Literatura catalana
literatura escrita en llengua catalana / From Wikipedia, the free encyclopedia
La literatura catalana és literatura escrita en català sense atendre al lloc o l'origen de l'autor.[1] Es divideix en tres grans períodes: l'esplendor medieval, la Decadència (on per motius polítics i per l'esplendor del segle d'or espanyol en castellà va minvar l'ús del català com a llengua de cultura) i la literatura contemporània (on el català i el castellà cohabiten, amb els problemes que això porta amb si, com a llengües de cultura, sobretot a Catalunya, País Valencià i Illes Balears). A França el català i el francès cohabiten —però la situació del català hi és ja extrema quant a la seva supervivència—, a la Catalunya Nord.
La llengua catalana s'origina a partir del llatí vulgar introduït pels romans el segle ii aC al nord-est de la península Ibèrica i al sud de la Gàl·lia Narbonesa. L'evolució del llatí vulgar a les primeres formes del romanç català va ser gradual. Per aquest motiu, el criteri que cal seguir per delimitar la divisió entre aquests dos és la consciència que la modalitat oral que fan servir és diferent de la forma que fan servir en l'escriptura. Això, probablement es va produir a partir del segle viii amb la renovatio carolingia que restablí l'ús del llatí culte a l'administració.[2] Així doncs, a partir del segle viii ja hi ha indicis de l'ús oral, del català i la consciència que allò que es parla és diferent del llatí vulgar.
Al segle ix es van començar a introduir en els textos escrits les llengües romàniques diferenciades del llatí, la llengua culta europea i també l'eclesiàstica. Aquest procés va culminar, en la llengua catalana, a mitjan segle xiii, quan va aparèixer per primera vegada literatura escrita. Concretament, entre els segles xi i xiii van aparèixer dues obres escrites ja en llengua vulgar: el Llibre jutge o Liber iudicum, del segle xii —la traducció d'una compilació de lleis visigòtiques en llatí— i les Homilies d'Organyà, de començament del segle xiii, que són predicacions en romanç. Dos textos que representen respectivament l'estructura feudal i l'Església, els dos pilars fonamentals de l'ordre social de l'època.[3]
La primera poesia en llengua vulgar a Europa es feu en llengua occitana. Tot i això, la llengua dels trobadors no es pot identificar amb cap dialecte en concret sinó que es tracta d'una koiné que incorpora elements de diversos dialectes.[4] Aquesta llengua supradialectal es va estendre per les corts nobiliàries de tota Occitània, i d'aquí, arribà al nord d'Itàlia, a Catalunya, Aragó, Navarra, Castella, Portugal, Sicília i a l'Imperi Romà d'Orient. Aquesta koiné trobadoresca serà la llengua de la poesia des del segle xi fins a ple segle xv amb Ausiàs March.[3]
Els primers testimonis de català escrit
Les paraules i construccions catalanes en documents quotidians com testaments, actes o vendes s'observen a partir del segle ix. Aquest fet indica que la llengua oral del qui redactava l'escrit era ben diferent d'aquella en què s'escrivia. Les paraules en romanç català —més o menys llatinitzats— són topònims, antropònims, objectes domèstics, mesures, eines agrícoles, és a dir, elements i conceptes pels quals no hi ha o no se'n coneix una forma equivalent en llatí. Això confirma que el romanç català era la llengua de transmissió oral en aquest moment.[5]
Així doncs, en aquesta època van apareixent de manera progressiva: grafies que reflecteixen l'evolució del català respecte el llatí (comannar i comanar, amb la reducció del grup consonàntic llatí nd, «commandare»), topònims evolucionats de manera gairebé completa del llatí (Ferrera del llatí «ferraria» o Rialbo del llatí «rivo albo»), noms comuns en romanç català (achaptaràs «adquiriràs», baglia «batllia», consel «consell», engan «engany», torre, maiola «vinya jove», etc.). Més endavant, fragments cada cop més extensos en català com el fragment d'un text d'Organyà datat de 1034: «moreres iii et oliver i et noguer I et amendolers iiii et pruners et figuers» («tres moreres i una olivera i una noguera i quatre ametllers i cirerers i figueres»).[6]
Els primers documents feudals escrits en català es troben al segle xi. Entre els textos més antics que es conserven totalment en català hi ha el Jurament de Radulf Oriol (1028–1047), els Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet (1080–1095) i Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d'Urgell (1098). El segle xii trobem altres documents feudals com els Greuges dels homes de Sant Pere de Graudescales i els Greuges dels Homes d'Hostafrancs de Sió, que com els Greuges de Guitard Isarn, procedeixen del Bisbat d'Urgell.[5][6]
A mitjan segle xii trobem els primers documents redactats íntegrament en català com el Llibre Jutge, una traducció al català d'una recopilació de dret visigòtic en llatí del segle anterior.[5] El manuscrit, conservat a la Biblioteca del Monestir de Montserrat, data d'entre el 1180 i el 1190 i es tracta d'una còpia de la versió catalana del llibre de la primera meitat del segle xii (ca. 1140). El text, a banda de l'interès jurídic, és important per ser el testimoni més antic d’una prosa netament catalana.[7]
