Emili Vendrell i Ibars
tenor català / From Wikipedia, the free encyclopedia
Emili Vendrell i Ibars (Barcelona, Barcelonès, 23 de gener de 1893[1] – Barcelona, Barcelonès, 1 d'agost de 1962[2]) fou un tenor català, destacat intèrpret de cançons tradicionals catalanes i sarsueles.
No s'ha de confondre amb Emili Vendrell i Coutier. |
Placa a una plaça de Barcelona amb un fragment de L'Emigrant, cançó que Emili Vendrell popularitzà. | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 23 gener 1893 Barcelona |
Mort | 1r agost 1962 (69 anys) Barcelona |
Sepultura | Cementiri de Montjuïc (Barcelona), Plaça Nostra Senyora del Carme, agrup. 14a, nínxol 2099 |
Dades personals | |
Nacionalitat | Catalunya |
Activitat | |
Camp de treball | Òpera i cant |
Ocupació | cantant d'òpera, tenor |
Gènere | Òpera, sarsuela i folk |
Veu | Tenor |
Instrument | Veu |
Família | |
Fills | Emili Vendrell i Coutier |
Cantant d'origen obrer que als anys 20 i 30 del segle xx va ser un ídol de la joventut catalanista sense distincions de classes ni d'ideologies.[3] Anomenat «la veu del poble», va saber acoblar la passió pel cant amb l'amor a la terra.[4]
Va debutar el 1922 quan es va presentar al Teatre Tívoli amb Don Joan de Serrallonga, de Víctor Balaguer.[5] Format a l'Orfeó Català, actuà al teatre líric amb la interpretació de sarsueles. Del seu repertori destacaren Doña Francisquita (amb més de mil cinc-centes representacions[6]) d'Amadeu Vives i Cançó d'amor i de guerra de Martínez i Valls.
Emili Vendrell fou la veu de tenor més exquisida i de més depurada escola que hi ha hagut a la sarsuela catalana i espanyola.[7] Va aconseguir el rar objectiu de ser sempre admirat i estimat per tots i sobretot per dos públics antagònics: l'exigent, assidu als concerts, i el de la sarsuela, menys format i de gustos no sempre extremats. Va donar caràcter i altura a la cançó catalana, la popular i la dels compositors que van ser els seus mestres i els de la seva generació.[8]