Música clàssica - Wikiwand
For faster navigation, this Iframe is preloading the Wikiwand page for Música clàssica.

Música clàssica

De Viquipèdia

L'article necessita algunes millores en la seva redacció.Hi ha fragments mal redactats.
Música clàssica
OrigenEuropa Modifica el valor a Wikidata
Creació1550 Modifica el valor a Wikidata
Part demúsica culta Modifica el valor a Wikidata

La música clàssica[1] (també anomenada «música acadèmica») és un terme que té un sentit ampli i divers. Normalment, el terme fa referència a la música produïda o arrelada a les tradicions occidentals, inclou música religiosa i secular i abasta un ampli període que va, aproximadament, des del segle ix fins a l'actualitat.[2] Les normes fonamentals d'aquesta tradició musical van ser regulades d'acord amb una codificació entre 1550 i 1900, període que en anglès es coneix amb el nom de common practice period (període de pràctica comuna).

La música europea es diferencia clarament de moltes altres tradicions no europees i de les formes de música popular pel seu sistema de notació musical, aproximadament en ús des del segle xvi.[3] La notació occidental és utilitzada pels compositors per detallar informació sobre l'altura, la velocitat, la mètrica, el ritme i altres detalls sobre interpretació exacta d'una obra musical a l'intèrpret o executant. Això deixa menys espai per a altres pràctiques, com la improvisació i l'ornamentació ad libitum, que són molt més freqüents en altres tradicions musicals no europees (com per exemple en la música clàssica índia o la música tradicional japonesa) i en la música popular.[4][5][6]

El terme «música clàssica» no apareix fins a principis de segle xix, a conseqüència de la voluntat de «canonitzar» el període que va des de Johann Sebastian Bach fins a Ludwig van Beethoven, període considerat com una edat d'or de la música.[7] La primera referència al terme «música clàssica» registrada per l'Oxford English Dictionary apareix al voltant de 1836.[8][9] Molts autors consideren que el terme «clàssic» no és adequat per a poder incorporar també l'avantguarda i la música escrita a partir de les darreries del segle xix; a causa d'aquest fet és habitual l'ús de les cometes acompanyant el terme «clàssica».[10]

Música clàssica i música culta

El terme «música clàssica» és una expressió genèrica, que pot fer referència a diferents èpoques i estils musicals com:

  • La música occidental «culta» per oposició a la música popular i a la música tradicional, que s'ha ensenyat, après i transmès en institucions i organitzacions específicament dissenyades per a aquesta finalitat (a les capelles de música, als conservatoris, i a les escoles de música, segons els llocs i períodes) i que ha disposat d'un corpus teòric que s'ha anat desenvolupant en paral·lel a la mateixa creació artística, fets que no s'han donat ni en la música popular ni en la tradicional fins a temps molt recents. En aquest sentit, la música occidental «culta» abraça des del segle ix (edat mitjana) fins a l'actualitat, entenent que la música clàssica actual és la que respon al denominador de música contemporània, i que és hereva de la tradició de la música clàssica de períodes anteriors així com dels seus camins de transmissió i de teorització.
    Cal esmentar que el qualificatiu de música culta com a sinònim de clàssica no és acceptat per tothom, atès que la música popular es considera l'expressió de la cultura popular, de la mateixa manera que la música tradicional ho és de la cultura tradicional. D'aquesta forma, la música clàssica no és culta en el sentit de pertànyer a una cultura; sinó que ho és en el sentit de ser autoteoritzada.
  • La música del període anomenat classicisme va de la segona meitat del segle xviii fins als primers anys del xix. Segons la visió preconitzada per la musicologia alemanya, a l'inici d'aquesta època trobem l'anomenada Escola de Mannheim que s'imposà per tot Europa. Johann Stamitz és qui perfeccionà l'escriptura, fixà les formes instrumentals i fou el primer a organitzar una orquestra simfònica. Tot i que els canvis més visibles es produïren en l'àrea germànica, les influències de l'estil clàssic provenen de diversos punts d'Europa, en especial l'estil forjat pels operistes italians, així com una manera sàvia d'incloure elements del folklore per part de compositors centreeuropeus. Franz Joseph Haydn i Wolfgang Amadeus Mozart són alguns dels compositors més representatius d'aquesta època. Foren els compositors, musicòlegs i teòrics del segle xix els que van considerar que aquest estil, forjat sobretot a partir de la dècada de 1760, era veritablement «clàssic». I ho era en el tercer sentit, que s'explica a continuació.
  • El concepte de clàssic s'aplica de manera general a tota obra d'art la memòria de la qual perdura al llarg del temps, i esdevé model per a temps i creadors futurs. És en aquest sentit que hom parla, per exemple, de jazz clàssic o rock clàssic, o es descriu quelcom com un «clàssic».

