Excomunió
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'excomunió, o excomunicació (del llatí excommunicatio) al dret canònic de l'església catòlica és la censura que exclou un fidel de la comunió eclesial i sacramental.[1] La persona és posat fora de la comunitat eclesiàstica. La paraula prové del llatí exclesiàstic excomunió.[2] Les principals causes d'excomunió són l'heretgia, el qüestionament dels dogmes o el no respecte de l'autoritat de l'església. La sentència jurídica de l'excomunió es diu anatema.[3] Segons les circumstàncies, l'excomunió pot ésser temporani o definitiva. Dins de l'església, l'anul·lació d'un anatema d'excomunió necessita un procediment especial i el perdó, indispensable per recobrar els seus drets a la vida eterna, no pot ser donat per qualsevol sacerdot, excepte in articulo mortis. Dins de l'església catòlica, és un dels càstigs més forts.
Durant l'antic règim, quan no hi havia separació entre l'Església i l'Estat, a més de la pena espiritual, una excomunió podia tenir greus conseqüències civils, com que sovint era acompanyada de confiscació de béns i de pèrdua de qualsevol dret civil. També podia afectar greument sobirans que rebien la seva investidura dei gratia (per gràcia de deus) per l'intermediari del papa. Era una arma força utilitzada durant la Lluita de les Investidures, i un cas famós va ser l'excomunió d'Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic. Avui en dia, en estats laïcs, una excomunió ja no té gaire efectes civils, excepte per a persones ocupades i pagades per una institució de l'església.[4]
Per extensió i en sentit figurat, el terme és utilitzat per a qualsevol persona que és expulsat oficialment d'un grup, d'un partit polític. Altres religions tenen els seus procediments, més o menys formalitzats, que per analogia es diuen excomunió.