Israel
estat a l'Àsia occidental / From Wikipedia, the free encyclopedia
Israel (hebreu: יִשְרָאֵל, Yisrael; àrab: إسرائيل, Isrā'īl), oficialment l'Estat d'Israel (en hebreu: מְדִינַת יִשְרָאֵל, Medinat Yisrael; en àrab: دَوْلَةْ إِسْرَائِيل, Dawlat Isrā'īl), és un estat reconegut per l'àmplia majoria d'estats amb representació a l'ONU —no obstant això, no és reconegut per 32 estats—, ubicat a l'Orient Mitjà, en la regió oriental de la mar Mediterrània. Limita amb el Líban al nord, amb Síria al nord-est, amb Jordània i el territori palestí de Cisjordània a l'est i amb Egipte i Gaza al sud-oest. Té costes a la mar Mediterrània, el golf d'Aqaba (o d'Elat), la mar Morta i el mar de Galilea.
Anys després del naixement del sionisme polític el 1897 i de la Declaració de Balfour de 1917, la Lliga de Nacions va atorgar al Regne Unit el Mandat Britànic de Palestina, després de la Primera Guerra Mundial, i la responsabilitat d'establir «les condicions polítiques, administratives i econòmiques que puguin assegurar l'establiment de la llar nacional jueva […] i el desenvolupament d'institucions d'autogovern, així com per a salvaguardar els drets civils i religiosos de tots els habitants de Palestina, sense distinció de raça i religió».[1] El novembre de 1947, després de la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides van acordar la Partició de Palestina, en un estat jueu, un estat àrab, i una Jerusalem administrada per l'ONU.[2] Els líders sionistes van acceptar la partició però els líders àrabs la van rebutjar, iniciant a la Guerra Civil durant el Mandat Britànic de Palestina. Israel va declarar la seva independència el 14 de maig de 1948, i els estats àrabs veïns van atacar-la l'endemà.[3] Des d'aleshores, els països àrabs i Israel han tingut diverses guerres[4] i, com a conseqüència, Israel controla més territoris dels que estan estipulats en els Acords d'Armistici de 1949. Algunes fronteres internacionals són disputades, però Israel ha signat tractats de pau amb Egipte i Jordània, tot i que els esforços per resoldre el conflicte entre els palestins i Israel no han reeixit.
Israel és una democràcia representativa amb un sistema parlamentari amb sufragi universal. Segons el seu producte interior brut, l'economia israeliana és la 44a més gran del món.[5] Ocupa la primera posició dels països de l'Orient Pròxim en llibertat de premsa,[6] i competitivitat econòmica.[7] La capital oficial és Jerusalem, com seu de govern, però no és reconeguda per tots els Estats del món, i aquest estatut és en discussió.[8] La ciutat més gran i el centre financer del país és Tel-Aviv.
Després d'anys de denúncies de diferents organitzacions, el Tribunal Penal Internacional investigarà presumptes crims de guerra de les forces armades d'Israel als Territoris Palestins.[9][10]
Durant més de tres mil anys, el nom d'«Israel» s'ha utilitzat tant per referir-se al territori com a la nació jueva.[11] L'objecte arqueològic més antic que menciona Israel en un sentit diferent del d'un nom propi, és l'Estela de Merneptah, del segle xiii aC, que fa referència al poble que habitava aquell territori.[12] El país actualment és oficialment conegut com a Medinat Yisrael o «Estat d'Israel», després d'haver-se rebutjat altres denominacions com ara Érets Yisrael (la «Terra d'Israel»), Sió i Judea.[13] Poques setmanes després de la independència, el govern va escollir el terme yisraelim («israelians», yisraelí en singular) per referir-se als ciutadans d'Israel, a través d'una declaració oficial del Ministeri d'Afers Exteriors d'Israel, Moshe Sharett,[14] i que hom ha de distingir del terme d'«israelites» en referència al poble històric.
L'estat d'Israel limita amb el Líban al nord, frontera reconeguda oficialment per l'ONU després de la retirada israeliana del sud d'aquest país; amb Jordània a l'est i amb Egipte al sud, ambdues fronteres reconegudes a partir dels acords de pau signats amb els dos països. Encara no ha fixat les seves fronteres amb Síria ni amb l'Autoritat Nacional Palestina en la zona de Judea i Samària, encara que en aquest sentit la comunitat internacional considera com frontera a la «Línia Verda» (les fronteres de fet del dia 4 de juny de 1967, just abans de la Guerra dels Sis Dies), mentre que Israel aspira a annexionar-se els grans blocs d'assentaments pròxims a aquesta línia, especialment el Gran Jerusalem i el Bloc d'Etsiyon, i amb menor probabilitat d'èxit, la ciutat d'Ariel a Samaria. El setembre de 2005, Israel va culminar la seva retirada unilateral de la Franja de Gaza fins a la «Línia Verda».
