Estabilitat del nucli atòmic

From Wikipedia, the free encyclopedia

L'estabilitat d'un nucli atòmic és la tendència que aquest té a romandre sencer, sense "trencar-se", és a dir, la tendència que l'energia d'enllaç dels nucleons (neutrons i protons) que formen el nucli atòmic sigui prou estable perquè no produeixi la separació d'aquests (fissió nuclear).[1] En el cas de núclids d'elements químics petits, l'estabilitat del seu nucli es relaciona més aviat amb la tendència d'aquest a no "enganxar-se" a altres nucleons o nuclis formant un nucli nou (fusió nuclear).

Isotopes_and_half-life.PNG
Taula amb els diferents elements químics segons el nombre de neutrons (eix vertical) i de protons (eix horitzontal) al nucli atòmic del seu isòtop més estable. Els colors clars corresponen als nuclis inestables (més clar és més inestable) i el taronja als més estables. La línia recta negra indica on estarien els que tenen igual nombre de protons que de neutrons. Llegenda: N=nombre de neutrons al nucli, Z=nombre de protons al nucli.

Hi ha nuclis més estables i altres més inestables però tots tendeixen a l'estabilitat. Els molt estables es denominen núclids màgics i els inestables són radioactius, i més radioactius com més inestabilitat presentin. Aquestes característiques depenen únicament del nombre de protons i del nombre de neutrons que tingui cada nucli, i per tant del seu nombre atòmic (nombre de protons) i del seu nombre màssic (nombre de protons més nombre de neutrons).[2]