Font documental

Una font documental és l'origen d'una informació, especialment per la investigació, bé sigui del periodisme, la historiografia o la producció de literatura acadèmica en general. A determinats contextos, els termes autor i font són sinònims. Convé no confondre'ls, el document és el suport de la font. Es pot parlar de documents escrits, documents sonors, o documents cinematogràfics. Els documents tenen la seva tipologia (públics, privats...). La major part de les vegades se'ls utilitza com sinònims, i les parts que venen a continuació podrien anomenar-se tractament documental, crítica documental.^[1]

Primera plana del pamflet de Sieyès, 1789

Classificació de les fonts

Segons el seu origen o procedència poden ser:

• Font primària: és el material de primera mà relatiu a un fenomen que es vol investigar. En el cas de la historiografia, el material que en el seu temps ha servit per construir la historia.
• Font secundària: és un text basat en fonts primàries, que implica un tractament: generalització, anàlisi, síntesi, interpretació o avaluació. En la historiografia (l'estudi de la historia), les fonts secundàries són aquells documents que no foren escrits contemporàniament als successos estudiats.
• Font terciària: és una selecció i recopilació de fonts primàries i secundàries, per exemple: bibliografies, catàlegs de biblioteca, directoris, llistes de lectures i articles sobre enquestes.

Els treballs d'investigació, els llibres de text, les enciclopèdies solen reunir els tres tipus de fonts.

Forma d'expressió

Segons la forma d'expressió de la informació, una font pot ser:

• Font oral.
• Font arqueològica.
• Font escrita:
  • Font bibliogràfica; la de publicació puntual: els documents són els llibres.
  • Font hemerogràfica; la de publicació periòdica: els seus documents són els diaris i revistes. Es recopilen en hemeroteques.
  • Font epigràfica; la que es manifesta en espais públics, formant part de l'arquitectura o de monuments: els seus documents són les inscripcions estudiades per l'epigrafia.
  • Font arxivística; la no publicada, sinó restringida per ús propi ús per qui la va produir (l'autor o font). Els seus documents a vegades es destrueixen. Poden ser tant un arxiu privat com un arxiu públic: arxiu d'empresa, arxiu institucional, arxiu eclesiàstic (arxiu parroquial, arxiu episcopal, Arxiu Secret Vaticà), arxiu municipal, arxiu provincial, arxiu estatal…
• Font audiovisual. La comunicació en la seva forma audiovisual, pròpia dels moderns mitjans de comunicació de masses, no dona com a resultat documents escrits, sinó emissions de ràdio i televisió que serien efímeres sense la seva gravació (tal gravació és el document sonor o audiovisual, també objecta de recopilació i arxivística).
  • D'una forma fins a cert punt similar, el teatre o la música (fonts dramàtiques o musicals) s'han preservat mediant textos escrits, llibrets i partitures.
  • Font cinematogràfica) amb el seu suport: la pel·lícula (que és el document cinematogràfic). Es recopilen en filmoteques. El documental és el gènere cinematogràfic característic pel seu propòsit de servir com a font documental.
  • Font gràfica, són la fotografia i les imatges, històricament anteriors, creades per les arts visuals: tant les reproduïbles (gravats, cartells) com les obres d'art:(pintura, escultura, dibuix). Es recopilen en fototeques (arxius fotogràfics), i en tota mena de museus, que quan són especialitzats s'anomenen pinacoteques, gliptoteques…
• Internet com a font documental en part és una font escrita, en part és una font audiovisual.

Tipus de fonts

• Fonts escrites.
• Font oral.
• Fonts materials.
• Fonts audiovisuals.

Referències

1. Diccionario de Arte I (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.242. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 30 novembre 2014].