Europa
continent / From Wikipedia, the free encyclopedia
Europa (del nom de la princesa fenícia Europa, filla d'Agenor que, d'acord amb la mitologia grega, va ser segrestada per Zeus) és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del supercontinent eurasiàtic, des de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord les muntanyes més meridionals del Caucas, la mar Negra, el Bòsfor, la mar de Màrmara, l'estret dels Dardanels i l'Egea, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic, mentre que la mar Mediterrània i l'estret de Gibraltar la separen d'Àfrica. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen Islàndia, les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic; i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània.
Aquest article tracta sobre el continent. Vegeu-ne altres significats a «Europa (desambiguació)». |
Epònim | Europa | ||||
---|---|---|---|---|---|
Localització | |||||
| |||||
Població humana | |||||
Població | 747.636.045 (2020) (73,4 hab./km²) | ||||
Gentilici | Europeu, Europea | ||||
Geografia | |||||
Part de | |||||
Superfície | 10.186.000 km² | ||||
Punt més alt | Elbrús (5.642 m) | ||||
Limita amb | |||||
Identificador descriptiu | |||||
Fus horari | |||||
Domini de primer nivell | .eu | ||||
Segons l'historiador anglès Eric Hobsbawm, l'extrem occidental del gran continent eurasiàtic s'ha classificat com a continent, en part, per mitigar l'estereotip que Rússia era Àsia i calia remarcar la pertinença de Rússia a Europa.[1] Al segle xviii, un historiador i geògraf rus, V. N. Tatísxev, dibuixà la línia de separació entre Europa i Àsia: dels Urals fins a la mar Càspia i el Caucas. Els continents poden ser a la vegada tant entitats geogràfiques com construccions històriques.
Europa és el segon continent més petit del món en àrea de superfície, amb uns 10.180.000 quilòmetres quadrats, o un 2% de la superfície de la Terra, i aproximadament un 6,8% de la seva àrea terrestre. Dels aproximadament cinquanta estats d'Europa, Rússia és el més gran, tant en àrea com en població, mentre que la Ciutat del Vaticà n'és el més petit. Europa és el quart continent més poblat després d'Àsia, Amèrica i Àfrica, amb una població de 890 milions de persones, o un 11% de la població del món. Tanmateix, segons les estimacions mitjanes de les Nacions Unides, la proporció d'Europa podria caure a un 7% per a l'any 2050.
El naixement d'Europa
Europa, com a unitat històrica, es va gestar a l'edat mitjana. Després de la Segona Guerra Mundial, Marc Bloch i Lucien Febvre, historiadors francesos i dirigents principals de l'escola dels Annales, en foren dos dels principals defensors. Tot i que en aquell moment, quasi ningú n'era conscient, fins i tot en l'actualitat, no tothom veu clara aquesta “unitat”. Entre els segles IV i XV, però, les transformacions de tota classe, les migracions i els nous poders, van fer transformar el món antic mediterrani en una cultura comuna basada en la religió i l'origen llatí de la llengua, i es van posar els fonaments d'aquesta nova Europa amb la interacció de les diferents societats d'Occident en els àmbits econòmic, cultural i polític. Curiosament, la influència sempre es va produir d'Orient a Occident, és el que s'ha anomenat translatio imperii i translatio estudii, dels quals ja parlava l'escriptor Chrétien de Troyes (c.1135-c.1190) en el pròleg del seu romanç Cligés.
