Jeroni Martorell i Terrats
arquitecte català / From Wikipedia, the free encyclopedia
Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1876 - 1951)[1] fou un arquitecte català format a la vora de grans arquitectes modernistes com Josep Puig i Cadafalch. El 1914 es convertí en el director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de Catalunya (SCCM) fins a la seva mort, el qual anteriorment era anomenat Servei de Salvaguarda de Monuments de la Generalitat.[2] Durant el període del 1914-1925 aquest servei va estar en mans de la Diputació de Barcelona, sota el manament de la Mancomunitat de Catalunya i cap al 1936 Martorell fou nomenat, per segon cop, cap del Servei pel que era en aquells moments president, Lluís Companys. També es convertí en el principal conservador de Monuments del Tresor Nacional del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes, fou director del Servei d'Arquitectes Conservadors de Monuments el 1929, la qual cosa li va permetre realitzar la catalogació de monuments i d'obres d'art dins del territori espanyol i que ja havia iniciat l'any 1916. Amb aquestes catalogacions el que aconseguia era una defensa clara i aferrissada del patrimoni arquitectònic, sobretot català, lluitant per a la seva protecció.
Biografia | |
---|---|
Naixement | 1877 Barcelona |
Mort | 1951 (73/74 anys) Barcelona |
Activitat | |
Ocupació | arquitecte |
Obra | |
Projectes principals | Director del SCCM (1914-1951)/ President de la Secció d'Arquitectura Catalana (1919-1936)/ Comité de direcció dels Amics de l'Art Vell |
Gràcies als seus coneixements en l'àmbit de l'arquitectura i els seus contactes amb professionals europeus, va dur a terme molts projectes de restauracions i recuperacions d'edificis catalans defensant, a més, la salvaguarda d'aquests que s'havien convertit en icones de les terres catalanes. Això ho va aconseguir arran del Centre Excursionista de Catalunya, diaris o revistes com Civitas i l'organització de conferències que van poder fer campanyes sensibilitzadores per la protecció del patrimoni.
Jeroni Martorell va néixer a Barcelona l'any 1876 i el 1891 entra a l'Escola d'Arquitectura en la seva ciutat natal. El 1903 va aconseguir acabar aquests estudis convertint-se en doctor d'arquitecte, acompanyat pels mestres Lluís Domènech i Montaner, Josep Vilaseca i Casanovas, Elies Rogent, Joaquim Bassegoda i Amigó, August Font i Carreras i Josep Puig i Cadafalch[3] entre altres. Paral·lelament, entre 1892 i 1895 fou alumne de l'Escola de Belles Arts i de la Universitat de Barcelona.
Durant els anys 80 i 90 del segle xix va realitzar viatges a França, Suïssa, Itàlia, Alemanya i Àustria per completar els seus estudis. Aquesta experiència va ser un ítem important per l'arquitecte perquè li va permetre formar-se en els corrents artístics, sobretot d'urbanisme, que estaven funcionant a Europa en aquells moments. Per això els grans projectes arquitectònics de Martorell eren mostrar la importància, no només del monument, sinó del plantejament urbanístic i la seva integració dins de l'entorn urbà contemporani.
