Història de Tunísia
història de l'estat de Tunísia / From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de Tunísia està estretament lligada a la història del Magrib, del qual forma part juntament amb el Marroc, Algèria, Líbia i, en un cert sentit, Mauritània. La història de Tunísia és la de la nació més petita de l'Àfrica del Nord, independent des de 1956; no obstant això, aquesta història s'estén molt més enllà, en abordar l'evolució del territori tunisià des del període prehistòric. La regió va ser habitada per tribus amazigues i les seves costes van ser ocupades per fenicis a inicis del segle x aC. La ciutat de Cartago fou fundada al segle ix aC per colons vinguts de Tir, que van expandir la seva influència sobre Sicília, Ibèria i altres importants zones del mar Mediterrani occidental.
Al segle ii aC, Cartago va ser conquerida per l'Imperi Romà, en ser derrotada en les guerres púniques. Cartago fou destruïda i la influència cultural asiàtica i africana en l'actual Tunísia minvà per la influència romana. El territori de la Tunísia moderna va ser, llavors, administrat gairebé íntegrament sota el nom de la província romana d'Àfrica i esdevingué un dels graners de Roma. Al segle v, la conqueriren els vàndals i després els romans d'Orient en el segle vi durant el regnat de l'emperador Justinià I.
El segle vii va marcar un gir decisiu en l'itinerari d'una població que es va islamitzar i arabitzar a poc a poc a causa de la conquesta per part d'àrabs musulmans, que fundaren la ciutat de Kairuan, la primera ciutat islàmica de l'Àfrica del Nord. Així, es va convertir en part del Califat omeia i abbàssida amb el nom d'Ifríqiya. Posteriorment, els amazics nadius van aconseguir el poder i enderrocaren la dinastia àrab aglàbida; col·locaren en el seu lloc la dinastia dels zírides. El 1045, els fatimites d'Egipte van enviar una confederació de beduïns perquè acabessin amb els zírides. D'aquesta manera, la regió fou devastada i la pròspera indústria agrària es va arruïnar.[1]
A inicis del segle xvi, l'estat espanyol va aconseguir controlar-ne algunes ciutats costaneres, que van ser perdudes ràpidament davant l'Imperi Otomà, que governà Ifríqiya des de 1574. Els governants turcs, els beis, obtingueren un grau d'independència important respecte de Turquia. Pel seu emplaçament estratègic al centre de la conca mediterrània, Tunísia es convertí en peça clau de la rivalitat de successives potències: l'Espanya de Carles I, el jove Imperi Otomà i, després, França, que va prendre el control de la província otomana a finals del segle xix per avantatjar Itàlia, que també tenia interessos a la regió.
Marcada per profundes transformacions estructurals i culturals, Tunísia va veure al segle xx el ràpid fiançament d'un moviment nacionalista que conclogué en els acords amb la potència tutelar, els mateixos que conduïren a la independència el 1956. Des de llavors, el país va ser dut a marxes forçades cap a la modernització i la integració econòmica, sota l'impuls d'un partit polític únic mantingut en el poder. L'actual República de Tunísia (al-Jumhuriyyah at-Tunisiyyah) té més de deu milions d'habitants,[2] la majoria dels quals (98%)[3] s'identifiquen culturalment com a àrabs. Tunísia limita amb Algèria a l'oest, amb Líbia al sud-est i amb el mar Mediterrani pel nord i l'est. La seva capital, Tunis, està situada a prop de l'antic emplaçament de la ciutat de Cartago, la qual cosa va fer perillar la preservació d'aquesta última, per la qual cosa s'inicià una campanya que va culminar en el seu nomenament com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1979.[4]