Història de Colòmbia
From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de Colòmbia fa referència als esdeveniments que han marcat la història de l'actual República de Colòmbia, un país llatinoamericà situat a la part nord-occidental d'Amèrica del Sud, amb una superfície de 2.070.408 km² (1.141.748 km² corresponen al seu territori continental i els restants 928.660 km² a la seva extensió marítima) i una població de 46.581.823.[1] Colòmbia es va conformar com a estat el 1810 a partir del Virregnat de la Nova Granada, colònia de l'Imperi Espanyol que havia estat fundada el 1550. El 1886 pren definitivament el seu nom actual de República de Colòmbia. La seva història es divideix en general en època precolombina, descobriment i conquesta espanyola, colònia, independència, consolidació republicana i segle xx. Gran part de la història de Colòmbia té una estreta relació amb la història d'Espanya fins a la independència i les històries de l'Equador, Veneçuela, Panamà i d'Amèrica Llatina en general.
El primer segle republicà va ser turbulent, amb la tensió entre una concepció federalista de l'estat a la manera nord-americana i una concepció centralista a la manera francesa, el que va conduir el país a permanents guerres i va donar principi als partits conservador i liberal. La Constitució de 1886 liderada pel president Rafael Núñez va posar fi a l'hegemonia liberal i va crear un estat centralista, conservador i estrictament catòlic.
El segle xx va ser inaugurat a Colòmbia amb la Guerra dels Mil Dies, que debilitaria de gran manera a l'Estat, frenaria el desenvolupament econòmic i faria que el país perdés a Panamà el 1903. Una primera revolució industrial colombiana es donaria amb el retorn de governs liberals, però la Massacre de les Bananeres evidenciaria una enorme situació de desavantatge de l'obrer colombià que caracteritzaria la resta del segle.
Sens dubte l'esdeveniment més notable del segle XX a Colòmbia va ser l'assassinat del cabdill liberal Jorge Eliecer Gaitán en un magnicidi que encara no s'esclareix. Aquest esdeveniment, ocorregut el 9 d'abril de 1948, precipitaria el país a una violència inusitada que es va acarnissar especialment amb la pagesia i que va enfrontar a mort als dos partits tradicionals. El Front Nacional, un pacte entre els dos partits, va reconciliar als caps, però va deixar per fora a molts sectors, els quals serien la llavor de les guerrilles liberals i comunistes que durarien tota la resta del segle. L'enfortiment de les màfies de la droga a partir de la dècada del 70 posaria en perill la societat colombiana i afectaria profundament a les classes dirigents. No obstant això, pressions internacionals, especialment per part dels Estats Units i la tasca ètica de certs polítics, periodistes, jutges i autoritats que no es van doblegar davant l'avanç de les màfies, van causar una sagnant guerra contra l'estat en la dècada dels 80 i especialment fins a la mort de Pablo Escobar, el seu principal líder, el 1993. El govern del president César Gaviria va dur a terme un procés que va anomenar "obertura econòmica" que va fer que Colòmbia passés d'una economia proteccionista a una globalitzada. Amb Gaviria es va avançar la Constituent en la qual es va signar una nova Carta Política.
El govern del president Andrés Pastrana va avançar els diàlegs més propers que s'hagin tingut amb les guerrilles i molt especialment amb les FARC en crear zones neutres. No obstant això, aquestes van enfortir la seva acció militar al país per mitjà d'atemptats, segrestos, intimidació i tràfic de drogues. Per la seva banda, es van crear els grups Paramilitars, especialment sota el lideratge de les AUC tenia per finalitat combatre les guerrilles. Aquests grups van tenir el suport de nombrosos membres de les forces militars i policials, així com de polítics i hisendats. L'acció dels paramilitars a Colòmbia i les seves batalles en contra de les guerrilles, va crear un drama humanitari de proporcions mundials en posar al país com un dels primers en nombre de desplaçats, crims de guerra com massacres i terror en nombroses regions del país.
L'estat de violència i desesperança va fer que els colombians veiessin la proposta de Seguretat democràtica presentada per Álvaro Uribe com la millor opció. En assumir com a president el 2002, Uribe va avançar un procés de reinserció dels grups paramilitars, ha doblegat la força de les guerrilles i ha avançat un intens programa de globalització de l'economia caracteritzat per la signatura de tractats de lliure comerç amb altres països. El president va impulsar una reforma política que va determinar una modificació en la constitució de 1991, aquesta reforma establia la possibilitat de reelecció immediata per al màxim dirigent de l'estat, així, va poder presentar-se com a candidat el 2006 i ser reelegit en un segon terme (2006-2010). No obstant això, el seu govern ha estat el centre d'àlgids debats dins i fora del país: per a molts observadors ha tornat la pau i la seguretat a Colòmbia mentre va retornar la credibilitat a institucions com la policia i l'exèrcit. Per a altres observadors existeixen diversos problemes: els creixents escàndols de corrupció en les institucions i referents a la modificació de l'article de la constitució que va permetre la reelecció immediata del president i l'augment en la violació dels drets humans per part dels actors armats.
El 2010 es tria al nou president Juan Manuel Santos que té una ideologia bàsicament similar a la del president Álvaro Uribe Vélez, però amb nous interessos cap a la població i relacions internacionals.