roger Pillaudin, segueixi el rodatge de la pel·lícula.

Acollida

«

Aquesta pel·lícula és bonica perquè és la pel·lícula d'un home que sap que morirà i que no arriba a prendre's la mort seriosament. (Cahiers du cinéma)

»

.

Premis i nominacions

Nominacions

• 1961: BAFTA a la millor pel·lícula per Jean Cocteau

Referències

1. «El testament d'Orfeu». esadir.cat.
2. «Le testament d'orphée». The New York Times.
3. Casats en l'època del rodatge, una o l'altre són als crèdits segons diferents bases de dades cinematogràfiques: Annette Vadim per l'imdb, Roger Vadim per la BiFi, i tots dos per The TCM Movie Database Estats Units (TCM menciona Roger Vadim i « Annette Strøyberg »). Com indica Jean Cocteau en l'epíleg de la pel·lícula, cada espectador haurà pogut reconèixer diverses celebritats entre les aparicions dels «amics d'Orfeu».
4. Propietat de Francine Weisweiller.