Característiques

Donada l'àmplia varietat de formes, estils, gèneres i períodes històrics que existeix quan es descriu el terme «música clàssica», és difícil fer una llista completa i precisa de característiques que poden atribuir-se a totes les obres d'aquest tipus.

Són abundants les descripcions vagues, com la descripció de la música clàssica com una cosa que «dura molt temps», una declaració bastant discutible si es tenen en compte compositors contemporanis que es descriuen com a «clàssic» o la música que està interpretada per determinats instruments musicals, com els violins, que també es troben en la música bluegrass, en els musicals de Broadway, i en altres gèneres, com la «música de relax» o «música ambiental» de determinats locals. Tanmateix, hi ha característiques que conté el que molts entenen per música clàssica que, en general, contenen poca cosa o res dels altres gèneres de música.

Instrumentació

La música clàssica i la música popular sovint es distingeixen per l'ús d'uns determinats instruments. Rarament hi ha altres gèneres en els quals tants instruments són utilitzats per grans grups de manera simultània, com succeeix en les orquestres simfòniques, que sovint contenen cinc o més tipus d'instruments de corda, inclosos violins, violes, violoncels, contrabaixos i l'arpa; set o més tipus d'instruments de vent fusta, quatre o més d'instruments de vent metall i una gran diversitat d'instruments de percussió. Els tipus d'instruments presents en les orquestres pot arribar a la desena. També sovint, especialment a l'òpera i l'oratori, hi podem trobar la veu humana.

De manera comparativa, la majoria de gèneres musicals populars impliquen menys instruments. Per exemple, un típic grup de rock estarà format per una bateria, una o dues guitarres i el baix elèctric, un o dos cantants i, sovint, un o més teclats. Per descomptat, es produeixen influències transversals i no és rar observar la presència de seccions de corda en les gravacions de música pop. Així i tot, no són formacions característiques del que es considera una banda de rock o de pop.

Els instruments utilitzats en la pràctica majoria de la música clàssica es van inventar abans de mitjan segle xix, i en general es codificaren durant els segles xvii i xviii. Aquests instruments són els que formen part d'una orquestra simfònica, al costat d'altres instruments solistes com el piano, el clavecí i l'orgue.

En les darreres dècades, han aparegut alguns instruments electrònics, com per exemple la guitarra elèctrica, en obres de música clàssica. Tant els músics clàssics i com és de la música popular han experimentat en els últims cinquanta anys amb instruments electrònics, com el sintetitzador, i amb tècniques digitals, com l'ús del sampler o dels sons generats per ordinador, i amb anterioritat, amb sons d'instruments d'altres cultures com el gamelan.

Cap dels instruments que fan el baix existien abans del renaixement. A la música medieval, els instruments es dividien en dues categories: instruments forts, per a l'ús a l'aire lliure o a l'església, i instruments amb un so més delicat, per a espais interiors. Molts instruments que s'associen avui amb la música popular varen tenir un paper important en els inicis de la música clàssica, com les cornamuses, la viola de mà, la viola de roda i alguns instruments de vent fusta. D'altra banda, en els darrers anys, instruments com la guitarra acústica, que es relacionen principalment amb la música popular, han guanyat importància en la música clàssica.

Pel que fa a l'afinació, a poc a poc es tendeix a igualar i s'accepta progressivament el temperament igual, que es consolida ja durant el segle xix. Tanmateix, les diferents afinacions històriques perviuen, i són sovint utilitzades quan s'interpreta música de períodes anteriors.

Forma i execució tècnica

A diferència de la majoria dels estils populars, com la música rock, que tenen com a base la forma de cançó, la música clàssica pot prendre la forma de concert, simfonia, òpera, música de ball, suite, estudi, poema simfònic, entre altres (a part de la mateixa forma de cançó).

Els compositors clàssics sovint aspiren a impregnar la seva música amb una complexa relació entre el seu món afectiu (emocional) i el contingut intel·lectual. Moltes obres de música clàssica fan ús del desenvolupament musical, un procés pel qual un motiu o una idea musical es repeteixen en diferents contextos o en una forma modificada. Els gèneres clàssics de la forma sonata i el de la fuga són exemples de formes musicals de desenvolupament.

Tant els compositors com els intèrprets o executants necessiten adquirir un nivell tècnic elevat d'escriptura musical, cosa que fa que hi hagi una quantitat proporcionalment alta de músics clàssics que hagin estudiat en institucions reglamentades (com per exemple, escoles de música o conservatoris) contrastant amb els músics de gènere «popular».

