Gaudí (Guinjoan)
opera / From Wikipedia, the free encyclopedia
Gaudí és una òpera en dos actes de Joan Guinjoan, dedicada a la seva dona, Monique Gispert de Guinjoan, amb llibret de Josep Maria Carandell, composta entre 1989 i 1992 per encàrrec de l'Olimpíada Cultural de Barcelona (OCSA).
Per a altres significats, vegeu «Gaudí (desambiguació)». |
Forma musical | òpera |
---|---|
Compositor | Joan Guinjoan |
Llibretista | Josep Maria Carandell |
Llengua del terme, de l'obra o del nom | català |
Creació | 1989-1992 |
Data de publicació | dècada del 1990 |
Parts | 2 |
Estrena | |
Estrena | 3 de novembre de 2004 |
Escenari | Gran Teatre del Liceu, Barcelona, |
Està dedicada a la personalitat d'Antoni Gaudí amb un argument que segueix un fil cronològic –des del 1894 fins al 1926, any en què Gaudí morí atropellat per un tramvia–, però sense convertir-se en una reconstrucció d'anècdotes de la seva vida. Per evitar-ho, l'òpera fa que els personatges que es relacionen amb Gaudí no siguin personalitats històriques sinó la tipificació d'alguns col·lectius associats a la seva vida –els mecenes (Alexandre), les dones i els clients (Rosa), els ajudants (Mateu) i els artesans (Josep)– i que els fets se'ns presentin –especialment a partir del segon acte– a través de la ment de l'arquitecte, com si fos des de la sensibilitat del mateix Gaudí que se'ns expliqués la seva vida. L'argument, de Josep M. Carandell, està dividit en dos actes: el primer, mostra un Gaudí entusiasmat pels ambiciosos projectes arquitectònics –finançats per mecenes de la burgesia catalana– que encarnen els seus ideals estètics, religiosos i de concòrdia social. L'acte es tanca amb l'anunci d'atemptats anarquistes i d'una esquerda que simbolitza la crisi social que es farà cada vegada més present a l'escenari. En aquest punt, la idea d'una creació nova –el trencadís gaudinià, al qual l'òpera dedica un ballet– simbolitza la fragmentació social que Gaudí és capaç, però, de reconstruir en una nova unitat artística. El segon acte ens mostra Gaudí amb els trets –pobre i lliurat a la pregària i la penitència– d'un sant laic que viu entre la inquietud per un món en crisi i la il·lusió d'edificar un gran temple. Ara és la crema de convents de la Setmana Tràgica el que submergeix Gaudí en l'angoixa i fa que s'identifiqui amb la passió i mort de Crist. Els antics mecenes són substituïts pel Gaudí que demana almoina per l'edificació del temple i que aconsegueix la simpatia dels ciutadans. Un cop sec anuncia, a la fi, l'accident que costà la vida a Antoni Gaudí. La música, d'acord amb la tradició de les òperes, es val de monòlegs, duos, trios, i inclou un cor i un ballet, amb una gran atenció a la veu i a la melodia, i amb una orquestra simfònica de gran format. Les referències a la música del Camp de Tarragona –el país de Gaudí i de Guinjoan– s'integren en l'estil personal del compositor.[1]