Dos dels primers textos literaris íntegrament en llengua vulgar són el Poema de Boeci (ca. 1000) i la Cançó de Santa Fe (ca. 1050), tots dos en llengua occitana.[5] En llengua catalana, ens haurem d'esperar fins al segle xiii per trobar la primera obra literària escrita originàriament en català: les Homilies d'Organyà. Es tracta d'una col·lecció de sermons conservada en aquesta població alturgellenca que consisteix en uns comentaris en català d'uns passatges de l'Evangeli escrits en llatí.[8] El 813, l'Església decidí en el Concili de Tours que calia traduir les homilies in rusticam Romanam linguam («en llengua romana rústica», és a dir en les llengües vulgars) per tal que els feligresos poguessin comprendre més fàcilment el que es diu a missa. La situació era de diglòssia i el llatí continuava sent la llengua de la cultura i de l'Església, tanmateix, les Homilies d'Organyà i la decisió presa en el Concili de Tours demostren que els capellans s'adreçaven als fidels en vulgar.[9]
Com s'ha vist, entre els segles xi i xii comencen a aparèixer els primers textos en català, sobretot jurídics i religiosos. No serà fins a partir del segle xiii que alguns autors decidiran emprar el català per escriure literatura. Així doncs, de mica en mica, els autors faran servir les llengües vulgars per alguns usos que fins ara estaven reservats al llatí. La primera forma de literatura en llengua vulgar serà la poesia trobadoresca, aquesta serà recitada en occità i alguns dels autors catalans més rellevants són Guillem de Berguedà, Cerverí de Girona o Guillem de Cabestany. Als segles xiii i xiv hi trobem Ramon Llull amb una obra religiosa, filosòfica i moralitzant en llengua catalana; hom el considera el creador del català literari per excel·lència i és el primer autor d'escriure obres científiques en una llengua vulgar.[10] En aquesta època també hi trobarem les Cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III, uns textos que tot i que en el moment que es van produir tenien com a objectiu narrar uns fets, actualment, hom considera que contenen elements propis de la literatura. Entre els segles xiv i xv, podem destacar-hi la prosa humanista de Bernat Metge amb l'obra Lo somni. Finalment, al segle xv, per diversos motius polítics i econòmics València es convertí en el centre cultural i el nucli de producció literària en la nostra llengua en el que es coneix com a segle d'or valencià, un segle d'esplendor literària en què es produïren novel·les cavalleresques com Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa o la poesia d'Ausiàs March.
La poesia trobadoresca
La poesia trobadoresca és la primera forma de lírica, un dels gèneres majors medievals, en llengua vulgar. Així doncs, els trobadors són els primers d'abandonar el llatí culte per la seva producció poètica i d'utilitzar la llengua vulgar occitana durant els segles xii i xiii. En total es conserven al voltant de 2.500 composicions de poetes nascuts a Occitània (la Gascunya, al Llenguadoc, a Provença, a l'Alvèrnia i al Llemosí) i ben aviat també del nord d'Itàlia i de Catalunya. La llengua emprada per aquests autors és l'occità (també anomenat provençal per alguns), tot i això, aquesta llengua no es pot identificar amb cap dialecte i es tractaria d'una espècie de koiné, una llengua supradialectal, força uniforme a tot el territori.[11] No hi ha acord sobre l'ús del terme koiné, atès que en un sentit estricte no seria aplicable en el cas occità, ni tampoc en les causes d'aquesta llengua supradialectal.[12] Tanmateix, el que sí que es pot afirmar és que la llengua de la poesia trobadoresca no es corresponia amb cap dialecte de l'occità, de manera que incloïa elements de diversos dialectes i era força uniforme en tot el territori.
Aquesta poesia es crea en un moment de gran permeabilitat cultural entre els territoris catalans i occitans, un fet que ha portat a alguns a parlar d'«espai cultural occitanocatalà», per tal de descriure una relació cultural que es va establir entre aquests territoris. Aquest intercanvi no era unidireccional, sinó, que aquesta zona comptava amb nombrosos centres culturals (corts) i els intercanvis es produïen en diverses direccions.[13]
Encara que actualment ens hagi arribat de manera escrita, es tracta d'una literatura pensada per ser recitada i acompanyada de música. El mateix trobador componia tant la lletra com la música de les seves poesies i després eren divulgades per part dels joglars. Actualment, només s'ha conservat la notació musical d'alguns poemes.[11][14] Tot i que està pensada per ser recitada, la poesia trobadoresca es distingeix de la poesia popular pel fet que té un autor conegut que escriu les composicions abans de ser recitada. Els centres de producció i distribució d'aquesta literatura no són els monestirs sinó que seran les corts dels nobles senyors feudals. Una prova de la perfecció formal d'aquesta poesia la trobem en l'aparició de diversos tractats poètics en occità entre les quals destaca les Rasós de trobar (principis del segle xiii) del trobador Ramon Vidal de Besalú. Es tracta del primer tractat de gramàtica en occità (ell l'anomena llemosí) que es coneix i té com a objectiu ensenyar la gramàtica de la llengua dels trobadors per tal d'escriure correctament aquesta poesia,[15] en un moment en què cada vegada hi ha una presència més gran de catalanismes com podem veure en l'obra de Cerverí de Girona.
