Escòcia
país europeu del Regne Unit / From Wikipedia, the free encyclopedia
Escòcia (en scots i anglès: Scotland; en gaèlic escocès: Alba) és el més septentrional dels quatre països constituents del Regne Unit.[1][2][3] Juntament amb Anglaterra i Gal·les, forma part de l'illa de la Gran Bretanya, i abasta un terç de la seva superfície total; a més, és format per més de 790 illes.[4] Limita al nord i l'oest amb l'oceà Atlàntic; a l'est amb el mar del Nord, al sud amb Anglaterra i al sud-oest amb el canal del Nord i el mar d'Irlanda. El territori escocès abasta 78.772 km², i la seva població s'estima en 5.116.900 habitants, amb una densitat de població de 65 habitants per km². La capital n'és Edimburg, i és un dels grans centres financers europeus.[5][6] La ciutat més gran n'és Glasgow, l'àrea metropolitana de la qual agrupa el 20% del total de la població escocesa.
Per a altres significats, vegeu «Escòcia (desambiguació)». |
Scotland (en) Alba (gd) | |||||
Himne | Flower of Scotland | ||||
---|---|---|---|---|---|
Lema | «In My Defens God Me Defend» | ||||
Localització | |||||
| |||||
Estat | Regne Unit | ||||
Capital | Edimburg | ||||
Conté la subdivisió | |||||
Població humana | |||||
Població | 5.404.700 (2016) (68,6 hab./km²) | ||||
Idioma oficial | anglès gaèlic escocès escocès | ||||
Geografia | |||||
Part de | |||||
Superfície | 78.782 km² | ||||
Punt més alt | Ben Nevis (1.344) | ||||
Limita amb | |||||
Dades històriques | |||||
Anterior | |||||
Patrocini | Andreu apòstol | ||||
Organització política | |||||
• Monarca | Carles III del Regne Unit | ||||
Òrgan executiu | Govern d'Escòcia | ||||
• Primer ministre | Humza Yousaf (2023–) | ||||
Òrgan legislatiu | Parlament Escocès , (Escó: 129) | ||||
Moneda | lliura esterlina | ||||
Identificador descriptiu | |||||
Fus horari | |||||
Domini de primer nivell | .sco | ||||
Prefix telefònic | +44 | ||||
ISO 3166-2 | GB-SCT | ||||
Codi NUTS | UKM | ||||
Lloc web | gov.scot |
El Regne d'Escòcia va ser un estat independent fins al 1707, data en la qual es va signar l'acta d'Unió amb el Regne d'Anglaterra, per crear el Regne Unit de la Gran Bretanya, però Escòcia ha estat en una unió personal amb Anglaterra i el Regne d'Irlanda des de la Unió de les Corones el 1603.[7][8] La unió no va suposar cap alteració del sistema legal propi d'Escòcia, que des de llavors ha estat diferent del de Gal·les, Anglaterra i Irlanda del Nord, per la qual cosa és considerada en el dret internacional com una entitat jurídica pròpia.[9] La pervivència d'unes lleis pròpies, i d'un sistema educatiu i religiós diferenciat formen part de la cultura escocesa i del seu desenvolupament al llarg dels segles.
Sorgit al segle xix, l'independentisme escocès ha guanyat influència d'ençà de la fi del segle xx; representat pel Partit Nacional Escocès, que treballa per la independència d'Escòcia;[10] va obtenir la majoria absoluta al Parlament escocès a les eleccions del maig del 2011. El novembre del 2013, el Parlament del Regne Unit va votar celebrar un referèndum sobre la independència escocesa el setembre del 2014.[11] L'opció guanyadora va ser el «no» a la independència.[12]
La Crònica anglosaxona del segle x és el document més antic en el qual apareix el terme Scotland, format a partir del terme llatí Scoti, d'origen dubtós, emprat com una referència als habitants d'Hibernia (l'actual Irlanda). La paraula Scotia, apareguda en llatí vulgar, es va emprar només per a referir-se a la zona d'Escòcia en què es parlava gaèlic; a més, aquest terme s'alternava amb Albania, procedent del terme gaèlic referent a Escòcia, Alba.[13] L'ús del terme Scotland per a referir-se a tot el territori escocès només es va generalitzar a la baixa edat mitjana.[7] En els temps moderns, el terme Scot s'aplica a tots els habitants d'Escòcia, independentment del seu origen ètnic, ja que la identitat escocesa és primordialment cívica i no ètnica o lingüística. El terme scot també s'empra per a referir-se a l'idioma, scots, parlat en algunes zones dels Lowlands o Terres Baixes Escoceses.