El 1904 formava part del Centre d'Excursionista de Catalunya la qual cosa el va permetre constituir-se com a president de la Secció d'Arquitectura Catalana fins a l'any 1919. A través d'aquest paper en aquestes administracions, va poder començar a constituir els primers inventaris gràfics de monuments de la comunitat catalana, que més tard passarien a ser la base principal de l'inventari i del catàleg del SCCM, el qual va dirigir gràcies a la victòria d'un concurs en el qual va presentar una memòria ben documentada, anomenada "Conservació de Monuments, 1914" convocada per suplir la plaça lliure del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments.[4] Fou membre de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense des del 1921, a més de ser vocal del patronat de Santes Creus i de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Barcelona, col·laborador de la Reial Acadèmia de Sant Fernando i assessor de l'entitat d'Amics de la Ciutat.[5]
Amb l'ajut de la divulgació del patrimoni a través de revistes, congressos i articles de les terres catalanes, va donar més pes als mestres catalans i a la salvaguarda d'aquests béns, com per exemple en la revista Civitas o el butlletí de propaganda de la Societat Cívica de Ciutat Jardí, la qual estava vinculada a la Mancomunitat. Va exercir, també, de publicista, assagista, conferenciant i divulgador de temes de construcció però unint-ho a la idea de conservar les obres d'art que formen el patrimoni artístic dels ciutadans.[6]
Entre el 1912 i el 1925 va ser el capdavanter de la Junta de Museus de Barcelona i juntament amb l'IEC se li va encomanar que elaborès un repertori iconogràfic espanyol perquè fos la base de la formació de la Secció d'Espanya Monumental dins de l'Exposició d'Indústries Elèctriques de Barcelona.[7] Quatre anys més tard, Jeroni Martorell es va unir al comitè de direcció dels Amics de l'Art Vell que el va permetre formar part d'una sèrie de restauracions del patrimoni de la Diputació de Barcelona com la porta ferrada del Monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols, l'església de Sant Climent de Coll de Nargó o l'església de Sant Ponç de Corbera. Fou en 1929 quan es declarà arquitecte conservador de monuments del Ministeri d'instrucció Pública.[8] Després d'haver estat al capdavant del SCCM durant cinc anys, Jeroni Martorell va organitzar una conferència dedicada al patrimoni artístic nacional a la Madrid, en la qual es va fer anomenar i qüestionar el patrimoni artístic, no només català, sinó a escala nacional.
El dia 18 de juliol del 1936, coincidint amb el dia que es va produir l'Alzamiento Nacional, Jeroni Martorell es convertia en el director del Servei de Monuments Històrics on la seva funció radicava en redactar inventaris i càtalegs, a més de portar un control de les obres que s'havien o s'haurien de restaurar i la inspecció d'aquestes. En plena Guerra Civil, però, es va reconèixer que la seva funció augmentava, ja que havia de tenir una competència d'inclusions d'obres catalogades per a la Secció al Registre del Patrimoni Artístic, Històric i Científic de Catalunya.
No hem d'oblidar la seva personalitat com arquitecte d'obres de nova planta que ha estat bastant eclipsada per la seva feina com a conservador i restaurador del patrimoni. Gairebé la majoria de la seva activitat com arquitecte s'estén per Catalunya, centralitzat i focalitzat sobretot a Granollers, des del 1905 fins al 1936 com la Casa Miquel Blanxart (1904),[9] i Calella,[10] lloc d'origen del seu pare, des del 1925 fins a la seva mort el 1951. En aquesta última població, va fer nombroses construccions públiques com l'escorxador, el passeig marítim, algunes escoles, el mercat, entre altres.[11] La gran part de les seves obres eren per encàrrec, tant d'entitats públiques com privades com la Caixa d'Estalvis de Sabadell (1907-1915). També va crear una sèrie de cases de baix cost dins de l'Eixample, va construir altres obres públiques per ordre d'Ajuntaments de poblacions de Barcelona i altres obres públiques com un hospital de malalties nervioses el 1917[5] per ordre de la Mancomunitat. Altres obres són el Celler Cooperatiu Alella Vinícola (1906) i l'Escola Industrial d'Arts i Oficis (1907-1910) o Cinema Imperial (1911) de Sabadell. A la Garriga va construir la seva última obra l'any 1950 anomenada Casa Surell, en la qual recuperava la façana d'un edifici del segle xvii que havia estat enderrocat.[12]