Coneixem la vida d'alguns dels trobadors (uns 225) gràcies a les vidas i les razós, uns petits textos anònims en prosa que originàriament acompanyaven les composicions poètiques i en feien d'introducció i comentari. També si narrava la biografia dels autors tot i que la frontera entre el fet històric contrastable i la literatura i la imaginació sovint era força difusa. Una de les més conegudes i que destaca pel caràcter llegendari és la de Guillem de Berguedà: la llegenda del cor menjat. Algunes d'aquestes biografies s'incorporaran en textos narratius posteriors com la vida de Guillem de Cabestany que apareix en un dels contes del Decameró de Giovanni Boccaccio.[16]
Els gèneres
El gènere més prolífic en la literatura trobadoresca és la cançó, el tema del qual és l'amor, de fet, el corpus de lírica amorosa és sens dubte el més nombrós. Aquest amor té uns trets formals i uns motius que es repeteixen i que integren el que es coneix com a amor cortès o fin'amors en occità. Aquesta cortesia consisteix en la veneració d'una dama perfecta a qui, de manera voluntària, el trobador serveix de manera devota.[17] Aquest un codi de galanteria i de cortesia es pot interpretar com una metàfora del vassallatge al senyor feudal a la relació amorosa entre el trobador i la seva estimada.[18] L'amor cortès és un amor eminentment adúlter, ja que el trobador declara el seu amor a una dama (midons) casada en un context en què el matrimoni és vist com una eina política d'acumulació de poder i patrimoni. Per aquest motiu, el poeta ha de celar, és a dir, «amagar» o «ocultar» aquest amor i mantenir-lo en secret; sobretot del marit de la dama (gilós) i els seus amics o aduladors (lausengiers). Una de les eines que farà servir el trobador per a mantenir el seu amor en secret és el senyal, un nom a través del qual el poeta amaga el nom real de la seva estimada.[17] En aquest fragment de Lo dous cossire («El dolç neguit» en català) es pot veure a Guillem de Cabestany que es dirigeix a la seva dama per mostrar-li el dolor que li causa l'amor cap a ella i la necessitat d'amagar aquest amor:
« | (occità) […] |
(català) […] |
» |
— Guillem de Cabestany, Lo dous cossire |
A banda de la temàtica amorosa, els trobadors també tractaven altres temes rellevants per a la vida cortesana. Entre aquests altres gèneres destaca el sirventès, una poesia moralitzadora, d'atac o sàtira personal, d'atac o propaganda política, de reprensió o crítica als costums, etc.[19] Un exemple de sirventès és Cansoneta leu e plana («Cançoneta lleu i plana» en català) de Guillem de Berguedà on el trobador ataca al Marquès de Mataplana:
« | (occità) Cansoneta leu e plana, |
(català) Cançoneta lleu i plana, |
» |
— Guillem de Berguedà, Cansoneta leu e plana |
També podem distingir-hi altres gèneres com el plany, un lament fúnebre per una persona estimada; l'alba, la descripció de l'enuig dels enamorats que després d'haver passat la nit junts, s'han de separar a trenc d'alba; la pastorel·la, un diàleg amorós entre un cavaller i una pastora al mig del camp. Finalment, a banda del sirventès, hi ha altres els gèneres que es refereixen al diàleg i debat entre trobadors com la tençó, el partiment o joc partit o el tornejament.[20]
La narrativa històrica: Les Cròniques
Coetàniament a la poesia trobadoresca en occità —amb autors com Guillem de Berguedà, Cerverí de Girona, Berenguer de Palol, Guillem de Cabestany o Guerau de Cabrera— hi trobem el desenvolupament de la prosa historiogràfica amb les quatre grans Cròniques. Aquests quatre textos van ser escrits a finals del segle xiii i durant el xiv i formen el millor conjunt historiogràfic de l'Europa medieval.[21] Es tracta de textos historiogràfics, tanmateix, cal tenir present que la historiografia medieval beu dels escrits didàctics antics que eren concebuts per delactare et prodesse, és a dir, per delectar i ser profitosos alhora. Per aquest motiu, veurem que en la historiografia de l’època la frontera entre la història (fets objectius i contrastables) i la literatura no és clara.[22] Quant a la llengua, tot i que la Corona d'Aragó era un territori plurilingüe, la llengua emprada per l'elaboració de les cròniques va ser el català atès que aquesta era la llengua dels territoris més influents i, per consegüent, la llengua vernacla dominant a la cort i a l'administració. Això també farà que les cròniques tinguin una narració catalanocèntrica.[23]
La primera de les cròniques és el Llibre dels fets (ca. 1270–1276) del rei Jaume I el Conqueridor (1208–1276). En aquesta obra el monarca dicta els fets de la seva vida, en una narració que obvia tot allò que pot perjudicar la imatge d’un monarca heroic i cavaller. Hi destaquen les conquestes de Mallorca i de València. És una obra excepcional pel fet d'estar escrita en primera persona (amb el plural majestàtic Nós) i per aquest motiu es tracta d'un text únic a Europa, juntament amb la Crònica de Pere el Cerimoniós.[24]
La segona de les cròniques és el Llibre del rei En Pere (ca. 1280–1288) de Bernat Desclot. El text narra els regnats successius des del naixement de la Corona d'Aragó, tot i que l'espai dedicat a cadascun augmenta progressivament i el regnat de Pere II el Gran (1240–1285) acaba ocupant el gruix de l'obra.[23] El text destaca per les qualitats de Desclot —que no fou testimoni directe dels fets que relata— com a historiador i la tasca acurada de documentació i ús de les fonts històriques.[25] Entre els fets històrics narrats, hi destaquen les actuacions dels almogàvers, la conquesta de Sicília i la lluita contra els francesos.