La bandera d'Escòcia, coneguda com a Saltire o «creu de sant Andreu», data, segons la llegenda, del segle ix, per la qual cosa, si això fos cert, seria un dels emblemes nacionals més antics encara en ús.[14] Aquesta creu també va entrar a formar part de la bandera del Regne Unit o Union Jack el 1606. Hi ha molts altres símbols d'Escòcia, oficials o no, com, per exemple, el card (la flor nacional), la declaració d'Arbroath, el dibuix del tartà, relacionat amb els clans escocesos, o la bandera del «lleó rampant» que apareix a l'estendard reial d'Escòcia. El lema nacional és nemo me impune lacessit, que pot traduir-se com a 'ningú no em provoca impunement', i que al seu torn es relaciona amb el card.
La cançó Flower of Scotland és popularment considerada com a himne nacional d'Escòcia, competint amb Scotland the Brave. La primera és la que s'empra per a la majoria d'esdeveniments polítics i esportius, com per exemple els partits de la selecció de futbol d'Escòcia, mentre que la segona es fa servir per a representar Escòcia als jocs de la Commonwealth. Atès que no existeix un himne oficial, la disputa continua oberta, especialment després de la devolució de poders del 1998, i existeixen altres cançons candidates, com Scots Wha Hae, A Man's A Man for a'That o, més recentment, I'm Gonna Be (500 Miles).[15]
La festa nacional d'Escòcia és el «dia de Sant Andreu», el 30 de novembre, encara que la Burns Night o la Nit de Burns, celebrada el 25 de gener en honor del poeta nacional, Robert Burns, té més seguiment. El «dia del Tartà» és una altra celebració d'invenció recent, i originària del Canadà. El 2007, el Parlament d'Escòcia va aprovar el decret oficial pel qual el dia de Sant Andreu passava a ser bank holiday, el dia de festa oficial.[16]
Història antiga
S'ignora si Escòcia va estar habitada durant el paleolític, ja que les successives glaciacions que van cobrir el seu actual territori han destruït totes les proves d'assentaments humans anteriors al període mesolític. Es creu que els primers grups de caçadors-recol·lectors van arribar-hi fa uns 11.000 anys, quan els gels de la primera glaciació van començar a retirar-se cap al nord.[17][18][19] Els primers assentaments van aparèixer al territori escocès fa aproximadament 9.500 anys, i els primers pobles fa uns 6.000. D'aquest període data per exemple l'assentament de Skara Brae, a la més gran de les illes Òrcades, que es troba en molt bon estat de conservació, així com altres restes d'habitatges, soterraments i centres rituals del neolític trobats sobretot a les illes escoceses. Aquesta abundància de construccions que han sobreviscut al pas del temps es pot deure a l'absència d'arbres a la zona, que va permetre als pobladors primitius crear construccions a la mateixa roca local.[20]
Romanització d'Escòcia
La història escrita d'Escòcia comença amb la romanització del centre-sud de la Gran Bretanya (les actuals Gal·les i Anglaterra, que formaven la província de la Britannia). Els romans van anomenar inicialment Caledònia («Terra de caledonis») Escòcia, per l'immens bosc de pins caledonis que s'estenia de nord a sud i d'est a oest per tota la zona. El principal poble assentat en aquella època a la regió escocesa era el dels pictes, anomenats així, aparentment, pel seu costum de pintar-se el cos. Els escots, per la seva banda, eren un poble d'origen irlandès, que es va establir a l'oest d'Escòcia. Durant aquest període existien, per tant, dos regnes diferenciats: el de l'oest d'Escòcia, Scotland, i el regne picte de l'est, Alba.