En aquests testimonis d'arquitectura de Jeroni Martorell podem veure el seu contacte amb artistes modernistes, sobretot amb Josep Puig i Cadafalch però a poc a poc, i arran dels seus viatges de formació, la seva arrel més profunda va anant generant un llenguatge molt més neoclàssic.Tot i format en època modernista i veure l'art dels grans artistes catalans del segle xix, la seva arquitectura mostra un clar pensament sezessionista format arran dels seus contactes amb Europa amb la consegüent defensa i divulgació en terres catalanes a través de diaris o revistes com Revista Literària Quinzenal dirigida per Josep Carner, o a l'anuari de Asociación de Arquitectos de Cataluña, 1910.[11]
Altres articles publicats de Jeroni Martorell són "L'inventari gràfic de Catalunya" situat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (1909); "Mèmoria referent a l'organització del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, diputació de Barcelona" (1914), "Reforma interior de poblaciones" en la revista Civitas (1915), "El patrimonio artístico nacional" a la revista Arquitectura de Madrid (1919), la protecció del patrimoni artístic nacional a Nova Iberia (1937) o la revista Catalunya des d'on mostrava les idees de la Sezession, entre altres.[11]
El 9 de juny de 1914 es va crear el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments com un servei lligat a l'Institut d'Estudis Catalans de la Diputació de la capital comtal catalana presidida per Enric Prat de la Riba. Jeroni Martorell fou el primer director d'aquest Servei després de guanyar un concurs per aquesta plaça administrativa. La importància del 1914 a Catalunya recau en el fet que es crea el primer servei d'administració pública per a la conservació i restauració de monuments en el territori espanyol i a poc a poc, en les restants comunitats autònomes, van copiant aquest model,[13]concretament en la capital espanyola madrilenya on es va formar un Servei de Catalogació i Conservació el 1929 que va tenir una repercussió a nivell estatal.
Amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) el Servei va perdre el lligam que tenia amb l'IEC, a més hi havia escassetat de recursos i pressupostos i no es van poder duu a terme grans activitats de protecció i de restauració dels monuments. Tot i això, Jeroni Martorell seguia al capdavant d'aquest Servei ocupant-se de la catalogació de les obres i l'acció directa i indirecta en patrimoni català, tant en la restauració mínima d'algunes de les obres monumentals, com en la seva defensa o la seva divulgació que feia a través de congressos, reunions professionals o publicacions[14]. Està clar que en aquesta època Martorell va fer un gran treball, ja que va aconseguir la declaració de monuments de Catalunya a gran part dels elements patrimonials, facilitant, així la seva protecció, com és el cas de la Casa dels Velers de Barcelona. A més també evità l'enderrocament d'alguns monuments com l'Hospital de Santa Maria de Lleida o la Torre de Canet, tot i que aquesta última, va ser enderrocada l'any 1925. Pel que fa a restauracions, consolidacions o reformes, les actuacions varen ser, més aviat poques i de poca importància, ja que el poc pressupost que disposaven el van destinar a aturar enderrocs d'alguns monuments i a fer mínimes intervencions. La reflexió que feia Jeroni Martorell al capdavant del Servei era:
« | La conservació i restauració de monuments ha de practicar-se amb gran respecte a l'obra del passat, procurant mantenir-la en la major integritat possible. | » |
— Jeroni Martorell[15] |
Els seus projectes durant el període de la dictadura, tant de nova planta com de restauració, es van realitzar a través de l'oficina que ell mateix dirigia, anomenada Projectes i pressupostos d'obres municipals, en la qual oferia tres tipus de construccions la primera d'edificis municipals, la segona d'urbanització i en l'última instància era el proveïment d'aigua potable. Una data important a remarcar fou el dia 26 de juliol del 1929 quan el Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts va crear el Servei de Monuments Històrics de l'Estat, la qual seguia les pautes marcades des d'un inici pel SCCM. Aquest nou servei va dividir l'estat espanyol en sis zones i cada una tenia al davant un arquitecte. Catalunya formava part de la tercera zona juntament amb València, Castelló, Terol i les Illes Balears i l'arquitecte al davant d'aquesta sisena zona era Jeroni Martorell que va exercir el càrrec d'arquitecte i conservador des del 1929 fins a l'esclat de la Guerra Civil l'any 1936. Un cop finalitzà el conflicte es va crear un servei de defensa del patrimoni artístic nacional que depenia del Ministeri de l'Educació, així que el director va seguir al capdavant d'obres de restauració nacionals de Catalunya com és el cas del Monestir de Sant Cugat del Vallès, el Monestir de Vallbona de les Monges, el de Sant Pere de Rodes o el de Santes Creus, entre altres com la Catedral de Barcelona, les Muralles de Tarragona, el Campanar de Taüll o el Convent de Sant Francesc de Palma.[16]