L'acompliment de repertori de música clàssica sovint exigeix un important nivell de domini tècnic per part del músic. El domini de la lectura i la visió de joc de conjunt, la comprensió profunda dels principis harmònics i tonals, el coneixement de l'execució pràctica i una familiaritat amb l'estil o l'expressió musical inherent a un determinat període o compositor es compten entre les habilitats essencials per a la competència del músic de formació clàssica.

Complexitat

Les obres del repertori clàssic sovint presenten complexitat en l’ús de l’orquestració, el contrapunt, l’harmonia, el desenvolupament musical, el ritme, el fraseig, la textura i la forma. Mentre que els estils més populars solen escriure's en forma de cançó, la música clàssica destaca pel desenvolupament de formes musicals instrumentals molt sofisticades,[11] com el concert, la simfonia i la sonata. La música clàssica també destaca per l'ús de formes vocals i instrumentals complexes, com l'òpera, on els solistes i cors vocals interpreten obres dramàtiques escenificades amb una orquestra que proporciona acompanyament.

Les obres instrumentals més llargues sovint es divideixen en peces autònomes, anomenades moviments, sovint amb característiques o esperits contrastats.Per exemple, les simfonies escrites durant el període clàssic es divideixen generalment en quatre moviments: un allegro d'obertura en forma de sonata; un moviment lent, com ara un adaggio o un andante; un minuet o un scherzo (en mètrica ternària, com ara 3 per 4), dividit en dues parts amb un trio entremig; i un allegro final, sovint amb forma de rondó i de sonata. Aquests moviments es poden desglossar en una jerarquia d'unitats més petites: primer seccions, després períodes i finalment frases.

Història

Article principal: Història de la música

Les principals divisions històriques de la música clàssica són:

  • El període inicial, que inclou la música medieval (476 - 1400) i la del renaixement (1400 - 1600),
  • El període de pràctica comuna, que inclou la música barroca (1600 - 1750), el classicisme (1730 - 1820), la romàntica (1815 - 1910), i el període modern i contemporani que inclou el segle xx (1900 - 2000) i la música contemporània (1975 - actualitat).

Les dates són generalitzacions, ja que els terminis se superposaven, i les categories són més o menys arbitràries. Per exemple, l'ús de contrapunt i la fuga, que es consideren unes característiques pròpies de l'època barroca, apareixia en algunes obres de Mozart, que es classifica generalment com un model típic de l'època clàssica. Beethoven, que sovint és descrit com un dels fundadors del període romàntic, i Brahms, un romàntic tardà, també utilitzaren el contrapunt i la fuga.

El prefix neo és utilitzat per descriure durant el segle xx determinats tipus de composició contemporània que estan escrites en un estil d'un període anterior, com el clàssic, el romàntic o el modern. Pulcinella de Stravinski, per exemple, és una composició neoclàssica perquè estilísticament és similar a les obres del període clàssic.

Les arrels

Article principal: Música de l'antiguitat

No s'ha de confondre la Música de l'antiguitat amb el concepte de Música antiga, que s'utilitza de forma equivalent a la música clàssica anterior al segle xviii i limitada geogràficament a l'Europa Occidental.

Burgh (2006), suggereix que les arrels de la música clàssica occidental es troben en última instància en l’antic art musical egipci, mitjançant la quironomia i l’antiga orquestra egípcia, que data del 2695 aC.[12] El desenvolupament de tons i escales individuals el van realitzar grecs antics com Aristoxenus i Pitàgores.[13] Pitàgores va crear un sistema d'afinació i va ajudar a codificar la notació musical.

Instruments grecs antics com l'aulos (un instrument de canya) i la lira (un instrument de corda similar a una arpa petita) van acabar donant lloc a diversos instruments moderns de l’orquestra clàssica.[14]

L'era de la música antiga d'abans de la caiguda de l'Imperi Romà (476 dC) va ser l'antecedent de la música medieval i de la música renaixentista.

Període inicial

Música medieval

Article principal: Música medieval

El període medieval inclou la música posterior a la caiguda de Roma fins a l'entorn del 1400. El cant monofònic, també anomenat pla o gregorià, és la forma predominant fins als volts del 1100.[15] Els monjos catòlics van desenvolupar les primeres formes de notació musical europea moderna per tal d’estandarditzar la litúrgia de l’Església arreu del món.[16][17][18] La música polifònica (més d'una veu) es desenvolupa, a partir d'aquest cant monofònic, a finals de l'Edat Mitjana i durant Renaixement, i inclou els més complexos motets.