També va sorgir el problema principal de com aconseguir aquesta unitat tenint en compte la gran diversitat. Lucien Febvre, a la fi de la Segona Guerra Mundial, feia aquesta reflexió sobre Europa:[2]
« | No anomeno Europa una divisió geogràfica del globus. [...] A cap etnòleg se li ha acudit mai parlar d'una ètnia europea, ni substituir la diversitat ètnica més prodigiosa per una unitat imaginària. [...] Ens hem de preguntar si està destinada a fer-se realitat o condemnada a continuar sent un somni. [...] Anomeno Europa, senzillament, una unitat històrica. [...] creació de l'edat mitjana; una unitat històrica que, com totes les altres unitats històriques, s'ha format ajuntant diversitats. | » |
— Lucien Febvre, 2001[3] |
Al segle xi, l'Església va tenir un paper fonamental en el procés de creació d'aquesta Europa incipient. Tres fets van contribuir a la unificació d'aquest territori: la reforma gregoriana, que pretén unificar el culte en l'Església, el desenvolupament de l'orde de Cluny, amb l'expansió de més de 2.000 monestirs benedictins federats per tot Occident, i les conseqüències de l'acció de les croades. Aquest últim fet fou de gran importància en l'expansió de la cristiandat, però al mateix temps defní la delimitació de les fronteres cristianes: allà on no hi havia cristiandat no era Europa. La seva acció no sols va incidir a les terres d'Orient, sinó que també va actuar a la Catalunya Nord contra el càtars i al sud de la península Ibèrica sota domini musulmà.
El mite de l'origen d'Europa
Un dia, mentre collia flors, Zeus veié Europa i se n'enamorà perdudament. Aleshores el déu es transformà en un brau blanc i s'hi acostà. La princesa, encuriosida per aquell magnífic brau de pell extraordinàriament blanca, s'atansà per acariciar-lo. Aleshores el brau la feu muntar al seu damunt i fugí cap a la mar. Finalment la retornà a la platja però en comptes de les costes fenícies, Zeus se l'havia endut a Creta. Un cop allà, el déu li revelà la seva identitat i feren l'amor. De la seva unió nasqueren Minos, Radamant i Sarpedó. Zeus la cedí a Asteri, rei de Creta, amb qui ella es casà i per la qual cosa obtingué la sobirania sobre l'illa. Va gaudir dels honors de dea amb el nom d'Hellotis o Hellotia.
El rapte d'Europa i la fugida cap a Creta inspirà el nom del continent europeu. En totes les llengües romàniques, en les llengües germàniques, en hongarès, i en les eslaves que utilitzen l'alfabet llatí el continent s'anomena Europa, o un mot molt semblant, a causa de petites diferències en l'ortografia. Aquest també és el nom en llatí i en grec.
En les obres d'Homer, Ευρώπη és una reina mitològica de Creta i no una definició geogràfica. Més tard, la paraula va passar a significar 'Grècia continental' i des de l'any 500 aC el seu significat conté tota la terra al nord de la Mediterrània.
Etimologia
L'anàlisi més estesa d'aquesta paraula la considera una composició de les paraules gregues eurys ('ample') i ops ('rostre'), però es tracta sens dubte d'una etimologia incerta. Alguns lingüistes pensen que ve de la paraula semítica Èreb, que era la personificació de la foscor i les ombres (occident). Des d'una perspectiva asiàtica o mitjanaoriental, el sol es pon efectivament a Europa, la terra a l'oest, o occident.
L'humà de Neandertal és considerada l'única espècie humana autòctona d'Europa. Aquesta espècie es trobava ja a Europa quan va arribar l'humà de Cromanyó (Homo sapiens), espècie a què pertany tota la humanitat actual. Aquestes dues espècies humanes van conviure durant força temps fins a l'extinció de l'humà de Neandertal, probablement a causa de la competència amb l'humà de Cromanyó, si bé encara hi ha nombrosos interrogants sobre els neardertals i la seva extinció. D'altra banda, si durant un temps semblava provat que no havia existit encreuament reproductiu entre ambdues espècies,[4] en l'actualitat una part dels científics considera com a molt probable aquesta hibridació, sempre amb un component majoritari de l'Homo sapiens.
L'antiguitat clàssica està dominada per l'influx de la civilització grecollatina, i de l'Imperi romà sobre la resta d'Europa. La decadència de l'Imperi romà, l'aparició del cristianisme,[5] i l'arribada de nous grups ètnics, va portar a la fragmentació política d'Europa. Després de la caiguda de l'Imperi romà d'Occident, Europa va començar un llarg període de canvis que inicien allò que historiadors i pensadors renaixentistes van anomenar l'«edat fosca». Algunes comunitats monàstiques aïllades així com Al-Àndalus van conservar i compilar els manuscrits i el coneixement de l'antiguitat. En aquest període, la part occidental de l'Imperi romà va "renéixer", com el Sacre Imperi Romà, després conegut com a Sacre Imperi romanogermànic. L'Imperi Romà d'Orient no va decaure. El 1453, l'Imperi Otomà va conquerir la capital romana d'Orient, Constantinoble, i l'Imperi Romà d'Orient va deixar d'existir, llevat del petit estat de Trebisonda, que cauria el 1461.