De la creació del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments fins a la Guerra Civil (1915-1936)
Entre el 1915 i el 1936 el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments va iniciar el seu llarg recorregut unit a la Mancomunitat i la Diputació de Barcelona, però depenia directament de l'òrgan científic l'Institut d'Estudis Catalans. En aquesta primera etapa del Servei la seva actuació fou la més important, sobretot en la catalogació del patrimoni català amb l'ajut del material documental de l'IEC i de l'Arxiu Mas, la divulgació de l'art català a través de conferències, revistes i congressos. Jeroni Martorell, a més, va gestionar algunes declaracions per lluitar en contra d'enderrocaments d'edificis que creia que eren necessaris per explicar la història de Catalunya i en molts casos, demanant la seva declaració monumental sobretot en aquells que tenien perill de desaparició o venda d'objectes artístics. Alguns dels procediments que es van dur a terme en aquesta etapa foren: Consolidació de l'església de Santa Maria de Terrassa; Cooperació per a la creació del Museu de Diocesà de Mataró; Gestió per evitar que el Castell de Verdú fos convertit en la seu del sindicat agrícola; Intent de conservació d'una casa senyorial de Balaguer; Consolidació de les pintures de la capella de Santa Úrsula a l'església de Sant Joan de Valls; Reparació de les cobertes de Sant Climent i Santa Maria de Taüll; Conservació del claustre de Breda; Conservació de les restes de l'església del Miracle de Tarragona; Evitar la venda del sepulcre de Ramon Folch de Cardona i després es declara monumental; declaració monumental de l'església de Covet.[17]
Tot i que en aquesta primera etapa del SCCM, la major part dels treballs es van destinar a la protecció d'edificis abandonats o accions de consolidació, poques varen ser les obres de restauració a gran escala, a causa dels baixos pressupostos de què disposava el servei, però algunes de les obres dutes a terme van ser: la reconstrucció del portal de Centelles; la Torre de Santa Caterina de Torroella de Montgrí; el Monestir de Santes Creus; el monestir de Vallbona de les Monges; la Col·legiata de Sant Pere d'Àger; Arc romà del pont del Diable de Martorell; Fòrum Romà de Tarragona; Església de Barberà del Vallès; Esglésies d'Olèrdola; Sant Joan de Vilafranca; Torre del Bover de Montblanc; Galeria alta del claustre del monestir de Sant Cugat.[18]
En canvi, les obres de conservació i protecció de mida petita, és a dir, d'intervenció mínima, varen ser més nombroses com el cas de les pintures murals de l'església de Polinyà, l'accés a l'església de Lledó, la restauració de la Torre del Mirador de Sant Rafael del Monestir de Pedralbes, la restauració de l'església de Santa Maria de Cervelló o la consolidació del recinte emmurallat de Tossa de Mar entre altres [19]. L'any 1926 i en plena dictadura de Primo de Rivera, es va promulgar una llei sobre la protecció i la conservació de la riquesa artística d'Espanya. El servei, arran de la promulgació d'aquesta llei, va perdre el protagonisme del qual havia gaudit els primers anys de la seva creació tot i que no va deixar d'intervenir en alguns elements monumentals de Catalunya com: Restauració del cimbori de Vallbona de les Monges; Aixecament de plànols i realització del projecte i obra de restauració del castell de Bellcaire; Consolidació de la muralla de codolar de Tossa; Reparació (sobretot de les cobertes) de l'església de Bossòst; Restauració de les esglésies de Sant Pere de Terrassa; Restauració de les muralles de Montblanc (i els portals de Bover i Sant Jordi); Restauració de l'absis de la catedral de la Seu d'Urgell; Restauració i reutilització de les Cases dels Canonges a Barcelona; Restauració de l'església de Sant Joan de Vilafranca del Penedès; Consolidació de part de la galeria del monestir de Sant Cugat del Vallès; Restauració de l'arc romà de Martorell anomenat el Pont del diable.[20] Durant els anys posteriors, Martorell va seguir amb una lluita aferrissada per aconseguir un ajut econòmic que el permetés reparar altres obres com l'església preromànica d'Olèrdola, Sant Quirze de Pedret o Santa Maria de Marquet, el Castell de Cardona o l'Església de Lluçà, però per desgràcia només va aconseguir una petita subvenció per a les esglésies d'Olèrdola i de Marquet.