Diversos instruments musicals clàssics europeus tenen arrels en instruments orientals que van ser adoptats des del món islàmic medieval.[19] Per exemple, l'àrab rabâb és l'avantpassat de tots els instruments de corda amb arc europeu, incloses la lira, el rabec i el violí.[20][21]

Molts dels instruments que s’utilitzaven per interpretar música medieval encara existeixen, però amb formes diferents. Els instruments medievals incloïen la flauta travessera, la flauta dolça i instruments de corda polsada (o pinçada) com el llaüt. També existien les primeres versions de l'orgue i el violí (o fídula). Els instruments medievals a Europa s’utilitzaven amb més freqüència sols, sovint acompanyats d’una nota de bordó o ocasionalment de més instruments. Almenys ja des del segle XIII i fins al segle XV hi va haver una divisió d’instruments en haut (instruments forts, estridents i per utilitzar a l’exterior) i bas (instruments més silenciosos i íntims).[22] Durant l’alta edat mitjana, la música vocal del gènere litúrgic, predominantment el cant gregorià, era monofònica, utilitzava una única línia de melodia vocal no acompanyada.[23] Els gèneres vocals polifònics, que utilitzaven diverses melodies vocals independents, van començar a desenvolupar-se durant l’edat mitjana central, predominant a finals del segle XIII i principis del XIV.

Música renaixentista

Article principal: Música renaixentista

El Renaixement es va estendre des del 1400 fins al 1600 i es caracteritza per un major ús dels instruments, entreteixit de múltiples línies melòdiques, i per l'ús dels primers instruments greus. Els balls de societat es van estendre, de manera que es van començar a estandarditzar les formes musicals adequades a l'acompanyament.

És en aquest moment en què la notació de la música en un pentagrama i altres elements de la notació musical van començar a prendre la seva forma actual.[24] Aquesta innovació va fer possible separar la composició d'una peça de música de la seva transmissió; sense la música escrita, la transmissió era oral i estava subjecta a canvis cada vegada que es transmetia. Amb una partitura musical, una obra de música podria ser realitzada sense que calgués la presència del compositor.[15] La invenció dels tipus movibles de la impremta al segle XV va tenir conseqüències de gran abast per a la preservació i transmissió de la música.[25]

Molts instruments van néixer durant el Renaixement; d'altres eren variacions o millores sobre instruments que havien existit anteriorment. Alguns han arribat fins als nostres dies; d’altres han desaparegut, per tornar-se a crear per interpretar música amb instruments d’època. Com en l'actualitat, els instruments es poden classificar en metall, corda, percussió i vent de fusta. Els instruments de metall del Renaixement eren tradicionalment tocats per professionals que eren membres de Gremis i incloïen la trompeta bastarda o trompeta de colissa, la corneta de fusta, la trompeta sense vàlvules i el sacabutx. Entre els instruments de corda s’incloïen el violí, el rabec, una lira semblant a l’arpa, la samfoina, el llaüt, la guitarra, el cistre, la baldosa i l’orpharion. Els instruments de teclat amb cordes incloïen el clavicèmbal i el clavicordi. Els instruments de percussió inclouen el triangle, la guimbarda, la pandereta, les campanes, la simbomba i diversos tipus de tambors. Els instruments de vent de fusta incloïen la xeremia (un membre primerenc de la família de l’oboè), el tub d’orgue, la cornamusa, la flauta travessera, la flauta dolça o flauta de bec, el baixó i el cromorn. Existien orgues senzills, però es limitaven en gran manera a les esglésies, tot i que hi havia varietats portàtils.[26] La impremta va permetre estandarditzar les descripcions i especificacions dels instruments, així com les instruccions sobre el seu ús.[27]

Període de la pràctica comuna

El concepte l’encunyà el compositor nord-americà Walter Piston (1894-1976) el 1941[28] i és conegut en anglès com a common practice period.

Durant el període de la pràctica comuna molts dels conceptes que componen la idea de la música clàssica occidental van prendre forma normalitzada i codificada. Aquest període es defineix típicament com l'era entre la formació i la dissolució de la pràctica comuna de la tonalitat o del «sistema tonal».

El terme sol abastar aproximadament dos segles i mig i comprèn els períodes barroc, clàssic i romàntic. Es va iniciar amb l'època barroca, a partir de 1600 aproximadament fins a la meitat del segle xviii; inclou el període classicista, que es desenvolupa fins a l'entorn de l'any 1820; i s'estén fins a l'època romàntica, que travessa tot el segle xix i acaba al voltant de 1910.