Amb el Renaixement comença un període de descobriments, exploració i augment del coneixement científic. En el segle xv, Portugal va obrir l'era dels descobriments seguit de l'estat espanyol. Poc després se'ls van unir França, els Països Baixos, i Anglaterra, creant grans imperis colonials amb territoris a l'Àfrica, Amèrica i Àsia.
Després de l'era dels descobriments, els ideals democràtics van néixer a Europa, en especial a França, on es desenvoluparia una revolució transcendental que propagaria els ideals revolucionaris a tot arreu del continent. El naixement de la democràcia també va causar una major tensió dins Europa, a més de la tensió ja existent causada per la competència del Nou Món. Un dels conflictes més famosos de l'època foren les conquestes de Napoleó Bonaparte, formant un imperi que poc després es col·lapsaria. Encara que després d'aquests conflictes Europa s'estabilitzaria, els fonaments antics ja començaven a esfondrar-se.
La Revolució industrial va començar al Regne Unit les últimes dècades del segle xviii, amb un abandó gradual de l'agricultura cap a la indústria, amb un increment en la prosperitat general, així com en la població. Molts dels estats de l'Europa actual es van formar després de la Primera Guerra Mundial. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a la fi de la Guerra Freda Europa va estar dividida en dos blocs econòmics: les nacions comunistes de l'Europa oriental i els estats capitalistes del nord, sud i occident d'Europa. El bloc oriental es va desintegrar després de la caiguda del mur de Berlín.
La integració europea ha estat un tema en les relacions europees des de la fi de la Segona Guerra Mundial, i s'ha accelerat des de la fi de la Guerra Freda. La Unió Europea, successora de la Comunitat Europea, s'ha expandit dels sis membres originaris a 28 en l'actualitat. La possible admissió de Turquia encara és controvertible, ja que seria el primer país transcontinental amb una població predominantment musulmana. Xipre n'és membre, la qual cosa ha complicat les negociacions. La Unió Europea es va desenvolupar a partir d'una organització de comerç preferencial fins a convertir-se gairebé en una confederació en molts aspectes.
Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36° i 70° latitud nord. Es tracta d'un continent amb un gran component marí. De fet, cap altre continent no té tants quilòmetres de costes en proporció amb la seva massa terrestre.[6] Europa és el segon continent més petit del món, després d'Oceania; té una extensió de 10.359.358 km²,[7] la qual cosa representa el 7% de les terres emergides. En l'actualitat està compost per 49 estats, incloent-hi Rússia i Turquia, encara que la major part dels seus territoris siguen asiàtics. La seva distància màxima de nord a sud és de 4.300 km i d'est a oest de 5.600 km. Se situa en l'hemisferi Nord. Està unit a Àsia, configurant una enorme península dins del que es denomina Euràsia, i deu les seues característiques d'individualitat, a més des d'elements físics, a trets d'ordre històric i humà.
Limita amb el mar per tres dels quatre punts cardinals. A grans trets, amb l'oceà Àrtic al nord, l'oceà Atlàntic a l'oest i el mar Mediterrani al sud, la qual cosa evidencia una importantíssima influència oceànica donada la seua àmplia façana formada per quasi 38.000 km de costes, que, a més, és un dels seus trets físics més importants, determinant el clima en la major part del continent. L'est el seu límit és continental, i segons la major part dels geògrafs, el situen al peu oriental dels Urals fins a arribar al mar de Màrmara.
Geologia
El continent es caracteritza també per tenir una gran part de terrenys massissos, però als quals es contraposa una part molt més articulada, composta per illes i penínsules. Les illes representen el 8% i les penínsules el 27% d'Europa. El contorn d'aquestes illes i penínsules és molt divers i accidentat per la gran extensió de les seues costes.
Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l'antic supercontinent Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Petxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable, com el Làdoga i l'Onega.[8]
Clima
Europa té un clima mitjà temperat, moderat per la influència del corrent del Golf. Presenta tres grans zones climàtiques: el clima continental a l'interior, el clima atlàntic i el clima mediterrani, amb quatre estacions de l'any diferenciades (més al nord que al sud del continent). Les precipitacions prenen forma de neu a l'hivern en cotes de muntanya relativament baixes, i la temporada de pluges pot abastar diversos mesos, sense que arribin a grans quantitats de litres per metre quadrat per norma general. El relleu fa que es produeixin variacions climàtiques importants en un mateix dia en diversos països d'Europa.
El continent es pot dividir en quatre regions: Europa de l'Est, Europa del Nord, Europa del Sud i Europa Occidental.
El clima d'Europa és de naturalesa temperada i continental amb un clima marítim que predomina a les costes occidentals i un clima mediterrani al sud. El continent europeu és una zona temperada en la seva major part. El seu clima no sols varia de nord a sud sinó també d'oest a est a causa dels corrents d'aire polar marí i polar continental, i en menor mesura per les masses d'aire tropical marítim i tropical continental.
El clima europeu està fortament condicionat pel corrent del Golf, el qual escalfa la regió occidental europea a uns nivells molt més alts que en latituds similars en altres continents. L'Europa occidental és oceànica, mentre que l'Europa oriental és més continental i més àrida. A l'Europa occidental es distingeixen quatre estacions, mentre que l'Europa meridional té una estació seca i una estació humida. El sud d'Europa és calent i relativament sec durant els mesos d'estiu; aquesta aridesa augmenta cap al sud. La pluviometria europea més alta ocorre als Alps. Hi ha tornados i mànegues.
El clima d'Europa és suau comparat amb altres zones del món a la mateixa latitud, per la gran influència del corrent del Golf.[9] Aquest corrent fa que Europa sigui més càlida i humida del que correspondria a la seva situació geogràfica. Les parts occidentals dels continents de la terra també són més càlides que les parts orientals.[10]
Sobre el total anual, la pluviometria al llarg d'Europa és afavorida dins dels Alps i d'Eslovènia cap al sud en direcció a la costa occidental de Grècia.[11] Hi ha un altre màxim de precipitació a l'oest de Geòrgia (Caucas), nord-oest de la península Ibèrica, oest de Gran Bretanya i oest de Noruega. Els vents de l'oest que predominen a Europa, en passar per grans masses d'aigua, originen aquests màxims pluviomètrics en arribar a les zones costaneres. Als Alps la major part de la precipitació cau entre març i novembre. A les zones de clima mediterrani d'Europa, l'estació més plujosa va, generalment, d'octubre a març. La pluja àcida afecta sobretot de Polònia a Escandinàvia.[12]
Les temperatures hivernals generalment davallen de nord cap a sud i de les zones litorals cap a l'interior on es deixa sentir la continentalitat. Almeria, Alacant i Màlaga són les ciutats europees (de més de 100.000 habitants) amb un hivern més càlid. Sevilla és la ciutat europea amb els estius més càlids (temperatura mitjana de les màximes del mes de juliol de 35,3 °C).[13]
La zona de vegetació més gran d'Europa, que divideix la meitat del continent des de l'Atlàntic fins als Urals, és un cinturó d'arbres de fulla caduca i coníferes: roures, arç, oms barrejats amb pins i avets.
Les regions àrtiques de l'Europa septentrional i els vessants superiors de les seves muntanyes més altes es caracteritzen per una vegetació de tundra, constituïda fonamentalment per líquens, arbusts i flors salvatges.
Les temperatures de l'interior de l'Europa septentrional, més suaus però encara fredes, creen un ambient favorable per al desenvolupament de coníferes com el pi, tot i que també hi ha bedolls i àlbers.
La major part de la gran plana europea està coberta de prats.
Ucraïna es caracteritza per l'estepa, una regió plana i seca amb herbes baixes.
Les terres que són prop del Mediterrani destaquen pels fruits d'alguns dels seus arbres i arbusts, especialment les olives, els cítrics, les figues i el raïm.