La tercera Crònica és la Crònica de Ramon Muntaner (1325–1328), obra del mateix Ramon Muntaner, de caràcter majorment èpic, comprèn el període existent entre Jaume I el Conqueridor i Alfons III el Franc (1265–1291). En aquest cas, tot i ser testimoni directe de molts dels fets que relata, Muntaner també passa els fets històrics pel sedàs de la literatura i descriurà els monarques catalans com a éssers sobrenaturals protegits per la gràcia divina.[23]
La quarta i última de les cròniques, la Crònica de Pere el Cerimoniós (ca. 1345–1385), fou possiblement dictada pel rei mateix. Pere III el Cerimoniós (1319–1387) s'inspira en el Llibre dels fets de Jaume I i com el seu rebesavi també és el protagonista del llibre. Tanmateix, la descripció del rei s'allunya de l'esperit èpic i cavalleresc present en les altres cròniques.[26]
La literatura religiosa i moralitzant: Ramon Llull
Les Cròniques van ajudar a configurar la prosa literària en català i tindran influència posterior en novel·les cavalleresques com Curial e Güelfa o Tirant lo Blanc, tanmateix, el creador del català literari per excel·lència és Ramon Llull (1232-1316). És conegut per la seva extensa obra escrita, redactada en català, occità, llatí i àrab. Destaca sobretot per la seva producció literària en llengua catalana i és considerat el primer autor a fer servir una llengua vulgar per escriure obres científiques.[27]
El designi de la seva obra es fonamenta en una sòlida ambició cristiana; després d'haver patit una profunda crisi religiosa, Llull es determinà a difondre la fe cristiana sense treva. El conjunt de la seva vasta obra, així com la institució d'una escola destinada a la instrucció de missioners cristians, testimonien certament el deler que l'escriptor albergava quant a la difusió del cristianisme. La seva estratègia per millorar els resultats dels mètodes tradicionals d'evangelització basats en l'autoritat dels textos sagrats el va portar a difondre el seu pensament mitjançant l'escriptura, l'ensenyament, la disputa amb autoritats teològiques, la petició a papes i reis o la fundació de centres de formació missionera. Per assolir els seus propòsits dedicà gran part de la seva vida a viatjar, per difondre el seu missatge i posar-lo a prova.[28]
Llull creà un sistema filosòfic que denominà Ars, que integrava de manera coherent la religió, la filosofia, la ciència, la moral i l'ordre social, a partir d'un sistema de verificacions mecàniques comprensibles i transmissibles que havien de demostrar la superioritat del cristianisme i facilitar així la conversió dels practicants d'altres religions. D'aquesta extensa producció literària se'n conserven 260 obres, d'entre les quals, destaquen literàriament el Llibre de contemplació en Déu, el Llibre de l'orde de cavalleria, el Romanç d'Evast e Blaquerna, el Llibre de Santa Maria, el Llibre de meravelles, Lo Desconhort, l'Arbre de ciència, l'Arbre de filosofia d'amor, el Cant de Ramon o el Llibre de les bèsties.[29][30]
Utilitzà el català en obres filosòfiques, científiques i teològiques per fer arribar les seves idees a un públic urbà, burgès o aristòcrata.[31] Va ser el primer cop que es va fer servir la prosa en català de forma extensa i de creació pròpia, ja que les manifestacions anteriors en català eren escrits específics i sovint traduïts del llatí. A més, un contingut d'aquest abast dedicat a contingut filosòfic no es tornarà a trobar en una llengua europea diferent del llatí, l'àrab o l'hebreu fins a Descartes, tres segles més tard.[32]
Llull creà un model de llengua culta i unificat i elevà el català a la perfecció i a la modernitat. Una prosa segura, flexible i matisada, apta per expressar el pensament, la intel·ligència i el sentiment. Va tenir la necessitat d'augmentar la quantitat de lèxic per a escriure les obres filosòfiques i doctrinals i feu sobretot a partir del lèxic hereditari català, i amb la incorporació d'un gran nombre de neologismes derivats del llatí. Segons els treballs de Francesc de Borja Moll el vocabulari utilitzat per Llull és aproximadament de 7.000 mots, un 52% dels quals són mots populars hereditaris del català, un 20% són mots derivats dins el català i un 18% són llatinismes. La resta són mots usats només per ell, occitanismes i termes onomàstics.[33] En definitiva, aconseguí fixar per sempre el català literari amb tota la seva plenitud i perfecció, a la vegada estableix el model lingüístic que després seguirà la Cancelleria. A més, la repercussió de l'obra de Ramon Llull no constituí un fenomen exclusivament nacional, sinó que fou àmpliament reconeguda a Europa.
