Llengües híbrides en la literatura medieval
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'ús de llengües híbrides en la literatura medieval és un dels fenòmens literaris més peculiars de la baixa edat mitjana, consistent en la redacció de textos en llengües híbrides, és a dir, textos que barrejaven dues llengües diferenciades de l'època.
Cal interpretar aquest hibridisme no tant des d'una perspectiva lingüística sinó literària. S'utilitzen intencionadament barreges d'idiomes perquè cadascun d'ells està associat a un gènere literari determinat. Per al trobador català Ramon Vidal de Besalú, la llengua d'oïl (francès) és més avinent per a romanços i pastorel·les i la llengua d'oc (occità), per a cançons i sirventesos.[1] Segons Dante Alighieri, l'oïl és més adient per a la litúrgia i les gestes èpiques i l'oc per a la poesia.[2]