També, amb el creixement urbanístic i l'enderroc de moltes de les muralles de les poblacions catalanes, es va dur a terme una presa de consciència per a la recuperació i/o consolidació i restauració de recintes emmurallats. Jeroni Martorell va tenir un paper predominant en aquest camp, ja que va redactar tots els informes i projectes de reparació i neteja d'aquests elements, a més de fer front a una lluita de defensa i salvaguarda d'aquests elements de fortificació. Per això, va actuar en les quatre capitals catalanes Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida, però també en altres poblacions com Centelles, Montblanc, Torroella de Montgrí o Tossa de Mar. Les intervencions foren iniciades en la segona i tercera dècada del segle xx fins al 1960 aproximadament. La particularitat que va dur a terme l'arquitecte Martorell és que va entrellaçar la vida quotidiana adaptant-ho a la conservació de les muralles, és a dir, a la història però utilitzant una restauració positivista.
El 1930 s'acaba la dictadura de Primo de Rivera i el SCCM torna a mans de l'IEC, un fet que el va permetre publicar un any més tard totes les intervencions que va duu a terme durant els 5 anys en mans de les diferents institucions com el SCCM de la Diputació de Barcelona, el Servei de Monuments Històrics del Ministeri d'Instrucció Pública, Amics de l'Art Vell (com el cas del pòrtic de la Porta Ferrada del Monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols, l'església de Sant Ponç de Corbera, Sant Climent de Coll de Nargó o església del priorat de Castellfollit de Riubregrós), el Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Girona (com els banys àrabs, el claustre de la Catedral de Girona, el monestir de Vilabertran, el campanar de Sant Miquel de Fluvià, l'església de Sant Joan de Bellcaire o la torre de les muralles d'Hostalric), l'Ajuntament de Barcelona i l'Ajuntament de Lleida entre altres obres de particulars [21]. El 1931 es va proclamar la II República Espanyola i es va instaurar la normalitat a la comunitat amb l'ajut de la Generalitat de Catalunya. Dos anys més tard el Parlament de la República va promulgar la llei sobre el Patrimoni Artístic Nacional i per tant les funcions de l'estat en el territori català passaven a la Generalitat. El 1934 es va proclamar la Llei de Patrimoni Artístic on es remarcava la importància i l'interès pel rigor científic dels béns mobles i dels objectes [22]. Es decretà, a més, un edicte que remarcava la importància de la zona arqueològica dels monuments basant-se en les creences de Jeroni Martorell, ja que aquest afirmava que les actuacions també s'havien de tenir en compte l'entorn dels monuments com el cas del recinte fortificat de Girona o els voltants de la Seu Vella de Lleida.
Durant el període de 1931 fins al 1936, es va seguir amb la tasca de restauració en edificis on els treballs de consolidació havien començat amb anterioritat, com el conjunt monumental d'Olèrdola, l'església de Santa Maria de Terrassa, les obres de l'església de Santa Maria de Marquet, la restauració de la Porta Ferrada del monestir de Sant Benet de Sant Feliu de Guíxols, la recuperació del Pont del Diable de Martorell, la restauració del Monestir de Pedralbes de Barcelona o la Muralla de Tarragona entre altres. Tots aquests testimonis van quedar remarcats en la memòria escrita per Jeroni Martorell a la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans [22].
El Servei durant la Guerra Civil (1936-1939)
El dia 18 de juliol del 1936 hi va haver un canvi dràstic en el transcurs de la història d'Espanya, però sobretot del patrimoni català. La tensió social i revolucionària anava en augment entre els bàndols combatents de la Guerra Civil Espanyola, així que el govern republicà va dur a terme mesures d'emergència per a salvaguardar el patrimoni.