La romanització d'Escòcia va ser un llarg procés amb una multitud d'interrupcions: l'any 83 aC, el general Gneu Juli Agrícola va derrotar els caledonis en la batalla del mont Graupi, cosa que va permetre la construcció d'una cadena de fortificacions coneguda com a Gask Ridge, a prop de la falla de les Highlands (sense endinsar-se, pel que sembla, més al nord); poc després, no obstant això, els romans es van retirar als Southern Uplands («planes del sud»),[21] és a dir, al terç més meridional d'Escòcia, i van començar la construcció del mur d'Adrià per controlar les tribus de la zona.[22] Aquesta línia va marcar durant gairebé tot el període d'ocupació romana el límit septentrional de l'Imperi romà, malgrat la construcció, més al nord encara, del mur d'Antoní. Aquesta frontera només va poder ser defensada durant breus períodes, dels quals el més tardà va tenir lloc entre els anys 208 i 210, durant el mandat de l'emperador Septimi Sever.[23] En general, l'ocupació d'aquestes zones d'Escòcia pels romans es va estendre durant no més de 40 anys, encara que la influència llatina en la part més meridional, sobretot entre les tribus d'origen bretó, va ser més duradora.
Història medieval
El Regne dels pictes (amb seu a Fortriu cap al segle vi) va experimentar un important desenvolupament durant l'edat mitjana, potser com a resposta al mateix imperialisme romà.[24] Una fita important en aquesta lluita per la supervivència i l'ampliació va ser la batalla de Dunnichen (685), en la qual els pictes van derrotar les tribus de Northumbria durant el regnat de Bridei III (671-693). El regnat d'Óengus I (732-761) va ser igualment un període de consolidació per al Regne picte.[25] El Regne dels pictes ocupava en aquesta època, segons la descripció de Beda el Venerable, una extensió similar a la que després ocuparia el Regne dels escots durant el regnat d'Alexandre I (1107-1124).
L'any 839 dC, una gran flota nòrdica va envair a través del riu Tay i el riu Earn, tots dos altament navegables, i va arribar al cor del regne picte de Fortriu.[26] Van derrotar a Eóganan mac Óengusa, rei dels pictes, al seu germà Bran, i al rei dels escocesos de Dál Riata, Áed mac Boanta, juntament amb molts membres de l'aristocràcia picta a la batalla de 839.[27] El sofisticat regne que s'havia construït es va ensorrar, igual que el lideratge picte, que s'havia mantingut estable durant més d'un segle des de l'època d'Óengus mac Fergusa, i l'ascens de Cináed mac Ailpín com a rei tant dels pictes com dels escocesos es pot atribuir a les conseqüències d'aquest esdeveniment.[28] La dominació dels pictes per una cultura d'origen gaèlic, que establí el mite de l'ascendència irlandesa de la dinastia reial de Cináed mac Ailpín (Kenneth MacAlpin o Kenneth I).[29][30][31]
En els segles següents, partint des del seu territori originari a l'est d'Escòcia, al nord del fiord de Forth i al sud del riu Oykel, el Regne picte va aconseguir controlar les terres del nord i del sud. Cap a finals del segle xii, els reis d'Alba havien afegit al seu territori l'àrea angloparlant del sud-est d'Escòcia i dominaven també les zones de Galloway i Caithness; al final del segle xiii, aquest regne s'havia estès fins a aconseguir l'extensió aproximada de l'Escòcia actual.
No obstant això, certs processos culturals i econòmics iniciats al segle xii van fer que durant la baixa edat mitjana Escòcia es transformés. El principal impuls per a aquesta transformació es va produir durant el regnat de David I d'Escòcia, que va iniciar el que es coneix com la revolució davidiana. Aquesta és l'època en què s'introdueix el feudalisme a Escòcia, es reorganitzen les formes de govern i es funden les primeres ciutats i pobles amb furs propis (els anomenats burghs). Aquestes institucions, així com la immigració de cavallers i de clergat francesos i anglofrancesos, van facilitar un procés d'«osmosi cultural», durant el qual els territoris meridionals i costaners del Regne d'Alba es van convertir en angloparlants, com ja ho eren moltes de les terres tot just conquerides al sud; la resta del regne, en canvi, va seguir conservant la llengua gaèlica.[32][33][34]
La mort d'Alexandre III el 1286, seguida per la de la seva neta Margarida I, va trencar la línia successòria de la dinastia regnant. Això va portar a la intervenció d'Eduard I d'Anglaterra, que va posar al tron el seu protegit Joan de Balliol. Quan la seva relació es va deteriorar, es va produir un intent de conquesta pel Regne d'Anglaterra, que va ser rebutjat per William Wallace (Braveheart) en les guerres d'independència d'Escòcia. Per la seva banda, Robert Bruce, comte de Carrick, es va proclamar rei d'Escòcia amb el nom de Robert I d'Escòcia. La guerra amb Anglaterra va durar diverses dècades, i la guerra civil entre els partidaris de la dinastia de Robert Bruce (que assegurava ser descendent de David I) i els partidaris dels Balliol, recolzats per Anglaterra, va durar fins a inicis del segle xiv. Malgrat que la dinastia Bruce va ser-ne la vencedora, l'absència de descendents de David II va permetre al seu nebot, Robert II, ascendir al tron i situar-hi la dinastia Estuard.[33][35]
Història moderna
L'edat moderna es va obrir a la història escocesa amb el Rough Wooing o «seguici violent» (1544-1551), una sèrie d'ofensives militars intermitents mitjançant les quals Anglaterra pretenia forçar un casament entre Maria I Estuard i Eduard VI d'Anglaterra, objectiu que finalment no va aconseguir. A més, el segle xvi és el segle de la Reforma protestant, encapçalada a Escòcia per figures com John Knox i recolzada des d'Anglaterra.