Relleu
A Israel es distingeixen tres regions geomorfològiques, d'oest a est: la planura litoral mediterrània, la serralada central i la vall del riu Jordà que és la depressió més profunda de la Terra. A aquestes tres regions, s'hi ha de sumar la del desert del Nègueb, planícia i muntanyes de calcari, situat al sud d'Israel. Les regions àrides ocupen més de la meitat del territori d'Israel.
Tot i ser bona part del territori desèrtic, a les valls abunden els lliris, i també els arbres com pins, eucaliptus, oliveres i acàcies. Les ginestes creixen esporàdicament en el desert del Nègueb. Existeixen iniciatives de reforestació que s'estan duent a terme per tot el país, especialment a les muntanyes, on els pins, roures, xiprers i llorers arrelen amb un percentatge d'èxit més elevat.
Clima
Situat entre els deserts d'Àfrica i d'Àsia, per una banda, i pel mar Mediterrani, càlid i humit, per l'altre; Israel es troba en una cruïlla d'influències climàtiques que han permès distingir fins a quaranta tipus diferents de clima en una regió de superfície tant reduïda.[15]
El règim tèrmic varia notablement amb l'altitud i la continentalitat, especialment a l'època hivernal: d'oest a est es passa d'un clima típicament mediterrani a un de continental. Les regions muntanyoses majoritàriament es caracteritzen per ser ventoses i moltes fredes, que propicia que de vegades estiguin nevades. El cim del mont d'Hermon està cobert d'una capa de neu gran part de l'any i a Jerusalem acostuma a nevar com a mínim un cop a l'any.[16] Les ciutats costaneres, com Tel-Aviv i Haifa, posseeixen un típic clima mediterrani de fred, plujós amb hiverns llargs i estius calorosos. A l'extrem sud, en el Golf d'Eilat, el clima és tropical sec.
La temperatura més alta enregistrada al continent asiàtic (53,7 °C o 129 °F) es registrà el 1942 a Quibuts Tirat Tseví, al nord de la vall de Jordània.
En general, hi ha una estació seca (abril-octubre) i una de plujosa (des d'octubre-novembre fins a l'abril). De maig a setembre, són molt esporàdiques les pluges a Israel[17][18] Quan hi ha un percentatge més gran de pluges és entre mitjan gener i principis de març. La pluviositat s'incrementa de sud a nord i d'est a oest.
Amb escassos recursos hídrics, Israel ha desenvolupat diverses tecnologies per a l'estalvi d'aigua, com el reg per gota a gota.[17][18] Els israelians també aprofiten la considerable llum solar disponible per a l'energia solar, que converteix a Israel en la nació líder en ús per capita d'energia solar.[19]
Estructura de govern
El Govern d'Israel està estructurat com a democràcia parlamentària amb la participació ciutadana mitjançant del sufragi universal.[20] El president d'Israel n'és el cap d'estat, però les seves funcions són majoritàriament cerimonials.[20] Un membre del parlament, amb el suport de la majoria dels membres, es converteix en el primer ministre, usualment el líder del partit majoritari. El primer ministre és el cap de govern i el cap del gabinet. El parlament d'Israel, la Kenésset, està integrat per 120 membres. Els escons del parlament són assignats mitjançant la representació proporcional de tots els partits polítics, amb un llindar mínim del 2% de tots els vots. Aquest sistema ha tingut com a resultat la conformació de governs de coalició. Les eleccions parlamentàries tenen lloc cada quatre anys, però les coalicions inestables o una moció de censura de la Kenésset pot dissoldre el govern i convocar a eleccions. La duració mitjana dels governs israelians ha estat de 22 mesos; el procés de pau, el paper de la religió en l'Estat i els escàndols polítics han causat la dissolució de les coalicions o han produït eleccions anticipades.[21] Les Lleis bàsiques d'Israel funcionen, de facto com a constitució no escrita.[20]
El sistema judicial israelià està integrat per tres nivells. El nivell més baix és integrat per les corts de magisteri, situades en la majoria de les ciutats del país. El següent nivell són les corts de districte, les quals són corts d'apel·lació i corts de primera instància; aquestes són situades en cinc dels districtes d'Israel. El tercer nivell està conformat pel Tribunal Suprem d'Israel, amb seu a Jerusalem. Té el paper dual de ser la cort d'apel·lacions i la cort de justícia més alta del país. Com a cort de justícia, el Tribunal Suprem té les funcions de tribunal de primera instància, fet que permet als individus de demanar la revisió de les decisions de les autoritats de l'Estat.[22][23] El matrimoni i el divorci són facultats de les corts religioses: jueves, musulmanes, drusa i cristiana.
