Barcelona Traction, Light and Power
societat hòlding de companyies de producció elèctrica a Catalunya / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Limited ('Companyia Limitada de Tracció, Llum i Energia de Barcelona'), també coneguda com La Canadenca pel seu origen canadenc,[1] fou un hòlding centrat en empreses de producció i distribució d'electricitat així com en empreses d'explotació de tramvies i ferrocarrils elèctrics.[2] Fou fundada per l'enginyer Frederick Stark Pearson el 12 de setembre de 1911 a Toronto i fou liquidada per fallida el 1951 a l'estat espanyol després d'una conspiració de l'empresari mallorquí Joan March.[3] Fou tan important que va arribar a controlar el 90% de la distribució elèctrica a Catalunya.[2]
Aquest article tracta sobre el grup empresarial. Vegeu-ne altres significats a «Barcelona Traction». |
Dades | |
---|---|
Tipus | negoci societat de cartera |
Forma jurídica | societat anònima |
Història | |
Creació | 12 setembre 1911, Toronto |
Fundador | Frederick Stark Pearson |
Data de dissolució o abolició | 1952 |
Reemplaçat per | Forces Elèctriques de Catalunya |
Activitat | |
Àmbit | Catalunya |
Governança corporativa | |
Seu | |
Entitat matriu | Société Internationale d'Énergie Hydro-Électrique |
Filial | |
La Barcelona Traction fou un dels fonaments que feu possible la Segona Revolució Industrial a Catalunya,[4] proporcionant electricitat a la indústria i les llars catalanes; les obres dutes a terme eren les majors d'Europa en el seu moment i la seva construcció involucrà a milers de treballadors de diversos llocs del món;[5] el seu finançament fou possible per la disponibilitat de capitals internacionals que invertien lliurement gràcies a la globalització econòmica existent abans de la Primera Guerra Mundial.[6] Els seus títols cotitzaven a les borses de Toronto, Londres, París i Brussel·les, des d'on es captaven els recursos financers que seguidament s'invertien en la seva filial, Riegos y Fuerza del Ebro, la qual s'encarregava de construir les central hidroelèctriques i posar-les en explotació. L'estructura de finançament de l'empresa permetia que els promotors mantinguessin el control de la societat malgrat la gran quantitat de fons que es va captar, a través del recurs d'emetre tant accions privilegiades sense drets polítics com obligacions.[7] També feia un ús intensiu de derivats financers des del primer moment.[8]
El promotor de la Barcelona Traction, Frederick Pearson, morí ofegat el 1915 quan el vaixell en el que viatjava, el Lusitania, fou torpedinat per un submarí alemany;[9] el 1928, Alfred Loewenstein, empresari belga dirigent de la societat de cartera que controlava l'empresa, va caure, saltar o fou empès del seu avió privat quan volava sobre el canal de la Mànega;[10] i el 1962, Joan March, el qual havia maniobrat grollerament per controlar l'empresa,[11] morí a causa de les lesions causades en un accident d'automòbil.[12] Inicialment, el pla de negoci de Pearson per a la Barcelona Traction incloïa la producció d'energia elèctrica, el transport interurbà entre Barcelona i el Vallès així com promoció immobiliària.[13] Però la mort de Pearson i els recurrents problemes financers de l'empresa van provocar que aquesta acabés limitant-se a la producció elèctrica. L'empresa patí, en major o menor grau, les conseqüències de les dues guerres mundials, i els seus actius foren tant bombardejats[14] com usats com arma de guerra en el conflicte civil espanyol.[15] El 1919 els seus treballadors protagonitzaren una vaga que donà pas a la jornada laboral diària de vuit hores.[16]
Patint tensions de tresoreria quasi des de la seva constitució, l'empresa passà per quatre reestructuracions del deute en deu anys.[17] A partir de la dècada de 1920, la Barcelona Traction va recórrer a la creació de diverses relacions fictícies entre la seu canadenca i la catalana per pagar fraudulentament menys impostos sobre beneficis.[18] Des de 1931, la necessitat de justificar a l'administració l'origen del deute en divises per poder sol·licitar la seva adquisició, així com la negativa de la Barcelona Traction a proporcionar informació sobre aquest assumpte, va enfrontar-la amb les autoritats monetàries i va bloquejar els pagaments de dividends i obligacions en lliures esterlines des de 1931 fins a la fi de l'empresa,[19] i fou l'element principal que permeté la irrupció de March pel control de la societat. La llarga batalla pel seu control que es desfermà als any 40 del segle xx entre Dannie Heineman i el mateix Joan March involucrà als governs dels Estats Units, Canadà, Regne Unit i Bèlgica,[20] i tingué episodis bruts de xantatge[21] i corrupció judicial a l'estat espanyol,[11][22] i s'allargà més enllà de la defunció dels dos personatges. El conflicte judicial quedà tancat en la sentència definitiva del Tribunal Internacional de Justícia del 1970, la qual és, encara ben entrat el segle xxi, un camp d'estudi per juristes en dret internacional.