Italià
llengua romànica / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'italià (
italiano (?·pàg.) o lingua italiana) és una llengua romànica parlada principalment a Europa: Itàlia, Suïssa, San Marino, Ciutat del Vaticà, com a segon idioma a Malta, Eslovènia i Croàcia, i per minories a Albània, Crimea, Eritrea, França, Líbia, Mònaco, Montenegro, Romania i Somàlia,[1] i per les comunitats d'expatriats a Europa,[2] a Amèrica i a Austràlia. Molts parlants són bilingües nadius tant de l'italià estandarditzat com d'altres llengües regionals.[3][4]
| Italiano | |
|---|---|
| Altres noms | Toscano, Lingua Italiana, Lingua del sì |
| Tipus | llengua, llengua amb omissió de subjecte i llengua viva  |
| Ús | |
| Parlants | 70 milions |
| Parlants nadius | 64.800.000 (2019 ) |
| Rànquing | 21 |
| Oficial a |  Itàlia Suïssa San Marino Ciutat del Vaticà Eslovènia Ístria (Croàcia) Unió Europea |
| Autòcton de | Sud d'Europa |
| Estat | Itàlia, Suïssa i altres països d'Europa; també a petites comunitats d'immigrants d'Amèrica. |
| |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües italooccidentals llengües italodàlmates llengües italo-romàniques | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | alfabet italià i alfabet llatí |
| Institució de normalització | Accademia della Crusca |
| Estudiat per | estudis italians |
| Nivell de vulnerabilitat | 1 segur |
| Codis | |
| ISO 639-1 | it |
| ISO 639-2 | ita |
| ISO 639-3 | ita |
| SIL | ita |
| Glottolog | ital1282 |
| Linguasphere | 51-AAA-q |
| Ethnologue | ita |
| ASCL | 2401 |
| IETF | it |
D'acord amb les estadístiques de Bolonya de la Unió Europea, l'italià és parlat com a llengua materna per 59 milions de persones a la UE (13% de la població de la UE), principalment a Itàlia, i com a segona llengua per 14 milions (3%).[5] Incloent els parlants italians en els països europeus no comunitaris (com Suïssa i Albània) i en altres continents, el nombre total de parlants és d'uns 85 milions.[6]
A Suïssa, l'italià és una de les tres llengües oficials (el romanx és una llengua nacional, però no és oficial a tot el país[7]); s'estudia i s'aprén a totes les escoles de la confederació i es parla, com a llengua materna, en els cantons suïssos de Ticino i els Grisons (predominantment als Grisons italians) i pels immigrants italians que estan presents en gran nombre als cantons de parla alemanya i francesa. També és la llengua oficial de San Marino, així com l'idioma principal de la Ciutat del Vaticà.[8] És cooficial a l'Ístria eslovena i al Comtat d'Ístria de Croàcia. La llengua italiana adoptada per l'Estat després de la unificació d'Itàlia es basa en el toscà, que prèviament era una llengua parlada principalment per la classe alta de la societat florentina.[9] El seu desenvolupament també va ser influenciat per altres llengües italianes i per les llengües germàniques dels invasors postromans.
L'italià és descendent del llatí. A diferència de la majoria de les altres llengües romàniques, l'italià conserva el contrast del llatí entre consonants simples i consonants geminades. Com en la majoria de llengües romàniques, l'accent és distintiu. Entre les llengües romàniques, l'italià és la més propera al llatí en térmens de vocabulari.[10]
L'italià presenta una gran diferenciació dialectal. Per exemple, hi ha dialectes italians molt més diferents entre si que el portugués i el castellà, al sud; al nord, en alguna part del sud i a Sardenya, s'hi parla italià juntament amb les llengües locals (llombard, piemontés, lígur, català, vènet, francoprovençal, occità, emilià-romanyol, furlà, napolità, sard, sicilià).