From Wikipedia, the free encyclopedia
Francisco Fernández y González (Albacete; 26 de setembre de 1833 - Madrid, 30 de juny de 1917) és un escriptor, filòleg, arabista, orientalista i historiador espanyol. Va ser catedràtic a les Universitats de Granada i Madrid, degà de la Facultat de Filosofia i Lletres i després rector de la Universitat Central, numerari de les Acadèmies d'Història, San Fernando i de la Llengua Espanyola, senador del regne en les legislatures 1878-1885 i 1891-1892. Va escriure sobre filosofia i estètica, història d'Espanya, història del dret, literatura, filologia, així com estudis orientalistes i semítics.
Biografia | |
---|---|
Naixement | 26 setembre 1833 Albacete (Espanya) |
Mort | 30 juny 1917 (83 anys) Madrid |
Rector de la Universitat Complutense de Madrid | |
Senador al Senat espanyol | |
Catedràtic d'universitat | |
Dades personals | |
Formació | Universitat Complutense de Madrid |
Activitat | |
Ocupació | Arabista |
Ocupador | Universitat Complutense de Madrid Universidad de Granada |
Partit | Partit Liberal Conservador |
Membre de | |
Família | |
Germans | Manuel Fernández y González Modesto Fernández y González |
Premis |
Va néixer a Albacete en 1833, fill d'un comandant de cavalleria que s'havia distingit en la Guerra del francès, va fer els primers estudis i llatí a Valladolid i va continuar a Madrid amb els Escolapis i l'Institut de San Isidro. Més tard (24 d'octubre de 1850) va ser nomenat alumne pensionat per l'Escola Normal de Filosofia, prèvia oposició a la qual van concórrer noranta-sis aspirants, dels quals únicament quatre van obtenir places per a la secció de Filosofia i Lletres. Va cursar després (1850-52) els anys d'estudis superiors de les últimes matèries citades, agregats (1852) als de la Universitat Central sota el rectorat del Marquès de Morante, i va servir una de les places de professor agregat en els instituts de Madrid. En el del Noviciado, avui del Cardenal Cisneros, va tenir al seu càrrec, en el curs de 1852 a 1853, la càtedra de Retòrica i Poètica.
Conclosos els quatre anys d'estudis que comprenia la Facultat de Filosofia i Lletres, va aconseguir el primer lloc en la qualificació dels exàmens de mèrit comparatiu. També havia guanyat premis anuals en les assignatures cursades a la Universitat, i aconseguit la nota d'excel·lent en la llicenciatura. Es va matricular en les assignatures del doctorat (1854), i es va encarregar de l'ensenyament de la llengua grega en les facultats de Medicina i Farmàcia. En virtut d'oposició amb l'únic pensionat que, a més de Fernández i González, quedava de 1850, va ser designat en primer lloc per a la primera càtedra de Psicologia, Lògica i Ètica, i el 16 de setembre de 1855 en fou nomenat catedràtic a l'Institut de Terol.
No va arribar a prendre'n possessió perquè va signar les oposicions a la càtedra de Literatura general i espanyola de la Universitat de Granada, nomenat catedràtic d'aquesta assignatura en 24 d'octubre de 1856. A la universitat granadina va concórrer a la seva càtedra fins a 1864, i encarregat en comissió pel govern va ensenyar grec, Literatura clàssica i llengua aràbiga en el mateix establiment literari. En el mateix període va encarregar-se de la redacció i lectura d'un discurs inaugural, i uns altres de recepció; la ressenya de les festes universitàries en ocasions solemnes; la interpretació d'inscripcions llatines i àrabs; la inspecció d'instituts; la representació de la Universitat en la junta per catalogar monuments artístics; la catalogació de la biblioteca, etc. L'Acadèmia provincial el va nomenar president per a la secció de Ciències filosòfiques i individu-secretari dels Jocs Florals. Va fundar en 1860 una «Societat Històrica i Filològica d'Amics d'Orient» entre els plans dels quals estava l'edició en castellà d'obres «aràbigues originals per servir a l'estudi de la història i la literatura dels àrabs espanyols». Només va veure la llum una Crónica de Al-Andalus, encara que en 1882, ja a Madrid, va publicar un desconegut llibre de cavalleries àrab, el Libro de Alhadis, que va localitzar en un manuscrit al costat d'altres onze «novel·les àrabs». Gràcies als estudis publicats sobre Estètica va ser ascendit (1864) a catedràtic d'aquesta assignatura a la Universitat Central. Suprimit l'estudi de l'Estètica del quadre d'assignatures del període del doctorat pel ministre de Foment Severo Catalina del Amo (1867), va ser nomenat catedràtic d'estudis superiors de Metafísica i ampliació de Psicologia i Lògica; però en 1868 li van retornar la càtedra.