La Generalitat catalana va tenir una acció decisiva per assegurar els monuments i els edificis, tant religiosos com civils, ja que perillava la seva integritat. Molts d'ells varen ser confiscats per formar part del patrimoni del poble català i es va produir una unió de tots els serveis catalans com museus, biblioteques, arxius, tant arqueològics com monumentals, i altres entitats com ajuntaments. Immediatament van començar amb un moviment per al salvament del patrimoni. Era urgent dur a terme una aliança d'aquest tipus, ja que els atacs a la població civil i als elements urbanístics estaven destrossant la història de més de 1000 anys d'antiguitat. La Generalitat va llançar un decret i va anomenar que les col·leccions particulars de la ciutat comtal es concentressin en el Museu d'Art de Catalunya, mentre els altres objectes restants es van dipositar a la mateixa Casa dels Canonges, que després de la restauració de Jeroni Martorell es va convertir en la seu del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. La Junta de Defensa es va posar en contacte amb el Servei d'Excavacions i Arqueologia perquè es fes càrrec de totes les descobertes arqueològiques que sortien a la llum a través de la construcció dels refugis. Tot això va comportar, amb l'ajut de la Secció de Monuments, que es desplegués durant aquests anys una gran activitat important de restauració en els primers anys de la Generalitat. Tot i així, no es va deixar de banda la temàtica de les pintures murals, demanant el traspàs del patrimoni artístic de Catalunya dels edificis religiosos, per tant, s'havia de fer un arrencament de les pintures per evitar danys. Entre aquests treballs trobem les pintures de Sant Sadurní d'Ossormort, les pintures de Folgueroles, les de Cardona o de Pedret[23].
Des de la postguerra fins a la mort de l'arquitecte (1940-1951)
A la fi de la Guerra Civil (1939), l'arquitecte va haver de redactar una memòria on es mostrés la creació del servei i, amb detall, tot allò que s'havia dut a terme en el període revolucionari per salvaguardar el patrimoni artístic moble. Martorell anomenava que el Servei de Monuments havia tingut una gran relació amb el Departament de Cultura de la Generalitat i això havia permès la salvaguarda de més del 50% del patrimoni català, no només en el tema administratiu, sinó també en la reparació d'aquest. Per tant, després d'aquests esdeveniments, la secció de Monuments va canviar el nom al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments que tornava a dependre de la Diputació barcelonina.
Martorell va recollir i ordenar el material i l'arxiu que havia format durant més de 30 anys, i va tornar a restaurar la Casa dels Canonges, seu del SCCM, per adaptar-la a les institucions i feines. Tot i així durant aquests deu anys de funcionament del Servei, es va veure afectat tot i que va tenir actuacions notables com la restauració del monestir de Sant Cugat, de la Catedral de Barcelona, del monestir de Pedralbes, dels temples de Sant Pere de Terrassa, de la basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès o de la Casa Serra Arnau de Mataró[24]. Per desgràcia, molts dels projectes que havia començat a redactar el director del SCCM en aquesta nova etapa del servei, van quedar en el no-res després de la seva mort l'any 1951. Això va fer caure en l'oblit molts dels informes redactats per ell mateix i que el seu successor, Camil Pallàs i Arisa, no va tenir en compte un cop entra a formar part del Servei l'any 1954, per tant avui només tenim alguns testimonis documentals de les idees de restauració de Martorell, però no podem copsar-hi el seu resultat. Des del 1986 el Servei de Catalogació i Conservació Monumental s'anomena el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) mantenint la relació amb la Diputació de Barcelona i un assessorament tant tècnic com científic.[25]