El 1603, Jaume VI d'Escòcia va heretar el tron d'Anglaterra i es va convertir en Jaume I d'Anglaterra. No obstant això, amb l'excepció d'un breu període conegut com «el Protectorat», Escòcia va continuar sent un estat independent, encara que sacsejat per constants enfrontaments entre la corona i els Covenanters, sobre la forma de govern de l'Església. Després de la Revolució gloriosa i el derrocament del catòlic Jaume VII d'Escòcia per Guillem III d'Anglaterra i la seva esposa Maria II (1688), Escòcia va amenaçar de triar un rei protestant diferent del d'Anglaterra.[36] El 1707, no obstant això, després de les amenaces angleses de tancar el comerç amb Escòcia, es va signar l'acta d'Unió, que certificava la creació del Regne de la Gran Bretanya.[8]
Malgrat aquesta unificació dels dos regnes, els defensors de la casa d'Estuard, coneguts com a jacobites, continuaven tenint influència a les Terres altes d'Escòcia i a la zona nord-est del país, especialment entre els no presbiterians. Tanmateix, els aixecaments jacobites produïts el 1715 i 1745 no van aconseguir apartar del tron britànic la casa de Hannover. Aquests aixecaments van servir a més com a excusa per al desplaçament massiu dels habitants de les Highlands, en el que es coneix com a Highland Clearances.[8]
Després de la Il·lustració i la Revolució industrial, Escòcia es va transformar en un dels centres comercials, intel·lectuals i culturals d'Europa. Glasgow i Edimburg, sobretot, es van desenvolupar ràpidament a finals del segle xviii, i durant el segle xix el sorgiment de la indústria pesant a les riberes del riu Clyde va transformar Glasgow en la «segona ciutat de l'Imperi britànic» després de Londres.
La situació va empitjorar després de la Primera Guerra Mundial, en la qual va morir un gran nombre d'escocesos, provinents sobretot de les Highlands, però especialment després de la Segona Guerra Mundial, després de la qual la situació econòmica d'Escòcia va empitjorar ràpidament,[37] amb la desaparició d'un gran nombre d'indústries que ja no eren competitives en el mercat internacional. Només en les últimes dècades del segle xx el país va aconseguir una petita recuperació econòmica i cultural, gràcies al sorgiment de nous serveis financers i del sector electrònic (en el que es coneix com a Silicon Glen),[38] així com als beneficis del petroli i del gas del mar del Nord.[39] El 1998 el govern del Regne Unit va concedir més nivells de sobirania a Escòcia, restablint el Parlament Escocès i retornant a Edimburg, simbòlicament, la pedra del destí (stone of destiny).[40]
Atès que Escòcia és un dels països constituents del Regne Unit, el cap d'estat escocès és el monarca britànic, el rei Carles III del Regne Unit des de la seva coronació el 2022. Anteriorment, durant el regnat d'Elisabet II del Regne Unit, a Escòcia, com a la resta del Regne Unit i Reialmes de la Commonwealth, la reina utilitzava el títol de «Queen Elizabeth II» («reina Elisabet II») en comptes de «Elizabeth», tot i que mai hi ha hagut una reina «Elisabet I d'Escòcia». Això és degut al fet que els monarques del Regne Unit han utilitzat el més alt ordinal disponible des de 1707. El 1953, el cas de la cort MacCormick v Lord Advocate, contestant l'estil «Elizabeth II» a Escòcia, va decidir que els nombres formaven part de la prerrogativa reial. Aquell any, el primer ministre, Winston Churchill, va suggerir que els monarques futurs continuessin utilitzant el ordinal més alt.[41]
Constitucionalment, el Regne Unit és un estat unitari amb un parlament i un govern sobirans. Després de la devolució de poders aprovada en referèndum el 1997, Escòcia gaudeix d'un autogovern limitat: el Parlament britànic continua conservant la capacitat de reformar, canviar, ampliar o abolir el sistema de govern escocès a voluntat, per la qual cosa pot considerar-se que el Parlament escocès no és realment sobirà. Escòcia té, a més, representació en la Cambra dels Comuns del Regne Unit, amb 59 representants triats en funció dels districtes electorals escocesos. La Scotland Office o «Oficina d'Escòcia», dirigida pel secretari d'estat d'Escòcia, és el departament del govern britànic dedicat a tractar els assumptes relacionats amb Escòcia.[42] Des del 2015, el càrrec de secretari d'estat per a Escòcia l'ocupa David Mundell.
