Joan Lluís Vives i March
humanista valencià / From Wikipedia, the free encyclopedia
Joan Lluís Vives i March (València, 6 de març de 1492 – Bruges, 6 de maig de 1540), també conegut com a Lluís Vives o bé Ioannes Lodovicus Vives (en llatí), fou un dels màxims representants de l'humanisme europeu,[1] destacant en diversos àmbits del pensament i de la cultura.
Retrat de Lluís Vives | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 6 març 1492 València |
Mort | 6 maig 1540 (Gregorià) (48 anys) Bruges |
Sepultura | Catedral de Sant Donacià |
Dades personals | |
Religió | Església Catòlica |
Formació | Universitat de París Universitat de València |
Activitat | |
Lloc de treball | Països Baixos del sud |
Ocupació | filòsof, professor d'universitat, humanista renaixentista, pedagog, professor |
Activitat | 1514 – 1540 |
Ocupador | Universitat d'Oxford |
Moviment | Humanisme |
Professors | Gaspar Lax |
Alumnes | Gabriel Mudaeus (en) |
Família | |
Cònjuge | Margarita Valldaura |
Vives es formà en l'humanisme hispà, que amb profundes arrels a l'edat mitjana, mantenia l'escolasticisme mentre rebia el Renaixement. Aquesta combinació era necessàriament eclèctica, perquè pretenia harmonitzar elements aparentment contradictoris i, al mateix temps, tenia un caràcter pràctic perquè les noves idees anaven més enllà d'una expressió teòrica i possibilitaven la transformació personal. També rebé influències de l'humanisme nord-europeu, que promovia amb major vehemència la reforma de la vida social i cultural. Amb aquest bagatge, Vives desenvolupa una activitat intel·lectual en nombrosos camps com la literatura, l'antropologia, la filosofia, la pedagogia, la teologia, el dret, les qüestions socials i la psicologia. I per a dur a terme aquesta tasca, en la qual prevalen els seus principis morals i espirituals, utilitza els autors grecollatins, aprofitant els seus valors humanístics però rebutjant el seu paganisme.[2]
Teòric de l'educació, es va oposar a l'escolàstica i fou un dels defensors més influents de l'aprenentatge humanístic al segle xvi.[3] Vives ha estat qualificat de pedagog d'Europa, una expressió que reflecteix no només el marc geogràfic en què es va desenvolupar, sinó també el seu intent apassionat per dibuixar una nova Europa. La seva obra avui en dia encara reflecteix uns valors que són plenament vàlids.[4] També ha estat descrit com el «pare» de la psicologia moderna.[5]
Fill de conversos perseguits per la Inquisició, la seva obra i la correspondència conservada mai indiquen explícitament aquesta condició social. De fet, sols a mitjan segle xx, els estudiosos assenyalen la seva condició de convers. Implícitament, una vegada coneguda la seva ascendència jueva i el calvari que patiren els seus familiars més propers, algunes actituds de Vives —la negativa a tornar a Espanya— i alguns comentaris epistolars —la preocupació per la seva família i el desànim d'algunes ocasions—, es poden entendre amb més claredat.[6]