Música barroca

Article principal: Música barroca

La música barroca es caracteritza per l'ús d'un contrapunt tonal complex i del baix continu. En aquest temps, la música esdevé més complexa en comparació amb les senzilles cançons de tots els períodes anteriors.[29] Els inicis de la forma sonata s'esbossen en la canzona, amb un concepte més formal del tema i les variacions, i les tonalitats de major i menor es configuren completament com a mitjans per a la gestió de la dissonància i el cromatisme.[30]

Durant l'època barroca, la música de teclat que es tocava al clavicèmbal o clavecí i a l'orgue es va fer cada vegada més popular, i els instruments de corda de la família del violí van adoptar la forma generalitzada en l'actualitat. L'òpera com a drama musical escenificat va començar a diferenciar-se de les formes musicals i dramàtiques anteriors i les formes vocals com la cantata i l'oratori es van fer més freqüents.[31] Els vocalistes, per primer cop, van començar a afegir notes addicionals a la música.[29]

Les teories sobre el temperament igual van començar a aplicar-se més àmpliament, sobretot perquè permetien una gamma més gran de possibilitats cromàtiques en instruments de teclat difícils d’afinar. Tot i que J.S. Bach no feia servir el temperament igual, tal com s’afina un piano modern, els canvis en els temperaments des del sistema del temperament mesotònic, comú en aquella època, a diversos temperaments que feien que la modulació entre totes les tecles fos musicalment acceptable, va fer possible el seu «El clavecí ben temprat».[32]

Els conjunts instrumentals van començar a distingir-se per la grandària i es van normalitzar: per un costat, l'orquestra, que es va ampliar amb més instruments; i per l'altre, la música de cambra escrita per a petits grups d'instruments. El concert com un vehicle per a l'execució en solitari acompanyat per una orquestra es va tornar molt conegut, encara que la relació entre solista i orquestra, era relativament senzilla.

Una diferència important entre la música barroca i l’època clàssica que la va seguir és que els tipus d’instruments utilitzats en els conjunts barrocs eren molt menys estandarditzats. Un conjunt barroc podria incloure un dels diversos tipus d’instruments de teclat (per exemple, orgue de tub o clavicèmbal), [33] instruments de corda addicionals (per exemple, un llaüt), instruments de corda fregada, vents de fusta i vents de metall, i un nombre no especificat de instruments de baixos que interpreten el baix continu (per exemple, un violoncel, un contrabaix, una viola, un fagot, un serpent, etc.).

El classicisme musical

Article principal: Classicisme musical

El període clàssic, aproximadament entre 1750 i 1820, va establir moltes de les normes de composició, presentació i estil, i va ser quan el piano va esdevenir el principal instrument de teclat. Les forces bàsiques que requereix una orquestra va esdevenir una cosa normalitzada (encara que creixi com el potencial d'una àmplia gamma d'instruments ha estat desenvolupat en els segles següents). Música de cambra va créixer per incloure els conjunts amb el nombre més gran d'artistes intèrprets o executants com per serenates 8.-10.. Opera seguir desenvolupant, amb estils regionals a Itàlia, França, i les terres de parla alemanya predominant. L'òpera buffer, o l'òpera còmica, va guanyar en popularitat. La simfonia va entrar en el seu propi com a forma musical, i el concert es va desenvolupar com un vehicle per a la mostra de destresa de joc virtuós. Orquestres que ja no necessita un clavecí (que havia estat part del tradicional continu en l'estil barroc), i, sovint dirigit pel primer violinista (que ara anomenem el concertino).[34]

Instruments de vent es va fer més refinat en el període Clàssic. Si bé els instruments de doble llengüeta com l'oboè i el fagot va esdevenir quelcom normalitzat en el Barroc, la família del clarinet sol canyes no va rebre ampli ús fins a Mozart ampliat el seu paper en l'orquestra, de cambra, concert i ajustaments.

Música romàntica

Article principal: Música romàntica

La música de l'època romàntica, des de 1820 - 1910, es va caracteritzar per una major atenció a la melodia i el ritme, així com elements expressius i emocionals, en paral·lel amb el romanticisme en altres formes d'art. Formes musicals van començar a trencar a partir de l'època clàssica formes (com les que encara s'està codificada), amb peces de forma lliure amb títols com nocturn, fantasia, i preludi de ser escrit, on les idees sobre l'exposició i el desenvolupament dels temes van ser ignorades o minimitzades.[35] La música es va tornar més cromàtica, dissonants, i tonalment acolorit, amb les tensions (respecte a les normes acceptades de les formes majors) sobre les firmes cada vegada més gran.[36] La cançó d'art (o Lied) va arribar a la maduresa en aquesta època, igual que l'epopeia de les escales de gran òpera, que va culminar amb Richard Wagner del cicle de l'Anell.[37]

