Història econòmica
From Wikipedia, the free encyclopedia
La història econòmica analitza l'evolució de l'economia de les societats al llarg del temps. Se sol referir a un territori concret, i així es parla de la història econòmica de Catalunya, per exemple. La disciplina està molt lligada a la història social, ja que el sistema econòmic determina en gran part les relacions entre els individus i la manera de pensar d'una època sol veure's reflectida en la seva economia. Per efectuar aquest estudi, la història econòmica utilitza diversos conceptes: la conjuntura i l'estructura de les societats i se centra en la investigació sobre els mecanismes del creixement i del desenvolupament i les fluctuacions.
Entenem per conjuntura la combinació fortuïta d'esdeveniments o circumstàncies que afecten una societat. Per exemple: una onada de fred nòrdic que malmet una collita de préssecs, un atemptat contra un polític, la vaga d'un sector de treballadors que demana un augment salarial… Dintre del concepte global de conjuntura es troba la conjuntura econòmica, que s'entén com els canvis i els moviments dels components essencials de la vida econòmica. Per exemple: l'increment del consum, les oscil·lacions dels preus, les baixades de producció de béns manufacturats... S'anomena estructura al conjunt d'elements que caracteritzen una societat i que canvien molt lentament. Podem parlar de diferents estructures: social (components i organització de la societat), política (sistema i/o organització política) i econòmica (organització econòmica, sectors productius, etc.).
Com a creixement s'entén l'increment de la capacitat productiva i dels recursos que disposa una societat, és a dir, els seus canvis d'estructura econòmica. El creixement consisteix en l'augment quantitatiu de les xifres macroeconòmiques sense que afectin les expressions per capita i que no produeixin transformacions socials. Un exemple d'això pot ésser un país del tercer món que augmenti la seva producció d'arròs, però que s'incrementi la quantitat de famílies pobres en el mateix període.
S'anomena fluctuació econòmica a l'interludi de creixement econòmic i depressió. Les fluctuacions poden ésser de curta i de llarga durada. Les fluctuacions de curta durada poden ésser quotidianes (el consum de la campanya de Nadal), amb intervals de temps setmanals, mensuals, estacionals o interannuals. Quan una fluctuació es refereix a un període d'entre tres i quatre anys s'anomena cicle Kitchin i quan es referix a un període d'entre set i deu anys, cicle Juglar. Les fluctuacions de llarga durada que més s'estudien són el cicle Kondratieff o moviments intradesenals (cinquanta i seixanta anys) i la tendència secular que es refereix al període d'un segle, vers l'alça o vers la baixa.
Els sistemes econòmics de les societats primitives es basaven en la tradició. Tanmateix, ja en el tercer mil·lenni abans de Crist emergiren civilitzacions a Egipte, la Xina i l'Índia basades en el sistema d'economia autoritària. En aquestes economies l'autoritat central podia decidir l'ocupació de part de la població, de manera que es podien generar excedents de riquesa importants. Tot i que aquestes societats no es regien per un sistema de mercat, hi havia mercats per alguns productes. Amb el col·lapse de l'Imperi Romà, el creixement del feudalisme i la formació dels estats nacionals, les societats a Europa passaren de la tradició i l'autoritat al sistema de mercat. Primerament, amb el mercantilisme dels segles xvii i XVIII, encara que en aquest període els preus i els salaris estaven regulats. Després seguí el capitalisme comercial, on la producció i distribució de béns i serveis ja quedava determinada pel mercat. A partir d'aquesta etapa, la societat es pot dividir clarament en un vessant econòmic i un de polític, donat que, a diferència dels sistemes tradicionals i autoritaris, en aquest sistema la manera de coordinar-se per a la producció i distribució de béns difereix del sistema d'organització de la resta d'activitats. Aquesta nova esfera econòmica limità el poder polític, i va impulsar així formes democràtiques de govern.
En el segle xix, la taxa de creixement de la producció s'incrementà enormement en aquells països on arribà la Revolució Industrial. Això generà diferències entre el nivell de vida d'aquests països i la resta del món. Donada la importància d'aquesta transformació aquesta etapa es coneix amb el nom de capitalisme industrial. Tanmateix, el creixement econòmic no era constant, sinó que es caracteritzava per les seves fluctuacions. En aquest sentit, l'episodi més important fou la Gran Depressió, que tingué lloc en la dècada de 1930. Per tal de fer front als problemes de la depressió i per avançar la recuperació els governs incrementaren i ampliaren el seu paper en el funcionament de l'economia. És a partir d'aquesta etapa que els governs es fan responsables del nivell de producció de l'economia i del benestar de la societat. Aquesta etapa es coneix com a capitalisme d'estat.
No tots els països seguiren aquestes etapes. A partir de 1917, es desenvolupà a Rússia una versió moderna del sistema autoritari anomenat sistema de planificació central. Es col·lectivitzà l'economia i s'eliminaren les empreses privades i els mercats capitalistes. El Comitè Central del Partit Comunista era qui establia els objectius econòmics que els diferents ministeris havien d'implementar. Aquest sistema permeté una ràpida industrialització del país i, després de la Segona Guerra Mundial, una ràpida recuperació de la guerra, però fracassà quan vingueren temps de pau. El 1985 hi hagué una reorganització del sistema, la perestroika, però també fracassà i la crisi econòmica que patiren a finals dels 80 conduí al trencament de la Unió Soviètica. A principis dels 90, els països de l'Europa Oriental i Central i Rússia iniciaren la transformació de les seves economies cap a un sistema de mercat.