Història del Sudan del Sud
From Wikipedia, the free encyclopedia
La història del Sudan del Sud abasta la història del territori actual del Sudan del Sud i dels pobles que l'habiten.
Hi ha poca documentació de la història de l'actual territori del Sudan del Sud fins al començament del domini egipci al nord durant la dècada de 1820 i la posterior ampliació de captures d'esclaus al sud. La informació abans d'aquella època es basa en gran manera en la història oral. Segons aquestes tradicions, alguns pobles nilòtics com els dinkes, nuers, shilluk i d'altres van entrar per primera vegada al Sudan del Sud en algun moment abans del segle x. Durant el període comprès entre el segle XV i el segle xix les migracions tribals, en gran part de la zona de Bahr al-Ghazal (Riu de la Gasela), van reunir aquests pobles a la seva ubicació actual. El poble zande (no nilòtic) va entrar al Sudan del Sud durant el segle xvi, i habità en l'estat més gran de la regió. En el segle xviii el poble avungara hi va entrar i ràpidament va imposar la seva autoritat sobre els zandes.
Durant segles, les barreres geogràfiques van impedir l'avenç de l'islam cap al sud del Sudan, i s'hi mantingué el domini avungara i el patrimoni social i cultural de les diverses ètnies que habitaven l'actual Sudan del Sud. Els intents de colonització francesos i belgues foren repel·lits per les guerrilles avungara i zande. De nou, a finals del segle xix l'arribada dels britànics i egipcis trencaria aquesta independència de les tribus sudaneses del sud.
Egipte, en aquesta època un estat vassall de l'Imperi Otomà, dominava el territori de l'actual Sudan des de 1821 i va realitzar el seu primer intent expansionista al sud quan en la dècada de 1870 el khediv Ismaïl Paixà creà la província d'Equatòria. El primer governador nomenat per part d'Egipte va ser el britànic Samuel White Baker el 1869, seguit per Charles George Gordon el 1874 i d'Emin Pasha el 1878. La rebel·lió dels anys 1880 a Egipte contra la forta influència europea va desestabilitzar la província naixent i Equatòria deixà d'existir com un lloc d'avançada d'Egipte el 1889. D'aquella època van romandre alguns assentaments, com Costat, Gondokoro, Dufile i Wadelai.
La rebel·lió de Muhàmmad Àhmad va estendre la seva influència des del Sudan cap al sud, però després de la seva mort les seves forces no van poder mantenir-se cohesionades i foren derrotades per les forces angloegípcies, que finalment van establir el seu domini formant el condomini del Sudan angloegipci el 1899, i hi incorporaren l'antiga Equatòria. Mentrestant, el 1894 els colonitzadors belgues havien format el territori de Costat, un exclavament de l'Estat Lliure del Congo. A la mort del rei Leopold II de Bèlgica, el territori passà a mans britàniques, que l'incorporaren al Sudan, però dos anys després cediren la seva part meridional a Uganda.
Malgrat formar una única entitat, el Sudan angloegipci fou administrat com dos territoris diferents: mentre el sector nord era predominantment musulmà i parlant de l'àrab, al sud animista es fomentava l'ús de l'anglès. Després de la independència egípcia, els reis d'Egipte van exigir la incorporació de tot el Sudan al seu domini, la qual cosa fou rebutjada pel Regne Unit. La incapacitat dels egipcis de recuperar el Sudan despertà tant els sentiments revolucionaris a Egipte com els independentistes al Sudan. Davant la imminència de canvis, el Regne Unit decidí modificar l'estatus del Sudan: convocà una conferència a Juba el 1948. Encara que la idea inicial dels europeus era incorporar el sud del Sudan al seu protectorat a Uganda, finalment es decidí acabar amb el règim diferenciat i tenir una colònia unificada, malgrat les protestes dels sectors del sud. El 1953, finalment, britànics i egipcis van acceptar donar la independència al condomini i formar el 1956 la República del Sudan amb capital a Khartum, i de caràcter unitari.
Les tensions entre ambdós grups ètnics sota un únic govern no van tardar a sortir a la llum; el 1955, uns soldats del sud van protagonitzar uns motins que derivaren en la Primera Guerra Civil sudanesa. El conflicte, que enfrontà el govern central amb el Moviment d'Alliberament del Sud del Sudan, acabà el 1972 amb la signatura d'un protocol de pau a Addis Abeba que permetria la creació d'un govern autònom al Sudan del Sud. L'acord atorgaria una dècada de pau fins que el president sudanès Gaffar Nimeiry anunciés l'establiment d'un estat islàmic i l'aplicació de la xaria a tot l'estat, cosa que provocaria l'esclat de la Segona Guerra Civil sudanesa.
Després d'anys d'enfrontament, el conflicte acabà oficialment amb la signatura d'un acord de pau el gener de 2005 entre el govern del Sudan i l'Exèrcit d'Alliberament del Poble del Sudan (ELPS). L'acord restablí el govern autònom sud-sudanès per sis anys, després del qual termini es realitzaria un referèndum sobre una possible secessió. Aquest referèndum es feu el gener de 2011 i atorgà una aclaparadora majoria d'un 98,83% a l'opció independentista. Després d'aquests resultats, el govern sudanès d'Omar al-Bashir va acceptar la divisió de l'estat, que es va dur a terme el 9 de juliol de 2011, quan es va proclamar oficialment la República del Sudan del Sud.[1]