En el segle xix, les institucions musicals van poder separar-se del control dels patrons rics, com els compositors i músics van ser capaços de construir la vida independent dels capricis de la noblesa a vegades inestable. Creixent interès en la música per la creixent classe mitjana a tot Europa occidental estimulat la creació d'organitzacions per a l'ensenyament, el rendiment i la preservació de la música. El piano, que va aconseguir la seva construcció moderna en aquesta era, en part degut als avenços de la metal·lúrgia, va esdevenir molt popular entre la classe mitjana, la demanda per l'instrument impulsat un gran nombre de constructors de piano. La majoria d'orquestres simfòniques amb una llarga història de la seva data de fundació d'aquesta època.[36] Alguns músics i compositors van ser les estrelles del dia, alguns, com Franz Liszt i Niccolò Paganini, compleixen les dues funcions.[38]

Va augmentar la diversitat dels instruments utilitzats, especialment a les orquestres i va aparèixer una gamma més àmplia d'instruments de percussió. Els instruments de metall va assumir un paper més important gràcies al fet que la incorporació de les vàlvules rotatives en el mecanisme de l'instrument va fer possible que aquests instruments poguessin exercir una gamma més àmplia de notes. La mida de l'orquestra, generalment al voltant de 40 instruments al classicisme, va créixer fins a sobrepassar el nombre de 100.[36] Per exemple, la Simfonia dels mil de Gustav Mahler, de 1906, requereix més de 150 instrumentistes i un cor de més de 400 cantaires.

La influència de les ideees musicals també va començar a estendre's més enllà de les fronteres d'Europa, quan la cultural europea de la mà de diverses institucions van col·laborar en l'expansió colonial en altres parts del món. També hi va haver una expansió arreu d'Europa, especialment cap al final de l'era del nacionalisme musical, moviment que era el ressò, en alguns casos, d'importants sentiments polítics de l'època. Així, de la mà de compositors com Edvard Grieg, Nikolai Rimsky-Korsakov i Antonín Dvořák, la música tradicional de la seva terra formava part de les seves composicions.[39]

Segle XX. Música moderna i contemporània

Article principal: Música del segle XX

L'era moderna va començar amb la música impressionista composta entre 1910 i 1920, que va ser dominat pels compositors francesos que anaven en contra de les tradicionals formes de l'art alemany i de la música en general. En la música impressionista Erik Satie, Claude Debussy i Maurice Ravel utilitzaven l'escala pentatònica, de llarg, que flueix lliure de frases i ritmes.

El modernisme, entre 1905 i 1985, va significar un període en què molts compositors van rebutjar certs valors del període de «pràctica comuna», com la tonalitat tradicional, la melodia, la instrumentació, i l'estructura. Compositors, professors universitaris, músics i desenvolupat extensions de la teoria de la música i la tècnica en aquest moment. Segle 20 la música clàssica, que abasta una àmplia varietat d'estils postromàntics compost per l'any 1999, inclou caps de romàntic, modern i postmodern estils de composició. El terme música contemporània a vegades es fa servir per descriure la música composta a finals del segle 20 a través dels nostres dies.

Importància de la notació escrita

La música clàssica es considera principalment una tradició musical escrita, conservat a la notació musical, en comptes de ser transmès per via oral, de memòria, o en enregistraments d'actuacions particulars. Si bé existeixen diferències entre alguns dels resultats d'una obra clàssica, una peça de música clàssica sol ser de transcendir qualsevol interpretació d'aquesta. L'ús de la notació musical és un mètode eficaç per a la transmissió de música clàssica, ja que la música escrita conté les instruccions tècniques per a la realització de l'obra. La partitura escrita, però, no solen contenir instruccions explícites quant a la forma d'interpretar la peça en termes de producció i el rendiment, a més d'instruccions de la dinàmica, el temps i d'expressió (en certa manera), el que es deixa a la discreció dels artistes intèrprets o executants, que són guiats per la seva experiència personal i l'educació musical, el seu coneixement de la tasca de l'idioma, i l'acumulat històric de rendiment organisme pràctiques.

Tanmateix, una vegada que la improvisació té un paper important en la música clàssica. Un vestigi d'aquesta tradició d'improvisació en la música clàssica pot ser escoltat en la cadència, un passatge troben principalment en concerts i obres en solitari, dissenyat per permetre als artistes intèrprets qualificats de virtuosos per exhibir les seves habilitats en l'instrument. Tradicionalment aquest era improvisat per l'artista intèrpret o executant, però més sovint que no està escrit (o de tant en tant) per l'artista intèrpret o executant per endavant.