Districtes administratius
Israel està dividit en 6 districtes (mehozot; en singular, mehoz) i 13 sub-districtes (nafot; en singular, nafà), les quals, al seu torn es divideixen en cinquanta regions naturals.[24]
- Districte de Jerusalem (Mehoz Yeruixalàyim). Capital del Districte: Jerusalem
- Districte del Nord (Mehoz ha-Tsafon). Capital del Districte: Natzaret
- Sub-districte de Safed.
- Sub-districte de Tiberíades
- Sub-districte de Jizreel
- Sub-districte d'Acre
- Sub-districte del Golan
- Districte de Haifa (Mehoz Hefà). Capital del Districte: Haifa
- Districte Central (Mehoz ha-Merkaz). Capital del Disctricte: Ramla
- Sub-districte de Saron
- Sub-districte de Pétah Tiqvà
- Sub-districte de Ramla
- Sub-districte de Rehobot
- Districte de Tel-Aviv (Mehoz Tel-Aviv). Capital del Districte: Tel-Aviv
- Districte del Sud (Mehoz ha-Darom). Capital del Districte: Beerxeba
Per a fins estadístics, el país es divideix en tres àrees metropolitanes:[25]
- Tel-Aviv i Gush Dan (amb una població de 3,15 milions d'habitants),
- Haifa (amb una població de 996.000), i
- Beerxeba (amb una població de 531.600).
La ciutat més gran d'Israel, tant en població com en àrea,[26] és Jerusalem, amb 732.100 habitants, i una superfície de 126 quilòmetres quadrats.
Territoris ocupats
El 1967, com a resultat de la Guerra dels Sis Dies, Israel va prendre el control de Cisjordània, Jerusalem Est, la Franja de Gaza i els Alts del Golan. Israel també va prendre el control de la Península del Sinaí, però la va retornar a Egipte com a part del Tractat de Pau entre Egipte i Israel de 1979.
Després de la captura d'aquests territoris, s'hi van establir assentaments israelians. Israel ha aplicat la llei civil als Alts del Golan i a l'Est de Jerusalem, incorporant-los al seu territori i oferint als residents la ciutadania israeliana. Per contra, Cisjordània roman sota ocupació militar, i aquesta regió, i també la Franja de Gaza, són considerats pels palestins, i la major part de la comunitat internacional, com a territoris d'un futur estat palestí. L'estatus de Jerusalem Est en qualsevol acord de pau futur ha estat un tema controvertit en les negociacions entre els governs israelians i els representants dels palestins. La majoria de les negociacions relacionades amb els territoris s'han basat en la Resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, la qual demana la retirada d'Israel dels territoris ocupats a canvi de la normalització en les relacions amb els estats àrabs, principi conegut com a «Terra a canvi de pau».[27][28][29]
Cisjordània va ser annexada per Jordània el 1948, després del rebuig àrab a la decisió de les Nacions Unides de crear dos estats a Palestina. Només el Regne Unit en va reconèixer l'annexió. Cisjordània va ser conquerida per Israel el 1967. La població és principalment palestina, incloent-hi refugiats de la Guerra araboisraeliana de 1948.[30] Des de la conquesta de 1967 fins al 1993, els palestins que vivien en aquests territoris estaven sota l'administració israeliana. Després de les cartes de reconeixement entre Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, la majoria de la població palestina i les ciutats es troben sota la jurisdicció de l'Autoritat Nacional Palestina i el control militar parcial israelià, tot i que Israel hi ha desplegat tropes i ha reinstaurat l'administració militar completa en períodes d'inestabilitat. Israel va començar la construcció d'una barrera o mur.[31]
La Franja de Gaza va ser ocupada per Egipte de 1948 a 1967 i després conquerida per Israel el 1967 fins al 2005. El 2005, com a part del pla unilateral de retirada, Israel en va retirar totes les seves colònies. Tanmateix, Israel encara controla l'espai aeri i l'accés marítim de Gaza i en diverses ocasions hi ha enviat tropes. Gaza comparteix frontera amb Egipte un acord entre Israel la Unió Europea, l'Autoritat Nacional Palestina i Egipte determinen com s'ha dut a terme el flux de persones i mercaderia fronterer, supervisat per observadors europeus.[32] Així i tot, després de l'elecció de Hamàs al govern, la frontera ha estat tancada la major part del temps.[33] El control intern de Gaza és gestionat pel govern de Hamàs.
