Síndrome d'irradiació aguda
From Wikipedia, the free encyclopedia
La síndrome per irradiació aguda (SIA), més coneguda popularment com a enverinament per radiació, és una col·lecció d'efectes sobre la salut ocasionats per una exposició als teixits biològics d'un organisme per una font de radiacions ionitzants extremadament intenses, en un curt període.[1] La SIA difereix de la síndrome per irradiació crònica, que es produeix després d'exposicions perllongades a dosis de radiació relativament baixes.[2][3]
| Tipus | intoxicació i malaltia per irradiació  |
|---|---|
| Especialitat | medicina d'urgències |
| Classificació | |
| CIM-10 | T66 |
| CIM-9 | 990 |
| Recursos externs | |
| MedlinePlus | 000026 |
| eMedicine | 834015 |
| MeSH | D054508 |
| Orphanet | 454831 |
La SIA implica una dosi total superior a 0,7 Gy (70 rad), que generalment es produeix des d'una font fora del cos, lliurada en pocs minuts.[1] Les fonts d’aquesta radiació es poden produir de manera accidental o intencionada.[4] Poden implicar reactors nuclears, ciclotrons i certs dispositius utilitzats en la teràpia contra el càncer.[5] Les cèl·lules més afectades són generalment aquelles que es divideixen ràpidament.[6] A dosis elevades, això provoca danys a l'ADN que poden ser irreparables.[5] El diagnòstic es basa en un historial d’exposició i símptomes.[5] L'hemograma pot indicar la gravetat de l'exposició.[1]
Els efectes de la radiotoxicitat es van començar a conèixer des de temps de Marie Curie però la síndrome per irradiació aguda no es va començar a estudiar fins a l'esclat de les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki durant la Segona Guerra Mundial. Avui se sap que per a dosis baixes, de menys de 20 Gy, aquesta síndrome consta de tres fases. La primera fase, que dura d'uns minuts a unes hores, es caracteritza per una simptomatologia més aviat benigna, que pot incloure manca de gana, nàusees, vòmits, diarrea o envermelliment de la pell. La segueix una fase de latència, que dura d'unes hores a unes setmanes, menys temps com més intensa hagi estat l'exposició, a la qual els primers símptomes desapareixen. Finalment, a la darrera fase, apareixen nous símptomes en general molt més perillosos i que poden ser molt variats, incloent-hi greus problemes cutanis, respiratoris, gastrointestinals, vasculars i cerebrals que poden portar a la mort.[1][6] Per a dosis majors, en canvi, hi ha una sola fase, d'uns minuts a unes hores de durada, que consta de desorientació, manca de coordinació de moviments, convulsions, coma i acaba amb la mort.[7]
El tractament de la SIA és generalment un tractament simptomàtic.[6] Això pot incloure transfusions de sang, antibiòtics, factor estimulant de colònies o trasplantament de cèl·lules mare.[6] S’ha d’eliminar el material radioactiu que quedi a la pell o a l'estómac.[5] Si es va inhalar o ingerir radioiode, es recomana iodur de potassi.[5] Complicacions com la leucèmia i altres càncers entre els que sobreviuen es gestionen de forma habitual.[5] Els resultats a curt termini depenen de la dosi d'exposició.[5][8]
El nombre oficial de morts al món causades per aquesta síndrome, a banda dels milers de casos a conseqüència de la irradiació de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki, des de 1945 fins a 2004 és de cent vuitanta. D'aquests, consten vint-i-vuit a causa de l'accident de Txernòbil, incloent-hi els liquidadors, segons l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica. En 2006 l'assassinat per enverinament de l'espia Aleksandr Litvinenko va sumar un nou cas. Els malalts i morts a causa d'aquesta síndrome a conseqüència de les radiacions de l'accident de Fukushima de 2011 encara no estan comptabilitzats.