La narrativa humanista: Bernat Metge
Els intensos i perllongats contactes comercials amb Itàlia feren de Catalunya un important focus de difusió del pensament humanista. Irrefutable exponent de tal fet n'és la constitució de la Cancelleria Reial, òrgan administratiu de la Corona d'Aragó organitzat a partir d'una xarxa extensa i tramada de funcionaris (escrivans, notaris i secretaris) als quals hom inquiria el domini de tres llengües específiques: el llatí (llengua d'abast europeu), l'aragonès i el català (ambdós idiomes oficials en el domini de la Corona).[34]
En aquest context cancelleresc hi hem de situar Bernat Metge (1346–1413), escriptor, secretari reial i home de confiança del rei Joan I el Caçador i de la seva esposa Violant de Bar. Fou escrivà del rei i a través de les diverses traduccions de l'humanisme i de les seves obres pròpies va introduir-se al panorama literari català. El 1381 publicà l'obra en vers Llibre de Fortuna e Prudència, on mostrà les relacions entre l'atzar i la providència divina en una societat, la catalana, sacsejada per una forta crisi financera. També va publicar Valter e Griselda (ca. 1388) una traducció de Griseldis, una epístola en llatí de Petrarca, que al mateix temps era una traducció de l'última novel·la del Decameró de Boccaccio. En aquesta obra la història tràgica de Griselda és convertida en una reflexió sobre el paper de l'humanisme en la formació dels individus.[35]
El 1396, amb la mort del rei Joan en un accident de caça i en un context de crisi successòria, Maria de Luna, l'esposa del rei Martí l’Humà, va iniciar un procés judicial contra Bernat Metge i la resta dels principals consellers de la cort. Aquest fou un fet que seria crucial per a la redacció del llibre que es convertirà en la seva obra mestra. El seu empresonament feu que Metge escrivís Lo somni, una obra que tenia com a finalitat principal convèncer el rei Martí de la seva innocència per tal de rehabilitar-lo políticament.[36]
Al primer capítol, Metge narra que, a la presó, somia que des del purgatori se li apareix el rei Joan després de la seva mort per dialogar amb ell. Més endavant, el rei Joan explicarà a Metge els motius de la seva mort i preveurà la seva absolució en el procés judicial. L'obra aconseguí el seu objectiu principal i finalment Metge recuperà el favor de Martí l'Humà. L'absolució de Metge sembla que es produí abans que la publicació de Lo somni, un cop acabada la crisi successòria. En aquest sentit, es pot descartar que l'obra influís en la decisió del rei. Tanmateix, Bernat Metge va demostrar la seva gran vàlua a través d'aquesta obra i aconseguí recuperar el seu càrrec com a secretari reial.[36]
Altrament, l'humanisme influí determinadament sobre la trajectòria d'escriptors cronològicament posteriors a Bernat Metge: Andreu Febrer (autor de la primera traducció de la Divina Comèdia), Pere March, Jaume Gassull, Bernat Fenollar, Bernat Hug de Rocabertí o Pere Torroella (alguns d'ells pertanyents a la generació del segle d'or valencià) entre molts d'altres.
La prosa doctrinal
En paral·lel al desenvolupament de la ideologia humanista, als territoris de parla catalana també adquireixen importància certes veus pertanyents als estaments religiosos que segueixen el camí iniciat per Ramon Llull. En aquest àmbit, sobresurten les trajectòries de Francesc Eiximenis, sant Vicent Ferrer i Anselm Turmeda.