Relacions exteriors
Israel té relacions diplomàtiques amb 161 estats del món i ha establert missions diplomàtiques a 94 estats.[34] Només tres membres de la Lliga Àrab han normalitzat llurs relacions amb Israel: Egipte i Jordània han signat tractats de pau, el primer el 1979 i el segon el 1994, i Mauritània va establir totes les relacions diplomàtiques amb Israel el 1999. Dos altres membres de la Lliga Àrab, el Marroc i Tunísia, els quals havien tingut algun tipus de relació diplomàtica amb Israel, van trencar-les al començament de la Segona Intifada el 2000.[35] Des del 2003, les relacions amb el Marroc han millorat, i el ministre d'afers exteriors israelià ha visitat aquell país.[36] Després de l'Operació Plom Fos, Mauritània, Qatar Bolívia i Veneçuela van suspendre les relacions polítiques i econòmiques amb Israel.[37][38]
Des de 1995, Israel és membre del Diàleg Mediterrani el qual prova de fomentar la cooperació entre set països de la Conca del Mediterrani i els membres de l'OTAN.[39] Les relacions amb els Estats Units, Turquia, Alemanya, el Regne Unit i l'Índia són molt estretes. Els Estats Units van ser el primer país a reconèixer Israel, seguit de la Unió Soviètica. Els Estats Units són els principals proponents del procés de pau entre els israelians i els palestins. Tot i que Turquia i Israel no van establir totes les relacions diplomàtiques abans de 1991,[40] Turquia va cooperar amb Israel des que el va reconèixer el 1949. Les relacions amb Alemanya inclouen la cooperació en diverses empreses científiques i educatives, i ambdós països són socis econòmics i militars.[41][42] Índia va establir totes les relacions diplomàtiques amb Israel el 1992 i ha fomentat una associació militar i cultural des d'aleshores.[43] El Regne Unit ha mantingut totes les relacions diplomàtiques amb Israel des de la seva fundació, una relació «natural» després del Mandat Britànic de Palestina.[44]
Drets humans
La Llei Bàsica: Dignitat Humana i Llibertat té com a propòsit defendre els drets humans a Israel. Israel és l'únic país de la regió catalogat com a «lliure», segons la Freedom House, qualificació basada en el nivell de llibertats civils i de drets polítics; però, els «Territoris Ocupats Israelians/Autoritat Palestina» són catalogats com a «no lliures».[45][46] Segons l'organització Reporters Sense Fronteres, Israel ocupa la cinquantena posició, de 168 països, quant a la llibertat de premsa, la posició més alta dels països de l'occident d'Àsia.[47] Així i tot, altres organitzacions, com ara Amnistia Internacional i Human Rights Watch han criticat l'abús de drets humans a Israel, en relació amb el conflicte araboisraelià. Les llibertats civils d'Israel també han estat objecte de criticisme per grups com ara be-Tsélem, una organització de drets humans israeliana.[48]
Internacionalment, tal com ha exposat en diverses ocasions la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, Israel és considerada com una potència ocupant. D'aquest rol es deriven una sèrie de responsabilitats i obligacions entre les quals es troben les estipulades pel Dret internacional humanitari, en els diferents pactes dels quals Israel és part, i dels principis del dret internacional. Des de Nacions Unides s'ha afirmat en repetides ocasions que els assentaments o colònies jueves en els territoris ocupats són il·legals, i suposen un dels més greus obstacles per a la consecució de la pau en la zona i un impediment per a la completa realització dels drets humans de la població que habita la regió.
