Interfície cervell-ordinador
From Wikipedia, the free encyclopedia
Les interfícies cervell-ordinador, en anglès brain-computer interfaces, abreujat BCI[1], constitueixen una tecnologia que es basa en l'adquisició d'ones cerebrals perquè després aquestes siguin processades i interpretades per una màquina o ordinador. Estableixen el camí per interaccionar amb l'exterior mitjançant el nostre pensament, ja que aquestes interfícies permeten transformar-los en accions reals en el nostre entorn. Encara no s'ha concretat la seua definició de manera que es discuteix si implants coclears es considerarien un exemple de tecnologia BCI.[2]
Aquesta tecnologia ha atret a molts investigadors durant l'última dècada amb el motiu de desenvolupar una interfície cervell-ordinador eficient i fiable, la qual cosa ha suposat cada un dels diferents grups de recerca creés el seu propi "modus operandi" respecte a la tecnologia dels seus dispositius. Malgrat les diferències entre els diferents dispositius tots segueixen el mateix principi de funcionament bàsic: el mesurament de l'activitat cerebral mitjançant sensors, processament del senyal adquirit per obtenir les seves característiques d'interès i, finalment, interaccionar amb l'entorn de la forma desitjada per l'usuari.
Els principals avantatges d'aquesta tecnologia són d'una banda instaurar un canal natural d'interacció entre l'home i la màquina i, per altra, l'accés a tota la informació cognitiva i emocional humana.