Francesc Eiximenis
Francesc Eiximenis (1330–1409) fou un escriptor franciscà català i probablement fou un dels autors catalans medievals més llegits, copiats, publicats i traduïts. Per aquest motiu, tingué molta influència tant en l'àmbit literari com en l'àmbit polític. Entre els seus lectors podem destacar els reis de la Corona d'Aragó Pere el Cerimoniós, Joan el Caçador i Martí l'Humà, la reina Maria de Luna, i el Papa Benet XIII d'Avinyó.[37][38] Entre la seva obra en llengua catalana hi destaca el Tractat d'usura, el Llibre dels àngels, el Llibre de les dones o la Vida de Jesucrist, però sens dubte, la seva obra més ambiciosa és Lo Crestià. Es tracta d'una enciclopèdia en català impulsada per Pere el Cerimoniós i redactada per Eiximenis entre 1379 i 1392. Avui en dia, un dels valors d'aquesta obra és el fet de poder-se considerar com una enciclopèdia de la vida medieval. Lo Crestià, tot i que fou un projecte inacabat, una gran Summes Teològica medievals en català que tenia com a objectiu servir de guia de vida per al bon cristià.[39][40]
Anselm Turmeda
En contraposició a Eiximenis hi trobem la figura d'Anselm Turmeda (1355–1423), que també fou frare franciscà mallorquí, però que es convertí a l'islam a causa del desengany per la societat occidental i el cristianisme. Es traslladà a Tunis on va escriure moltes de les seves obres crítiques amb la societat cristiana de l'època. És dels pocs escriptors medievals que va escriure tant en català com en àrab com Ramon Llull i els seus llibres tingueren gran difusió popular en els països de parla catalana.[41][42] La seva obra més extensa en llengua catalana fou la Disputa de l'ase (1417), escrita des de Tunis i dirigida al públic català. Es tracta d'una obra d'inspiració plenament àrab en què el frare Anselm té una batalla dialèctica amb un ase sobre qui té la superioritat al món: l'home o els animals. L'ase aconsegueix rebatre tots els arguments del frare menys l'últim, relatiu a l'encarnació de Déu en home.[43][42]
Sant Vicent Ferrer
La darrera figura d'aquesta literatura doctrinal és sant Vicent Ferrer (1350–1419), un missioner dominic valencià que recorregué mig Europa predicant la seva moral i visió del cristianisme. D'elevada formació intel·lectual, influí marcadament a la cort del Papa Benet XIII d'Avinyó i en l'elecció de la dinastia castellana dels Trastàmara per a regnar a la Corona d'Aragó. Els seus sermons eren seguits per milers d'oients a tota Europa i van aconseguir conversions multitudinàries que li donaren fama de taumaturg.[44] L'obra que ens ha arribat són 280 dels seus sermons a través de les transcripcions parcials que en van fer els estenògrafs que l'acompanyaven. D'aquests en destaquen les estratègies oratòries persuasives, el llenguatge directe i expressiu, i el registre col·loquial de sant Vicent Ferrer, que ens informen de manera prou fidel de com era el valencià col·loquial de l'època. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes i un dels miracles que se li atribueixen és el do de llengües, és a dir, la capacitat de ser entès per tots aquells que l'escoltaven, fins i tot, si feia el discurs en valencià en territoris on aquesta no n'era la llengua pròpia.[45]
Un dels seus deixebles fou Antoni Canals (1352-1419), un frare dominic nascut al Regne de València. Fou professor de teologia a València, estigué vinculat a la Casa Reial i també exercí el càrrec d'inquisidor. Destacà pels seus sermons, dels quals no se'n conserva cap, i per tres traduccions o adaptacions d'obres clàssiques al català. Entre les seves traduccions, hi destaquen la de De providentia de Sèneca, una versió del Dictorum factorumque memorabilium de Valeri Màxim i el Raonament fet entre Scipió e Aníbal, que és una traducció lliure del llibre setè de l'Àfrica de Petrarca.[46][47]
El segle d'or
El període delimitat entre el Compromís de Casp (1412) i la revolta de les Germanies (1519–1523) es caracteritza per ser el moment de màxima expansió política i cultural de la llengua catalana. La Corona d'Aragó manté les possessions a Sardenya i també incorpora a la Corona els regnes de Sicília i Nàpols. A més, també hi ha la presència d'una nissaga valenciana en un dels centres europeus del moment: els Borja a Roma. A causa de la crisi econòmica i l'augment de la conflictivitat social que sacseja Catalunya en aquest període, el nucli intel·lectual de producció cultural es trasllada del Principat a València. El Regne de València té en aquest moment l'hegemonia demogràfica, econòmica, política i cultural a la Corona d'Aragó.[48]
Figures del nivell de Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Joan Roís de Corella o Isabel de Villena acrediten indubtablement la qualitat excepcional que la literatura en valencià elaborada a València durant el segle XV posseïa. L'apogeu de tal període s'assolí mercès l'obra lírica d'un dels poetes més magnificents de la nostra literatura: Ausiàs March; conjuntament amb la tasca (en àmbits narratius) de Joanot Martorell i la seva obra cabdal Tirant lo Blanch, considerada en gran manera un preàmbul importantíssim de la novel·la europea moderna.
Després de l'extinció del Casal de Barcelona, Alfons el Magnànim —fill de Ferran d'Antequera— trasllada la cort a Nàpols amb la vida cultural que l'envoltava, incloent-hi poetes catalans i castellans. Els nous reis d'orígens castellans afavoriran la presència del castellà a la cort tot i que respectaran i mantindran el català com a llengua administrativa.[48]
Poesia medieval: Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March
Jordi de Sant Jordi (ca. 1395 – ca. 1424) fou un poeta cortesà i militar nascut al Regne de València i és considerat un dels lírics més considerables de la literatura catalana anterior a Ausiàs March. Fou cambrer reial d'Alfons el Magnànim i tingué la seva protecció. Després de participar en diverses accions militars al costat del monarca, fou fet presoner per Francesc Sforza quan aquest ocupà la ciutat de Nàpols. El captiveri fou clau per a la redacció de l'obra més reeixida de Jordi de Sant Jordi: Presoner. Un poema en què de Sant Jordi evoca llurs sentiments de solitud i abandonament pel seu empresonament i, alhora, recorda la vida anterior de luxe i ostentació que contrasta amb el seu present en captiveri:[49]
« | Desert d'amichs, de bens é de senyor, En estrany loch é en estrany' encontrada Luny de tot be, fart d' enuig é tristor, Ma voluntat é pensa captivada. Me trop del tot en tal poder sotmés, No vuy algú que de melasa cura, E soy guardats en dos ferrats é prés De quem' fan grat d'una trista ventura.