El relator especial de les Nacions Unides, en els seus informes sobre la situació dels drets humans en els territoris palestins ocupats des de 1967, I/CN.4/2000/25,[49] A/57/207 (2002),[50] reconeix l'existència a Jerusalem Est de violacions greus dels drets humans, especialment en tot el que té a veure amb la revocació arbitrària de la residència a Jerusalem Est i la retirada de targetes d'identitat i permisos de residència. Aquestes mesures, considerades com arbitràries han afectat desenes de milers de palestins des de 1967.[49] Moltes de les mesures, segons el mateix informe, podrien ser considerades com a «càstig col·lectiu».[49]
D'altra banda, el govern israelià ha practicat la demolició de cases palestines que han estat construïdes sense permís a Judea i Samària, o a Jerusalem Est, segons l'Informe d'Amnistia Internacional de 2004.[51] En altre àmbit, la Societat Palestina de Presoners ha denunciat violacions greus als drets humans entre les quals s'inclouen la pràctica de tortures i maltractaments a persones detingudes, detencions arbitràries, abús de la detenció administrativa, judicis sense garanties i assassinats extrajudicials.[52][53]
Durant l'any 2008 i l’inici de 2009 es varen produir nombrosos atacs amb coets per part de Hamàs des de la Franja de Gaza que provocaren una quinzena de morts. Israel respongué bombardejant el territori palestí, fet que provocà, segons dades d’Amnistia Internacional, la mort de més de 1.300 palestins, la gran majoria civils (entre ells més de 300 criatures) i milers de ferits, a més de nombrosos edificis i infraestructures destruïdes.[54][55]
L’any 2014, i també com a resposta als atacs de Hamàs, que provocaren la mort de més de 70 israelians, la gran majoria soldats, es van produir novament nombrosos bombardejos de les forces armades israelianes a Gaza. Hi van perdre la vida més de 2.300 palestins (molts d’ells també criatures) i milers d'habitatges i infraestructures van ser destruïts.[56][54]
El mes de març de 2021 es va fer públic que la fiscalia del Tribunal Penal Internacional (TPI) obriria una investigació formal sobre presumptes crims de guerra comesos contra la població civil per l'exèrcit israelià als territoris ocupats, i també les accions dels grups armats palestins. La fiscal del TPI, Fatou Bensouda, va prometre una investigació “honesta i imparcial”. Israel no és membre del TPI, però Palestina el reconeix des de l'any 2014, per la qual cosa el tribunal va determinar que era competent per jutjar aquests possibles crims.[57][10]
Els diferents conflictes han fet que la coexistència de la població hebrea i palestina es vegi per les dues parts com a molt difícil a curt o mitjà termini.[58]
Israel és una de les economies més avançades del sud-est d'Àsia quant al desenvolupament econòmic i industrial. El país ocupa la tercera posició de la regió segons l'índex de la facilitat per fer negocis del Banc Mundial.[59] Té el nombre més gran de noves empreses del món (després dels Estats Units) i el nombre més gran de companyies que cotitzen al NASDAQ fora d'Amèrica del Nord.[60] El 2008, Israel tenia el 44è producte interior brut (PIB) i el 22è PIB per capita, en paritat de poder adquisitiu més alts del món, en $200.700 milions i $28.200 respectivament.[20] El 2007, Israel va ser convidat a fer-se membre de l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic,[61] la qual promou la cooperació entre els països que s'adhereixen als principis democràtics i operen en una economia de lliure mercat.[62]
Malgrat l'escassesa de recursos naturals, el desenvolupament intensiu de l'agricultura i els sectors industrials durant les últimes dècades ha fet que Israel sigui pràcticament autosuficient en la producció d'aliments, llevat dels grans i el bestiar boví. Les importacions principals d'Israel inclouen combustibles fòssils, matèries primeres, i equip militar.[20] Les exportacions principals inclouen fruites, vegetals, medicines, programari, productes químics, tecnologia militar i diamants. Israel és líder mundial en la conservació de l'aigua i l'energia geotèrmica,[63] i el desenvolupament de les tecnologies de punta en programari, comunicacions i les ciències biològiques.[64][65] Intel[66] i Microsoft[67] van construir els seus primers centres de recerca i desenvolupament a Israel. Des de la dècada de 1970, Israel ha rebut ajut econòmic dels Estats Units, els préstecs del qual representen la major part del deute extern d'Israel.[20]
El turisme, especialment el turisme religiós, és una indústria important a Israel. Els problemes de seguretat d'Israel han tingut un efecte negatiu en el turisme, tot i que el nombre de turistes està tornant a créixer.[68] El 2008, més de tres milions de turistes van visitar Israel.[69]