El poder executiu del Regne Unit recau en el que jurídicament es denomina King-in-Council («El rei i els seus consellers»), mentre que el poder legislatiu el té el King-in-Parliament («El rei i el parlament»). En la pràctica política, el poder executiu l'ocupa el govern del Regne Unit, amb el primer ministre al capdavant, i el legislatiu, el Parlament del Regne Unit. Sota el règim de la devolució de poders, certes àrees del legislatiu i l'executiu han estat transferides al govern d'Escòcia,[43][44] i al Parlament d'Escòcia,[45] a Holyrood (Edimburg). El Parlament del Regne Unit, per la seva banda, manté el poder sobre els impostos, seguretat social, exèrcit, relacions internacionals, mitjans de comunicació i altres àrees explícitament indicades en la Scotland Act de 1998 com a «matèries reservades».
El Parlament escocès té autoritat legislativa per a totes aquelles àrees relacionades amb Escòcia, fins i tot per a variar lleugerament els impostos. També pot remetre assumptes relacionats amb les competències retornades al Parlament britànic, per a ser considerades en el conjunt de la legislació del Regne Unit. En determinats assumptes, la legislació escocesa ha optat per solucions diferents de les adoptades en el conjunt de l'estat: per exemple, l'educació universitària i la cura de la gent gran són gratuïtes per als escocesos, mentre que a la resta de Regne Unit s'han de pagar unes taxes pels mateixos serveis. Escòcia va ser també el primer país del Regne Unit a prohibir el tabac en espais públics.[46]
El Parlament escocès és unicameral, i està compost per 129 membres, 73 dels quals representen un districte electoral o constituency, i són triats pel sistema d'escrutini uninominal majoritari, els restants 56 membres són triats en només vuit districtes electorals, mitjançant el sistema de representació proporcional; els càrrecs electes tenen una durada de quatre anys. Després de l'elecció del parlament, aquest proposa un dels seus membres per ser nomenat primer ministre d'Escòcia (First Minister of Scotland o Prìomh Mhinistear na h-Alba) pel rei. La resta dels ministres també són proposats pel parlament i aprovats pel rei, i formen, juntament amb el primer ministre, el govern d'Escòcia, és a dir, el poder executiu escocès.[47]
En les eleccions al Parlament escocès de 2007, el Partit Nacional Escocès va obtenir la majoria simple. El líder del partit, Alex Salmond, va ser triat com a First Minister d'un govern en minoria el 6 de maig de 2007 amb suport dels 2 diputats «verds». Malgrat la victòria dels nacionalistes, els tres grans partits lleials a la union van obtenir conjuntament el 65% dels vots i 79 escons al Parlament d'Edimburg: el Partit Laborista, dirigit per Wendy Alexander; el Partit Conservador Escocès, encapçalat per Annabelle Goldie i el Partit Liberal-demòcrata de Nicol Stephen. El Partit Verd Escocès, codirigit per Robin Harper, va obtenir 2 escons. Margo MacDonald és, a més, l'única independent en haver obtingut un seient com a membre del parlament escocès.[48] En les eleccions al Parlament escocès de 2011, el Partit Nacional Escocès va obtenir la majoria absoluta. El líder del partit, Alex Salmond, va ser triat com a First Minister d'un govern el 18 de maig de 2011. Com la victòria dels nacionalistes, els tres grans partits lleials a la union van obtenir conjuntament 59 escons al Parlament d'Edimburg: el Partit Laborista, dirigit per Iain Gray; el Partit Conservador Escocès, encapçalat per Annabelle Goldie i el Partit Liberal-demòcrata de Tavish Scott. El Partit Verd Escocès, codirigit per Patrick Harvie i Eleanor Scott, va obtenir 2 escons. Margo MacDonald és, a més, l'única independent que ha repetit un escó com a membre del Parlament Escocès.