|
» |
— Jordi de Sant Jordi, Presoner |
Jordi de Sant Jordi inicià una tímida ruptura, pel que fa al to i a les formes, amb la poesia trobadoresca. Tanmateix, la gran figura de la lírica en llengua catalana el segle xv fou Ausiàs March (1400–1459). L'obra d'aquest cavaller valencià és singular en l'Europa del seu temps, per l'extensió i per la seva marcada personalitat. És fill d'Elionor de Ripoll i del poeta Pere March i fou un dels poetes més importants del segle d'or valencià.[50] L'obra de March destaca per l'originalitat i per la innovació en un context en què els poetes de la Corona d'Aragó només havien fet petits intents de desmarcar-se del provençal i de les seves convencions literàries. A més, «l'extraordinària energia dels seus versos transcendeix els sis segles que han transcorregut des que March els va escriure i és això el que fa que la seva lectura sigui una experiència vital i directament significativa per al lector d'avui.»[51]
La seva obra s'ha classificat en tres cicles temàtics: els cants d'amor, els cants de mort i els cants espirituals. El tema amorós és el més prolífic i se n'han classificat les composicions segons el senyal emprat en cadascuna. Així, entre els poemes amorosos es pot distingir els poemes a Plena de Seny, Llir entre Cards, Amor, amor, Mon darrer bé i Oh, foll amor. Cada un dels cicles té una unitat de sentit i, alhora, en conjunt es pot observar una evolució formal i conceptual per la qual cosa s'ha arribat a considerar el conjunt de la seva obra com un immens poema. El Jo líric es debat constantment entre la fin'amor i la folla amor, és a dir, entre un amor espiritual i un de carnal:[52]
« | Així com cell qui en lo somni es delita e son delit de foll pensament ve, ne pren a mi, que el temps passat me té l'imaginar, que altre bé no hi habita. Sentint estar en aguait ma dolor sabent de cert que en ses mans he de jaure, temps d'avenir en negun bé em pot caure aquell passat en mi és lo millor. |
» |
— Ausiàs March, Així com cell qui en somni es delita |
March segueix la tradició de la lírica medieval per la qual l'amor és un dels temes centrals, tanmateix desenvolupa el tema de manera molt innovadora. La tradició heretada és un punt de partida sobre el qual afegeix conceptes escolàstics i aristotèlics i es planteja l'amor com un problema moral.[53] Aquest amor de joventut portarà a la frustració i al patiment sobretot en l'etapa adulta:[52]
« | Tots los delits del cors he ja perduts, e no atench als propis d'espirit; en los mijans ha ésser mon delit, e si no l'he, yo romanch decebuts. E sol d'aquests me resta lo caçar, per que us soplich, mon car e bon senyor que del falcó me siau donador, un pelegrí lo qual té nom suar. |
» |
— Ausiàs March, Tots los delits dels cors he ja perduts |
Entre les fonts de March en destaquen la poesia trobadoresca i els poetes en llengua catalana dels segles xiv i xv. També el pensament escolàstic (sobretot aristotèlic i tomista), els textos bíblics, les idees científiques de l'època per les quals l'amor era una patologia somàtica, autors llatins com Sèneca, Ovidi, Lucà o Virgili (filtrats pels moralistes medievals) i en menor mesura poetes italians com Dante i Petrarca.[54]
Va tenir un gran èxit com mostren els nombrosos imitadors que tingué Lluís de Vilarrasa, Romeu Llull, Pere Torroella, Bernat Hug de Rocabertí, etc.) i per les traduccions al castellà de la seva obra fetes per Baltasar de Romaní i per Jorge de Montemayor. Aquestes van exercir una influència considerable en alguns autors castellans del segle d'or com Boscán, Garcilaso de la Vega o Quevedo).[54]
Narrativa
Novel·la cavalleresca: Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc i Jacob Xalabín
El Curial e Güelfa, juntament amb el Tirant lo Blanc, és una de les grans novel·les cavalleresques escrites en llengua catalana. L'obra, escrita a mitjan segle xv, es va redescobrir a principis del segle xx per Antoni Rubió i Lluch que la va datar i li va posar el títol amb què es va publicar. Tampoc no se'n coneix l'autor i hi ha diverses teories sobre possibles autories, tanmateix, les investigacions més recents defensen que l'autor podria ser valencià per algunes expressions i l'ús d'alguns castellanismes habituals al Regne de València en aquella època.[55] Recentment, Abel Soler ha atribuït la novel·la a Enyego d'Àvalos (ca. 1414–1484), un cavaller valencià d'origen castellà que s'instal·la a la cort d'Alfons el Magnànim, un fet que feu que molt probablement el llibre fos redactat a Nàpols.[56]
Igual com veurem en Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa és una història d'amor i d'armes. En altres paraules, els temes centrals de la novel·la són la història d’amor entre Curial i Güelfa i el procés de formació cavalleresca de Curial.[55] Curial és el fill d'una família humil que gràcies a la protecció i suport econòmic de Güelfa aconsegueix armar-se cavaller i ascendir socialment. Després del viatge de Curial, on a través de diverses gestes aconsegueix fama i reconeixement, torna a Montferrat on Güelfa l'acaba acceptant com a marit.