La seva transmissió escrita, juntament amb la veneració atorgada a certes obres clàssiques, ha donat lloc a l'expectativa de què els artistes intèrprets o executants exercirà un treball d'una manera que s'adona en detall les intencions originals del compositor. Durant el segle xix els detalls que els compositors que en els seus resultats en general, van augmentar. Tanmateix, la tendència oposada - l'admiració dels artistes intèrprets o executants de noves «interpretacions» del compositor de l'obra - es pot veure, i no és desconegut per un compositor a un artista intèrpret o executant elogis per a l'assoliment d'una millor realització de la intenció original del compositor que el compositor va ser capaç d'imaginar. Així, els artistes intèrprets o executants de música clàssica amb freqüència molt alta reputació d'aconseguir per a la seva musicalitat, tot i no ser ells mateixos componen. Generalment però, és que els compositors són recordats més que els artistes intèrprets o executants.

Una altra conseqüència de la primacia de la partitura escrita del compositor és que la improvisació té un paper relativament menor en la música clàssica, en marcat contrast amb les tradicions com el jazz, on la improvisació és fonamental. Improvisació en la música clàssica rendiment era molt més comú durant l'època barroca que en els segles XIX i XX, i, recentment, l'acompliment de tals per la música clàssica moderna músics s'ha vist enriquit per un ressorgiment de les velles pràctiques d'improvisació. Durant el període clàssic, Mozart i Beethoven, a vegades improvisada la Cadenza als seus concerts de piano (i, per tant, encoratja a altres a fer-ho), sinó que també per escrit Cadenza per a l'ús d'altres solistes.

Influència

Un dels criteris utilitzats per distingir les obres de la música clàssica és que el cànon cultural de durabilitat. Tanmateix, això no és un signe distintiu de la música clàssica a tots: si bé les obres de JS Bach segueixen sent àmpliament realitzades i de gran prestigi, moltes de música de Bach contemporanis es considera mediocre i poques vegades es fan, encara que sigui directament en el "clàssic "regne. En certa manera, la noció de durabilitat és tal, simplement perquè la música clàssica s'estudia i es preserven a nivells molt més alts que altres músiques.

Música popular i tradicional

La música clàssica sovint ha incorporat elements o fins i tot ha pres el material de la música popular. Els exemples inclouen música ocasional com és el cas de Brahms que incorporà algunes cançons populars en la seva Obertura per a un Festival Acadèmic; és un gènere exemplificat per Kurt Weill a l'Òpera de tres rals, i la influència del jazz i en la primera meitat del segle xx, entre ells els compositors Maurice Ravel, com ho demostra el moviment, titulat «Blues» a la seva sonata per a violí i piano.[40] Alguns compositors clàssics postmoderns, minimalistes i postminimalistes, reconeixen el seu deute amb la música popular.[41]

Hi ha, així mateix, nombrosos exemples de la influència que flueix en la direcció oposada, incloent-hi cançons populars basades en música clàssica, com l'ús del Cànon de Pachelbel que s'ha fet des de la dècada del 1970,[42] i el fenomen musical de cruïlla, on els músics han aconseguit èxit en l'àmbit de la música popular; un exemple notable és el Hooked on Classics (Enganxat de clàssics) una sèrie de gravacions realitzades per la Royal Philharmonic Orchestra a la dècada del 1980. Algunes bandes de rock com Emerson, Lake and Palmer ha enregistrat composicions clàssiques.

Compositors de música clàssica sovint han fet ús de la música tradicional, música que sovint es basa purament en la tradició oral. Alguns compositors, com Dvořák i Bedřich Smetana,[43] han utilitzat temes populars per donar un gust nacionalista a la seva obra, mentre que altres, com Bartók, han utilitzat temes específics.[44]

Música comercial

Alguns productes bàsics de la música clàssica sovint s'utilitzen comercialment, és a dir, ja sigui en la publicitat o en les bandes sonores de pel·lícules fetes per a l'entreteniment. En anuncis publicitaris de televisió, diverses sorolloses, rimbombante orquestra passatges rítmics s'han convertit en tòpics, en particular l'obertura de Richard Strauss de l'obra Also Sprache Zarathustra, famosa per aparèixer en un dels moments culminants de la pel·lícula 2001: Una odissea de l'espai, i l'obertura de la secció «O Fortuna» del Carmina Burana de Carl Orff. Altres exemples, en el mateix sentit, són els «Dies Irae» del Rèquiem de Verdi, la peça «Al palau del Rei de la Muntanya» de Peer Gynt d'Edvard Grieg, l'obertura de Beethoven Symphony No 5, Wagner Ride of the Valkyrie de Die Walküre, Rimsky-Korsakov, del vol l'abellots, i extractes d'Aaron Copland del Rodeo.

De la mateixa manera, el cinema i la televisió sovint tornar a la norma, arrabassa clixés de la música clàssica per transmetre el refinament o l'opulència: alguns dels més sovint peces d'aquesta categoria inclouen Mozart Eine kleine Nachtmusik, Vivaldi del Four Seasons, i Mussorgski Una nit a la Muntanya Calva.