En les eleccions al parlament Escocès de 2016, el Partit Nacional Escocès va perdre la majoria absoluta i va obtenir la majoria simple. La dirigent del partit, Nicola Sturgeon, va ser triada com a primira ministra d'un govern minoritari el 17 de maig de 2016. Com la victòria dels nacionalistes, els tres grans partits lleials a la union van obtenir conjuntament 60 escons al parlament d'Edimburg: el Partit Laborista, dirigit per Kezia Dugdale; el Partit Conservador Escocès, encapçalat per Ruth Davidson i el Partit Liberal-demòcrata de Willie Rennie. El Partit Verd Escocès, codirigit per Patrick Harvie i Maggie Chapman, va obtenir 6 escons.
Les divisions històriques d'Escòcia són molt variades, i inclouen els comtats, ducats, burghs (ciutats independents amb representació al Parlament d'Escòcia) i parròquies. El 1975, es va posar en funcionament una divisió en regions i districtes que, no obstant això, va ser abolida el 1996. Des de llavors, a efectes administratius, Escòcia està dividida en 32 council areas o «consells»,[49] administrats per una autoritat unitària responsable de tots els serveis locals. Els Community councils («consells comunitaris»), per la seva banda, són organitzacions informals que representen determinades subdivisions dins del consell.
Existeixen altres subdivisions diferents d'Escòcia per a diferents finalitats. Així, per exemple, els sistemes de bombers i de policia encara es basen en la divisió en regions introduïda el 1975. Per al sistema sanitari, per als districtes postals així com per a altres organitzacions governamentals i no governamentals, es mantenen subdivisions geogràfiques diverses de llarga tradició. L'estatus de «ciutat» al Regne Unit ve determinat per una carta patent.[50] Hi ha sis ciutats a Escòcia: Aberdeen, Dundee, Edimburg, Glasgow i, més recentment, Inverness i Stirling.[51]
Council areas o «consells» d'Escòcia:
|
Les lleis escoceses es basen en el dret romà,[52] combinant elements tant del dret civil (que pot rastrejar-se fins al Corpus Iuris Civilis llatí), i del dret anglosaxó, amb origen a l'edat mitjana. El tractat d'unió amb Anglaterra de 1707 garantia la continuïtat de dos sistemes legals diferents a Escòcia, Anglaterra i Gal·les.[53] Abans del 1611, existia una gran diversitat de lleis regionals a Escòcia, entre les quals destacava la «llei Udal», vigent a les illes Òrcades i a les illes Shetland, i que derivava de l'antic sistema legal noruec. Altres sistemes legals derivaven, en canvi, de lleis celtes o de les lleis de Brehon, i van continuar vigents fins al segle xix.[54][55] El dret escocès té, per altra banda, una peculiaritat que el fa únic, en incloure un tercer veredicte possible a més d'«innocent» o «culpable», el de «no provat».[56]
La llei escocesa estableix tres tipus de tribunals responsables d'administrar justícia: tribunals civils, criminals i heràldics. El màxim àmbit d'administració de justícia civil és el Court of session, tot i que poden realitzar-se apel·lacions civils a la Cambra dels Lords del Regne Unit. El High Court o Justiciary, per altra banda, és el màxim tribunal penal. Tots dos estan situats al Parliament House, antiga ubicació del Parlament d'Escòcia. La principal instància civil i penal, això no obstant, són els sheriff court: n'hi ha 49 d'actius.[57] Els tribunals de districtes van ser creats el 1975 per a ofenses menors. Finalment, la Court of de Lord Lyon regula el dret heràldic.
Escòcia ocupa aproximadament el terç superior de l'illa de Gran Bretanya, al nord-oest del continent europeu. En total, el seu territori abasta 78.772 km².[58] L'única frontera d'Escòcia en terra ferma és la que la uneix pel sud amb Anglaterra, i que fa al voltant de 96 km, entre el Tweed a la costa est i el fiord de Solway a l'oest.
L'oceà Atlàntic envolta el nord i oest d'Escòcia, mentre que a l'est es troba el mar del Nord. Irlanda es troba a 30 km des de la península de Kintyre, mentre que Noruega queda a 400 km al nord-est, les illes Fèroe a 310 km, i Islàndia a 798 km al nord-oest. El centre geogràfic d'Escòcia, tradicionalment, se situa a pocs quilòmetres de Newtonmore, a Badenoch, al nord de les zones més poblades, encara que hi ha diverses opinions sobre això, depenent de la manera emprada per a les mesures, o de si es prenen en consideració o no les illes escoceses.
L'extensió territorial actual d'Escòcia és molt similar a l'establerta al tractat de York de 1237 entre Anglaterra i Escòcia,[59] i en el tractat de Perth de 1266 entre Escòcia i Noruega.[60] Hi ha algunes excepcions: l'illa de Man, que abans era territori escocès, és ara una dependència de la corona britànica; les illes Òrcades i Shetland eren possessions de Noruega fins que les va traspassar a Escòcia al segle xv;[58] mentre que Rockall, un petit illot rocós de l'Atlàntic, va ser annexionat al Regne Unit primer i a Escòcia després per l'acta de l'illa de Rockall de 1972.[61][62] No obstant això, la legalitat d'aquesta annexió ha estat posada en dubte per Irlanda, Dinamarca i Islàndia, i probablement no té efectes en el dret internacional.[63][64]
Geologia i geomorfologia
Tot el territori escocès estava cobert pel gel durant les glaciacions del Plistocè, cosa que té importants conseqüències en el seu paisatge. Des del punt de vista geològic, Escòcia està subdividida en tres zones: les Highlands i les illes, les Central Lowlands, i les Southern uplands.
Les Highlands (Terres Altes) i les illes se situen al nord-oest de la falla de les Highlands, que va des de l'illa d'Arran fins a Stonehaven. Aquesta part d'Escòcia està composta fonamentalment per roques antigues procedents dels períodes Cambrià i Precambrià, que van ser elevades durant la posterior orogènia caledoniana. Aquesta base rocosa està creuada per múltiples intrusions ígnies d'èpoques més recents, els vestigis de les quals han format massissos muntanyosos com els Cairngorm o els Cuillin, a Skye. Una excepció significativa d'això la constitueixen els estrats de gres coneguts com a Old Red Sandstone, en què s'han trobat fòssils, sobretot al voltant del fiord de Moray. Les Highlands són generalment muntanyoses i estan dividides pel Great Glen o Gran Vall. Les elevacions més altes de les illes Britàniques es troben en aquesta zona, inclòs el Ben Nevis, el pic més alt, amb una altitud de 1.344 metres. Escòcia consta de més de 790 illes, dividides en quatre grups principals: Shetland, Òrcades, i Hèbrides, les quals al seu torn es divideixen en Hèbrides interiors i Hèbrides exteriors. A més, a les Highlands hi ha nombroses fonts d'aigua dolça, incloent-hi el llac Ness o el llac Lomond. Algunes parts de la costa estan formades per marxa, un tipus de terreny consistent en dunes cobertes de pastura.
El terreny conegut com a Central Lowlands o també Central Belt és una fossa tectònica composta fonamentalment per formacions del Paleozoic. Alguns dels estrats sedimentaris d'aquesta zona han resultat de gran importància econòmica, ja que hi ha jaciments de carbó i ferro en què es va basar la Revolució industrial escocesa. Aquesta àrea ha experimentat una intensa activitat volcànica, com demostra Arthur's Seat, un cim proper a Edimburg, que és la resta d'un con volcànic més elevat que va estar actiu durant el període Carbonífer fa uns 300 milions d'anys. Coneguda també com a Midland Valley, aquesta àrea és relativament plana, encara que hi ha abundants turons com Ochil Hills o Campsie Fells.
