Eugene O'Neill
dramaturg estatunidenc / From Wikipedia, the free encyclopedia
Eugene O'Neill (Ciutat de Nova York, 16 d'octubre de 1888 - Boston, 27 de novembre de 1953) va ser un dramaturg estatunidenc en llengua anglesa, guanyador del Premi Nobel de Literatura i quatre vegades guanyador del Premi Pulitzer per Més enllà de l'horitzó, Anna Christie, Estrany interludi i Llarg viatge vers la nit respectivament. Es considera el fundador del teatre estatunidenc modern.[1]
Nom original | (en) Eugene Gladstone O'Neill |
---|---|
Biografia | |
Naixement | 16 octubre 1888 Nova York |
Mort | 27 novembre 1953 (65 anys) Boston (Massachusetts) |
Causa de mort | Causes naturals (Pneumònia ) |
Sepultura | Forest Hills Cemetery (Boston) |
Dades personals | |
Formació | Universitat de Princeton |
Activitat | |
Ocupació | dramaturg, guionista, escriptor |
Membre de | |
Influències | |
Obra | |
Obres destacables
| |
Localització dels arxius | |
Família | |
Cònjuge | Agnes Boulton Carlotta Monterey |
Fills | Oona O'Neill ( Agnes Boulton) Eugene O'Neill, Jr. ( ) |
Pares | James O'Neill i Ella O'Neill |
Premis
| |
Lloc web | eoneill.com |
|
Va introduir a Amèrica el realisme dramàtic que ja havien iniciat a Europa Anton Txékhov, Henrik Ibsen i August Strindberg. Va ser dels primers autors teatrals a incloure diàlegs en llengua vernacular americana. Va tractar exhaustivament diferents manifestacions de frustració. Els seus personatges solen viure al marge de la societat, lluiten per unes aspiracions i sovint acaben desil·lusionats.[1]
Ramon Vinyes el va introduir als teatres catalans a partir de l'any 1937, després dels fets de maig, junt amb altres autors que considerava innovadors i de dramatúrgia social. A partir del fi de la Segona Guerra Mundial O'Neill, Arthur Miller, Tennessee Williams i Thornton Wilder van ser els dramaturgs estrangers que més van arribar als Països Catalans, malgrat ser tots ells estatunidencs i que Espanya vivia sota el règim franquista. No van ser substituïts per una nova onada de dramaturgs estatunidencs (Sam Shepard i David Mamet) fins a l'inici dels anys 90.[2][3]