Història del pensament evolucionista
From Wikipedia, the free encyclopedia
El pensament evolucionista, la idea que les espècies canvien al llarg del temps, té els orígens en l'antiguitat, en les idees dels grecs, romans, xinesos i musulmans. Tanmateix, fins al segle xviii, el pensament biològic occidental estava dominat per l'essencialisme, la idea que les formes de vida romanen immutables. Això començà a canviar quan, durant la Il·lustració, la cosmologia evolutiva i la filosofia mecànica s'estengueren de les ciències físiques a la història natural. Els naturalistes començaren a concentrar-se en la variabilitat de les espècies; l'emergència de la paleontologia, amb el concepte d'extinció, minà encara més la concepció estàtica de la natura. A principis del segle xix, Jean-Baptiste Lamarck postulà la seva teoria de la transmutació de les espècies, que fou la primera teoria científica de l'evolució completament formada.
El 1858, Charles Darwin i Alfred Russel Wallace publicaren una nova teoria evolutiva, que fou explicada en detall a l'obra de Darwin L'origen de les espècies (1859). A diferència de Lamarck, Darwin proposava la idea d'una descendència comuna i un arbre de la vida amb moltes ramificacions. Aquesta teoria es basava en la idea de la selecció natural, i sintetitzava una gran varietat de proves de la cria d'animals, biogeografia, geologia, morfologia i embriologia.
L'obra de Darwin portà a la ràpida acceptació de l'evolució, però el mecanisme que proposava, la selecció natural, no fou àmpliament acceptat fins a la dècada del 1940. La majoria de biòlegs argumentaven que altres factors impulsaven l'evolució, com ara l'herència de caràcters adquirits (neolamarckisme), un impuls innat vers el canvi (ortogènesi), o grans mutacions sobtades (saltacionisme). La síntesi de la selecció natural amb la genètica mendeliana a les dècades del 1920 i del 1930 fundaren la nova disciplina de la genètica de poblacions. Durant les dècades del 1930 i 1940, la genètica de poblacions s'integrà amb altres camps de la biologia, resultant en una teoria evolutiva àmpliament aplicable que comprenia gran part de la biologia – la síntesi evolutiva moderna.
Després de l'establiment de la biologia evolutiva, els estudis de les mutacions i les variacions en poblacions naturals, en combinació amb la biogeografia i la sistemàtica, conduïren a sofisticats models evolutius matemàtics i causals. La paleontologia i l'anatomia comparada permeteren reconstruccions més detallades de la història de la vida. Després de l'aparició de la genètica molecular a la dècada del 1950, es desenvolupà el camp de l'evolució molecular, basat en seqüències proteiques i proves immunològiques, incorporant més tard estudis de l'ARN i de l'ADN. La visió genocèntrica de l'evolució es féu prominent a la dècada del 1960, seguida per la teoria neutralista de l'evolució molecular, encenent debats sobre l'adaptacionisme, les unitats de selecció i la importància relativa de la deriva genètica i de la selecció natural. A finals del segle xx, la seqüenciació d'ADN conduí a la filogènia molecular i la reorganització de l'arbre de la vida en el sistema de tres dominis. A més, els factors recentment reconeguts de la simbiogènesi i la transferència horitzontal de gens introduïren encara més complexitat a la història evolutiva.