Espectroscòpia infraroja
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'espectroscòpia infraroja, o espectroscòpia IR, és la branca de l'espectroscòpia que treballa en les longituds d'ona de la zona corresponent a l'infraroig de l'espectre electromagnètic. S'utilitza, sola o en combinació amb altres tècniques, per a identificar un compost o investigar la composició d'una mostra, ja que dona informació dels tipus d'enllaç presents en aquesta. Els fotons de la radiació infraroja no tenen energia suficient per a provocar transicions electròniques en els àtoms, però sí que poden aconseguir vibracions dels enllaços covalents de les molècules orgàniques.
La regió de l'infraroig de l'espectre correspon a longituds d'ona que van des de 8 x 10-5 cm a 8 x 10-2 cm o, cosa que és equivalent, de 14 000 a 10 cm-1, si s'expressa en nombre d'ona. La porció infraroja de l'espectre electromagnètic es divideix en tres regions, l'infraroig proper, el mitjà i el llunyà, així anomenats per la seva relació amb l'espectre visible. D'aquest tres, l'infraroig mitjà (aproximadament 4000-400 cm-1) és el que s'usa per estudiar les vibracions fonamentals i l'estructura rotacional/vibracional en l'espectroscòpia IR.