Educació

A través de l'història, els pares es tenen que assegurar que els seus fills rebin la formació clàssica de música des d'una primerença edat. Alguns pares fan seguir les classes de música per als seus fills per raons socials o en un esforç per inculcar un sentit d'utilitat de l'autodisciplina. Alguns consideren que un grau de coneixement d'importants obres de música clàssica, és part d'una bona formació general.

Durant el decenni de 1990, diversos documents de recerca i llibres populars aparició pregonen l'anomenat efecte Mozart: una de caràcter temporal, petita elevació dels resultats de determinades proves, com a resultat d'escoltar Mozart. La versió popularitzada de la controvertida teoria va ser expressada succintament per un New York Times el columnista de música: «... els investigadors han determinat que escolta a Mozart en realitat et fa més intel·ligent.»[45] Els promotors CD comercialitzats reclamada per induir l'efecte. Florida va aprovar una llei que obligava els nens a les escoles administrades per l'estat per escoltar la música clàssica cada dia, i el 1998 el governador de Geòrgia pressupostat 105.000 dòlars per any per proporcionar a cada nen nascut a Geòrgia, amb una cinta o CD de música clàssica. Un dels co-autors dels estudis originals de l'efecte Mozart va comentar: «No crec que pot fer mal. Estic tot per exposar els nens experiències culturals meravelloses. Però crec que els diners podria ser millor gastat en l'educació musical programes».[46]

Referències

  1. "clàssic" a la Gran Enciclopèdia Catalana
  2. "Classical", The Oxford Concise Dictionary of Music, ed. Michael Kennedy, (Oxford, 2007), Oxford Reference Online, Consultat el 23 de juliol de 2007
  3. Chew, Geffrey; Rastall, Richard. "Notation, §III, 1(vi): Plainchant: Pitch-specific notations, 13th–16th centuries", Grove Music Online, ed. L. Macy,grovemusic.com Consultat el 23 de juliol de 2007 (accés per subscripció).
  4. Malm, W.P.; Hughes, David W. "Japan, §III, 1: Notation systems: Introduction", Grove Music Online, ed. L. Macy, grovemusic.com. Consultat el 23 de juliol de 2007 (accés per subscripció).
  5. Ian D. Bent, David W. Hughes, Robert C. Provine, Richard Rastall, Anne Kilmer. "Notation, §I: General", Grove Music Online, ed. L. Macy, grovemusic.com Consultat el 23 de juliol de 2007 (accés per subscripció).
  6. Middleton, Richard. "Popular music, §I, 4: Europe & North America: Genre, form, style", Grove Music Online, ed. L. Macy, grovemusic.com. Consultat el 23 de juliol de 2007 (accés per subscripció)
  7. Rushton, Julian. Classical Music, Londres, 1994, p. 10
  8. The Oxford English Dictionary. «classical, a.». The OED Online, 2007. [Consulta: 10 maig 2007].
  9. "Classical", The Oxford Concise Dictionary of Music, ed. Michael Kennedy, (Oxford, 2007), Oxford Reference Online, Consultat el 23 de juliol de 2007.
  10. Naxos Introduction to Classical Music. Consultat el 25 de setembre de 2008.
  11. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Julian Johnson 2002 p. 63
  12. Burgh, Theodore W. Listening to Artifacts: Music Culture in Ancient Israel/Palestine. T. & T. Clark Ltd., 2006. ISBN 978-0-567-02552-4. 
  13. Grout, p. 28
  14. Grout (1988)
  15. 15,0 15,1 Grout, pp. 75-76
  16. Hall, Neitz, and Battani, 2003, p. 99.
  17. Blanchard, Bonnie; Blanchard Acree, Cynthia. Making Music and Having a Blast!: A Guide for All Music Students. Indiana University Press, 2009, p. 173. ISBN 978-0-253-00335-5. 
  18. Guides, Rough. The Rough Guide to Classical Music. Rough Guides UK, 3 maig 2010. ISBN 978-1-84836-677-0 [Consulta: 21 juny 2018]. 
  19. Sachs, Curt. The History of Musical Instruments. Dover Publications, 1940, p. 260. ISBN 978-0-486-45265-4. 
  20. «rabab (musical instrument) – Encyclopædia Britannica». Britannica.com. [Consulta: 17 agost 2013].
  21. Encyclopædia Britannica. «lira», 2009. [Consulta: 20 febrer 2009].
  22. Bowles, 1954, 119 et passim.
  23. Hoppin (1978) p. 57Plantilla:Incomplete short citation
  24. Grout, p. 61
  25. Grout, pp. 175-176
  26. Grout, pp. 72-74
  27. Grout, pp. 222-225
  28. Piston, