família lingüística del Brasil From Wikipedia, the free encyclopedia
Les llengües macrogê és una macrofamília de llengües d'Amèrica del Sud que inclou la família de llengües gê i altres llengües del Brasil. Com a unitat filogenètica aquest grup fou proposat per primera volta al 1926 per W. Schmidt, i es mantingué després amb modificacions que varien d'un autor a altre. Kaufman (1990) troba la hipòtesi de parentiu filogenètic com a "probable".
Tipus | família lingüística |
---|---|
Classificació lingüística | |
llengua humana llengua indígena llengües ameríndies | |
Distribució geogràfica | |
El nom macrogê fou proposat per primera vegada per J. A. Mason per referir-se a un ampli grup de llengües del Brasil, que suposaven relacionades amb les llengües gê. W. Schmidt hi havia emprat abans el nom ges-Tapuya, i C. Loukotka el nom tapuya-žé, en el mateix sentit. Que tots els subgrups inclosos en aquesta denominació formen una macrofamilia és una hipòtesi de treball que difereix d'un autor a altre en els detalls:[1][2][3]
Gran part de les llengües incloses en la hipòtesi macrogê són llengües mortes pobrament documentades. Això fa que siga difícil precisar les seues relacions dins de la macrofamília macrogê. La classificació proposada per A. Rodrigues (1999) i, ampliada per E. Ribeiro i H. Van der Voort (2010):[4][5]
Hi ha una gran disparitat lèxica en la família macrogê, raó per la qual els lingüistes difereixen sobre el nombre de branques que compondrien la família. El projecte comparatiu ASJP, basat només en comparacions de vocabulari, no pot establir-ne la relació exacta entre alguns grups, i l'arbre filogenètic que proposa per a aquestes llengües consta de 9 parts, sense que es puga explicitar sobre la base de la informació disponible la relació entre elles. Se n'obtenen 9 branques a partir de la comparació lèxica.[36][37]
Les llengües macrogê comparteixen una morfologia irregular amb les famílies tupí i carib. Rodrigues (2000) i Ribeiro les connecten com una família gê-tupí-carib.
Viegas Fangs ha trobat una sèrie de semblances entre el sistema pronominal de les llengües macrogê i les mataco-guaicurú, semblants a les similituds que altres autors han assenyalat entre el macrogê i el chiquito.[38]
Tot i que moltes llengües macrogê es parlen a l'Amazònia brasilera, la distribució geogràfica és més circumamazònica, envoltant l'Amazònia per l'est i el sud. La majoria de llengües es concentren a l'est i nord-est de Brasil, tot i que alguns pocs grups habiten al centre i el sud-oest de Brasil. L'única llengua macrogê coneguda parlada fora de l'actual Brasil és l'otuke, que es parlava a l'est del riu Paraguai a Bolívia. Des d'un punt de vista geogràfic el domini de les llengües macrogê pot dividir-se en tres àrees: oriental, central i occidental, que s'estenen diagonalment al llarg de les terres baixes de Sud-amèrica de l'est i nord-est atlàntic al curs alt del riu Paraguai:
Al s. XVI, quan els europeus, sobretot portuguesos i francesos, arribaren a la costa oriental de Sud-amèrica, la major part de les àrees costaneres estava ocupada per ètnies que parlaven llengües tupí-guaranís, tot i que en alguns llocs ètnies macrogê viatjaven estacionalment a la costa per obtenir recursos de la mar. N'era el cas per exemple dels maromomim o guarulho i dels waitaká les llengües dels quals no estan ben documentades, tot i que se sospita que eren del grup purí.
La majoria de pobles macrogê ocupen terres a la sabana oriental de Brasil, i molt poques ètnies viuen a l'Amazònia. És possible que aquests grups actualment a l'Amazònia entraren tardanament per la pressió dels invasors portuguesos sobre les terres cultivables de la sabana. Durant el s. XVIII els panará vivien a la conca del Paraná, al sud de l'actual Goiás, on se'ls coneixia com a kayapó. Després de la seua desaparició per causa de la guerra contra ells, el mateix nom s'aplicà a altres grups gê la llengua dels quals era semblant, però no la mateixa. Al 1968 es trobà una gran població de Panará al riu Peixoto de Azevedo, on havien buscat refugi durant més de dos segles en pau i llibertat. Poc temps després la població de Panará disminuí dràsticament per culpa de les epidèmies.
Un nombre significatiu de llengües macrogê desaparegué a conseqüència de l'assentament europeu al Brasil. Els pobles més afectats foren els de la part oriental del país. Durant el s. XIX encara hi havia petits grups que parlaven llengües macrogê a la zona.
Les llengües macrogê són aglutinants i lleument sintètiques; combinen elements de marcatge de nucli i marcatge de modificador.
Els paradigmes morfològics de les llengües macrogê no són massa complexos. Les classes de paraules es diferencien més per procediments sintàctics que per la presència d'afixos. Una característica peculiar de les llengües macro-gê de gairebé totes les branques és el marcatge del nucli sintàctic d'un sintagma nominal, verbal o postposicional, segons hi haja contiguïtat textual del complement que acompanya aquest nucli.
Aquesta peculiaritat pot ser molt antiga en les llengües macrogê, i deu remuntar-se al protomacro-gê. Incidentalment el mateix procediment apareix en algunes llengües tupí i carib, la qual cosa podria indicar que és un tret d'àrea que es generalitzà en les tres famílies o podria ser una evidència indirecta més d'una macrofamília gê-tupí-carib.
Els possessius solen apareixen com a pronoms proclítics (com en les llengües romàniques), tot i que algunes llengües com el yatê usen prefixos possessius. El nombre gramatical no se sol expressar morfològicament amb un afix, i cada sufamilia hi usa procediments diferents: en les llengües bororo s'usa tant l'addició de sufixos com el truncament; altres llengües no tenen marques de plural en els noms, tot i que poden tenir pronoms diferents per a les formes de plural. En altres llengües com el kaingáng el verb té formes diferents per a singular i plural, fetes a partir de prefixació, infixació, reduplicació o una combinació d'aquestes.
Moltes llengües macrogê manquen de concordança gramatical amb el verb. En canvi les branques yatê, karayá i guató tenen morfologies verbals complexes i concordança tant amb el subjecte com amb l'objecte.
Les llengües de la subfamília gê tenen un ordre SV en oracions intransitives i SOV en oracions transitives, en la majoria d'oracions declaratives. Aquests exemples procedents del canela del Timbira il·lustren aquest ordre en una oració intransitiva (1) i en una oració transitiva (2):
El mateix ordre preval en maxakalí, krenák, yatê, karayá, boróro i rikbaktsá. Les dades sobre el kamakã, purí i ofayé són tan limitades que no se'n pot saber quin n'és l'ordre sintàctic. El karirí i el guató, però, s'allunyen notablement d'aquest ordre: en les oracions intransitivas tots dos tenen l'ordre VS mentre que en les transitives en kipeá s'usa VOS; aquests exemples (3) i (4) il·lustren aquest ordre:
En guató s'usa VSO en oracions transitives: aquests exemples provenen d'aquesta llengua:
A més totes les llengües macrogê tret del karirí i el guató són consistentment postposicionals. El karirí i el guató tenen tant preposicions com postposicions.
En totes les llengües tret del guató i el karirí el posseïdor precedeix al posseït.
Durant molt de temps el parentiu de les llengües macro-gê entre si ha estat només una conjectura plausible. La distribució geogràfica és molt àmplia i la diferenciació lèxica entre aquestes llengües és molt marcada, per això no és fàcil descobrir sèries àmplies de cognats que permeten reconstruir el protomacro-gê. Rodrigues (2000) en mostra algunes correspondències fonètiques regulars com les que es resumeixen en aquesta taula:[39][40]
I Branca Gê |
II Kamakã |
III Maxakalí |
IV Krenák |
V Purí |
VI Karirí |
VII Yatê |
VIII Karayá |
IX Ofayé |
X Bororo |
XI Guató |
XII Rikbaktsá |
XIII Yabutí |
protoMG | Nombre de cognat |
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
w | b | f | w | b | p, m | *p | 1, 2, 12, 34 | |||||||
m, p | w | m, p | b | p, w | w | m | *mp | 3, 4, 16, 17, 21, 26 | ||||||
m | m | m | m | m | b | m | b | m | *m | 35, 36, 37 | ||||
k, kʰ | k | k, ʧ | k, ʧ | k, ʧ | kʰ | k | k | k | k | k | *k | 7, 14, 19, 31, 33 | ||
kɾ | heɾ | pt | kɾ | ɾ | kɨt | haɾ | *kɾ | 15, 25 | ||||||
ŋɾ | gɾ | kt | ŋɾ | ŋɾ | kɾ | kʰl | θ | kɨɾ | kɨɾ | kʰ | kaɾ | kaɾ | *ŋɾ | 8, 10, 30 |
ɾ | ɾ | ɾ | ɾ/d | ɾ | ɾ | ɾ | ɾ | ɾ | ɾ | *ɾ | 4, 8, 20, 22, 26, 27, 29 | |||
ɔ | o | o | o | o | o | ɔ | o | o | o | o | a? | *o | 1, 4, 11, 34 | |
õ | õ | õ | ũ | o | u/o | o | õ | o | u/o | u | o/õ/ũ | *õ | 7, 13, 28, 32 | |
a | a | ã | a | a | a | ɛ | a | ɛ | a | a/ə | *a | 21, 23, 38, 39 | ||
a | a | a | o/ɔ | o/ |
a | ɛ/a | ɔ | a | *ɔ | 1, 12 | ||||
ã | ẽ | ã | a | ə/a | *ã | 24, 36 |
La llista de cognats en què es basa aquesta taula és:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.