A Granada va publicar el primer tom d’España Árabe, traducció directa de l'aràbic, amb el text traslladat al castellà de la Història d'Espanya per Ibn Idhari. Va imprimir també un Tratado de Estética, del que només va veure la llum la Metafísica de lo bello. Per aquest temps havia inserit a Madrid, en les revistes La Razón i La Ibérica, tres treballs: "Berceo o el poeta sagrado en la España cristiana del siglo XIII"; Biblioteca de autores árabes españoles, que es va reimprimir a part; "Lo sublime y lo cómico".
En 1865 va obtenir el primer premi de la Reial Acadèmia de la Història en el concurs obert sobre l'estat social i polític dels mudèjars castellans, impresa l'any següent. L'Acadèmia Espanyola va premiar (1867) l'obra de Fernández i González titulada Historia de la crítica literaria, presentada al certamen de 1866. Fernández y González va prendre possessió (novembre de 1867) de la plaça d'acadèmic de la Història, per la qual va ser escollit en virtut dels seus treballs històrics.
En la Revista de España ha publicat moltíssims estudis, distingint-se entre ells alguns que podrien formar un o diversos volums. Record especial mereixen els següents:
En la Revista de la Universidad de Madrid publicà "Estudios clásicos en las Universidades españolas durante la época del Renacimiento"; "Naturaleza, fantasía y arte"; i a El Movimiento, revista científica i literària que ell solament va publicar (1876) per espai d'un any, un erudit treball sobre l'ideal i les seves formes. Per encàrrec de l'Acadèmia de la Història va corregir i va ampliar la Biblioteca de Miguel Casiri, i fruit de la mateixa comissió va ser l'obra relativa als últims dies del regne de Granada, que va llegir en l'Acadèmia i es va publicar en part a La Ilustración Hispano Americana, amb inclusió de dades preses d'obres aràbigues no usades abans i la traducció d'un llibre de cavalleria titulat Ben-Zeyyad-ben-Amir el de Quimera, responent a l'excitació de Fbeischer, de Viena, perquè els arabistes d'Europa i Àsia investiguessin si hi havia en alguna biblioteca un text de novel·la cavalleresca amb escenes semblants a les descrites per Ginés Pérez de Hita en la seva obra sobre els Novel·listes de l'Europa meridional. La versió es va publicar en el Museo Nacional de Antigüedades; el text aràbic es guarda en la Biblioteca Escurialense.
Al mateix autor es deuen les Instituciones jurídicas de pueblo de Israel en los diferentes estados de la Península ibérica, desde su dispersión en tiempo del emperador Adriano hasta los principios del siglo XVI (Madrid 1880, tomo I, en 4º); forma part de la Biblioteca de Legislación y Jurisprudencia.
Fernández y González va prendre possessió en 1881 de la plaça d'acadèmic de nombre de la Reial Acadèmia d'Arts de Sant Ferran, per la qual havia estat designat molts anys abans. Després va inserir en el Boletín de la Academia de la Historia la interpretació dels facsímils de tres manuscrits rabínics conservats a la biblioteca de l'Acadèmia, i assenyalats com a il·legibles o d'idiomes desconeguts per professors d'hebreu que els havien examinat. En el mateix Boletín va publicar el text rabínic i aljamiat de l'Ordenament de les aljames hebrees, espècie de corts o assemblees religiós administratives autoritzades pels reis; l'Ordenament està interpretat i il·lustrat per una llarga introducció, notes i apèndix. La Revista moderna va donar a conèixer en 1889 un Estudi numismàtic-històric sobre les medalles anomenades d'Akhila II i els fills de Witiza, segons els textos àrabs. En aquest últim any Fernández y González, autor d'aquest treball, va ser escollit individu de nombre, de l'Acadèmia Espanyola.
En 1890 va publicar el tom primer dels "Primeros pobladores históricos de la península ibérica", que forma part de la col·lecció monogràfica d'Història d'Espanya publicada a Madrid sota la direcció d'Antonio Cánovas del Castillo. Va cursar a Granada la Facultat de Dret però va poder exercir l'advocacia a Madrid durant molts anys. En la Universitat Central va llegir el discurs d'obertura del curs de 1869-70. Senador per la Universitat de Valladolid des de 1878 a 1885, va pronunciar un gran nombre de discursos, com Historia del Jurado y su representación en la vida de los pueblos antiguos.[1]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.