Pel que fa al llenguatge, en el pròleg del tercer llibre de l'obra, l'autor anònim diu que el text està escrit en el «comun llenguatge català», una expressió que ens indica que la llengua del llibre es tracta d'un català cortesà i supradialectal. Al mateix temps que podem trobar-hi una barreja de formes cultes i populars.[57] L’acció se situa a la segona meitat del segle xiii, durant el regnat de Pere el Gran. Es pot observar que la descripció del monarca està clarament influïda pel retrat fet per Bernat Desclot en la Crònica. L'autor combina personatges històrics amb d'altres totalment ficticis i demostrarà un gran coneixement de la tradició narrativa romànica. Així doncs, es pot observar en el Curial e Güelfa la influència de Dante, Boccaccio, les Històries troianes de Guido delle Colonne o el cicle arturià.[55] La manca de traduccions medievals de l'obra mostren que la novel·la no va tenir l’èxit immediat que sí que tingué Tirant lo Blanc.[55]
Tirant lo Blanc (ca. 1460) és l'obra més important de l'escriptor i cavaller valencià Joanot Martorell i és considerada un dels màxims exponents de la novel·la cavalleresca en valencià. Una mostra del seu èxit són les traduccions que se'n van fer al castellà (1511), l'italià (1538), més tard al francès (1737) i modernament a l'anglès (1984) i a moltes altres llengües.[58] A més, és esmentada al Quixot com una de les obres salvades de la crema de llibres:
« | —¡Válame Dios! —dijo el cura, dando una gran voz—. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. […] Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros de este género carecen. […] Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho. | » |
— Miguel de Cervantes, El ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha, 1a part, capítol VI |
L'argument de l'obra és la història d'un cavaller des que és armat cavaller fins a la seva mort per causes naturals a Grècia, després d'haver guanyat honor i fama a través de les seves gestes arreu del món. Com en Curial e Güelfa, hi podem trobar dos eixos temàtics: l'amor i la guerra. La modernitat de Tirant lo Blanc és causada pel fet que Martorell abandona la tradició de la majoria de novel·les de cavalleries medievals que tenien una clara inspiració fantàstica i presentaven els personatges en escenaris exòtics i llunyans. El Tirant presenta un heroi, que tal com destaca Cervantes, de carn i ossos, està humanitzat, té sentiments i defectes.[59]
Finalment, la Història de Jacob Xalabín es tracta d'un text anònim de principis del segle xv publicat per primer cop el 1906 que té la particularitat de narrar les aventures d'un infant de la cort turca. A diferència de Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc, aquesta obra presenta els turcs musulmans com a protagonistes i els cristians com a antagonistes. A més, l'obra mostra un gran coneixement de la geografia, la història i la cultura turca. Un dels altres elements característics del Jacob Xalabín és que el llenguatge és planer i conté molts elements d'oralitat que l'apropen al llenguatge de les Cròniques, a diferència del Curial o el Tirant que tenen una prosa més culta amb un repertori més gran de recursos lèxics i sintàctics, i una retòrica més barroca.[60]
L'Espill de Jaume Roig
L'Espill —també titulat Llibre de consells o Llibre de les dones— és una obra escrita per Jaume Roig a mitjan segle xv. Es tracta d'una narració en primera persona en què el protagonista conta al seu nebot les seves males experiències amb les dones a través d'un total de 16.249 versos tetrasíl·labs apariats. L'obra té la forma d'una carta de resposta del metge Jaume Roig (que cal no confondre amb l'autor tot i els elements autobiogràfics que hi ha en el personatge) al cavaller Joan Fabra que es troba malalt d'amor. L'Espill concentra gran part dels tòpics misògins medievals de manera original i contrasta amb obres profemenines com el Triümfo de les dones de Joan Roís de Corella o la Vita Christi de sor Isabel de Villena.[60]
La Vita Christi d'Isabel de Villena
Tot i que la Vita Christi de sor Isabel de Villena és una obra que té com a objectiu suscitar devoció i pietat a les lectores, la manera com l'autora descriu la vida de Jesús inclou moltes tècniques pròpies de la novel·la. L'autora narra la vida de Jesucrist a través de les protagonistes femenines de l'Evangeli com Maria, Maria Magdalena, la dona de Canà o la dona samaritana. Així doncs, es tracta d'un text narratiu excel·lent molt original per l'«orientació feminista» que dona a la vida de Jesús. A més, per tal d'apropar l'Evangeli als seus contemporanis, l'obra té una ambientació cortesana i els diversos personatges reben tractaments palatins.[60]