Els criteris als quals Jeroni Martorell estava endinsat era en un clar positivisme on el restaurador es convertia en científic. La seva base era la troballa d'informació de l'obra d'art i la divulgació d'aquesta a través de la premsa o de conferències que ell mateix organitzava. Això el permetia fer un estudi profund de l'edifici i dotar-ho d'importància en la població catalana. Martorell tenia al cap la idea d'una rehabilitació de l'edifici conjuntament amb una bona divulgació d'aquest, facilitava el contacte entre el patrimoni català i els seus ciutadans[26]. Hi hagué un esdeveniment important en 1919, quan l'arquitecte va organitzar una conferència dedicada al patrimoni artístic nacional a l'Ateneo a Madrid[27]/ En aquest estat de la qüestió, es defenia el concepte de monument nacional, les pautes per a la creació d'un catàleg i els mètodes que s'havien d'utilitzar per a la restauració estricta dels elements patrimonials, i si més no, englobant la seva conservació. En aquesta conferència ell deia:
« | Abans de tot s'ha de procurar prolongar la vida del major nombre possible de construccions històriques, amb senzills treballs de consolidació i manteniment. No hi ha dret que s'emprin sumes considerables de diners tot referen uns quants monuments [...], en tant que cauen en ruïna per abandó gran nombre de valuoses construccions. | » |
— Martorell, Jeroni, Patrimonio artístico nacional[28] |
Aquest pensament irradia en cada una de les restauracions dutes a terme durant els segles XIX i XX en mans de Jeroni Martorell, com en el cas de les restauracions del conjunt de Sant Pere de Terrassa (1915-1939), ja iniciat anteriorment per Josep Puig i Cadafalch, mostra un clar contacte amb els corrents europeus del món de la restauració, sobretot amb Ruskin, Boito i Giovannoni[29] perquè les subvencions que va rebre les va destinar a un manteniment de l'espai i a la consolidació del conjunt, però també, va fer estudis d'art i estudis documentals a través de plànols i reportatges fotogràfics.[30] La gran particularitat, però, fou que aquests contactes europeus van acompanyar al llarg dels trenta-set anys que va estar al capdavant del SCCM. De Camillo Boito, per exemple, va agafar la idea de donar utilitat a l'edifici, convertit en un document històric per al poble de Catalunya i que s'ha de restaurar amb una mínima intervenció.
Martorell, va restaurar edificis històrics, emblemes del patrimoni (sobretot català) i ho endinsava en l'actualitat, compaginant l'ús, la conservació i la història del monument. Aquest fet no era aïllat, perquè tenia una base científicia i documentada que completava a través de recerques arquitectòniques i documents artístics que permitien formar uns criteris d'avaluació[31]. S'endinsava en l'arquitectura a través dels estudis de les obres, i seguidament consolidant-los i restaurant-los.[32] En moltes ocasions va lluitar aferrissadament i amb constància pel salvament d'alguns elements patrimonials que s'estaven veient afectats pels projectes urbanítics creats pels ajuntaments, com el cas de la Casa de la Seda, la Casa dels Velers, la Torre de Canet o el Portal de Centelles.
L'aportació de Jeroni Marotell ha estat essencial en el terreny de la història de l'art català. Podem destacar tres parts de les quals eren el pal de paller de les seves restauracions, una primera relacionada amb la teoria i la crítica sobre l'urbanisme contemporani al seu temps; una segona, que tindria relació amb la primera dimensió, relacionada amb la formació d'un inventari que englobaria no només la part artística sinó també la part històrica, ja que afirmava que la millor manera de salvaguardar el patrimoni artístic d'un territori era a través de la divulgació als ciutadans sobre la seva pròpia cultura; i per últim, un estudi dels estils històrics que s'haurien d'aplicar en la restauració, tant de l'arquitectura com de l'escultura.[11]
En tots aquests pensaments de Jeroni Martorell veiem el seu contacte amb el pensament noucentista, una renovació dels intel·lectuals basat en les creences de la raó, l'ordre o la claredat i per tant allunyant-se del seu passat més proper, el modernisme, el qual trencava amb les normes establertes. El seu pensament positivista i el seu contacte amb el noucentisme el van ajudar a formar part d'algunes de les institucions que hem anat destacant al llarg del text.[11]
El que és rellevant en el director del SCCM és que va intervenir en més de 216 monuments al llarg dels 37 anys al capdavant del Servei i va elaborar 49.000 fitxes de catàleg[33], i en tots els casos ha estat capaç de mesclar una actuació de caràcter tècnic i documental juntament amb la sensibilitat i pragmatisme que volia mostrar, no només en les obres, sinó també alhora de transmetre-ho als ciutadans[34].