Les planes meridionals o Lowlands estan compostes per una sèrie de turons d'uns 200 quilòmetres de longitud, alternats amb amples valls. Es troba al sud d'una segona falla que va des de Stranraer fins a Dunbar.[65][66][67][68] Aquesta zona està composta fonamentalment per dipòsits del Silurià, fa 400 o 500 milions d'anys.[69][70][71][72]
Les falles, valls o glens que creuen Escòcia d'est a oest alberguen sovint llacs i lochs, com ara el llac Ness, que se situa al Gran Glen, o el Loch Lomond (el llac d'aigua dolça del Regne Unit), a la falla de les Highlands. A més, Escòcia també està travessada per rius que flueixen cap a l'oceà Atlàntic o cap al mar del Nord, i que sovint donen lloc a fiords en la desembocadura, com ara el fiord de Clyde, el de Forth o el de Tay. Els rius més llargs d'Escòcia són el riu Tay (193 km), el Spey (172 km), el Clyde (171 km) i el Tweed (156 km).
Clima
El clima d'Escòcia és temperat i oceànic, i tendeix a ser molt variable. Està temperat pel corrent del Golf provinent de l'oceà Atlàntic, i per això té hiverns molt més suaus (encara que també estius més temperats i humits) que altres àrees de latitud similar, com Oslo o Moscou. No obstant això, les temperatures són generalment més baixes que a la resta del Regne Unit: la temperatura històrica més baixa registrada al país són els -27,2 °C registrats a Braemar, als Grampians, l'11 de febrer de 1895 i el 10 de gener de 1982, així com a Altnaharra, a les Highlands, el 30 de desembre de 1995.[73] Les màximes a l'hivern ronden els 6 °C a les Terres Baixes, i les màximes a l'estiu amitjanen 18 °C. La temperatura més alta registrada va arribar als 32,9 °C a Greycrook, als Scottish Borders, un 9 d'agost de 2003.[74]
En general, l'oest d'Escòcia és generalment més càlid que l'est, a causa de la influència dels corrents marins, i a les temperatures més baixes del mar del Nord. Tiree, a les Hèbrides interiors, és un dels llocs més assolellats del país: va tenir 300 dies de sol el 1975. Les precipitacions varien enormement segons la zona d'Escòcia. L'oest de les Highlands és la zona més plujosa, amb més de 3.000 mil·límetres anuals.[74] En canvi, gran part d'Escòcia rep menys de 800 mm.[74] Les nevades no són habituals als Lowlands, però sí en zones de major altitud. Braemar experimenta una mitjana de 59 dies de neu a l'any,[75] mentre que les zones de la costa tenen una mitjana de menys de 10 dies.[74]
Fauna i flora
La fauna i flora d'Escòcia és la típica del nord-oest d'Europa, encara que diversos grans mamífers, com l'os bru, el llop, el linx, el castor, el ren o la morsa van ser-hi caçats fins a l'extinció en època històrica. Hi ha encara importants poblacions de foques i zones de nidificació d'aus marines, com el mascarell comú.[76] L'àguila reial és gairebé un símbol nacional, juntament amb l'àguila de cua blanca, l'àguila peixatera o el milà reial, que han estat recentment reintroduïts a Escòcia després d'haver estat perseguits fins a l'extinció.
Una població de sits blancs estiueja als cims muntanyosos d'Escòcia, en els quals durant l'hivern també s'hi poden observar perdius, llebres i erminis.[77] Encara es conserven alguns boscos de pins[78] en què habita el Loxia scotica, l'única au endèmica de Gran Bretanya; el mateix hàbitat també és propici per al gall fer i el gall lira,[79] el gat salvatge, l'esquirol vermell i la marta.[80]
Com a curiositat, cal esmentar també la llegenda contemporània, relacionada amb la criptozoologia i la pseudociència (i alimentada com a reclam turístic per les autoritats locals), del monstre del llac Ness.
La flora del país és molt variada, amb abundància d'arbres caducifolis i coníferes i espècies pròpies de l'erm i la tundra. No obstant això, la plantació comercial a gran escala d'espècies no nadiues de coníferes, i la utilització dels erms septentrionals per a la cria de bestiar i la caça de cérvols i galls salvatges,[81] han tingut un important impacte en la distribució de les espècies autòctones de plantes i animals. Un arbre situat a Perthshire, el teix de Fortingall, un exemplar de teix de potser més de 5.000 anys d'antiguitat, és probablement l'ésser viu més vell d'Europa.[82] La flor nacional és el card, que apareix a l'escut del Regne Unit i que també pot relacionar-se simbòlicament amb el lema d'Escòcia, Nemo me impune lacessit.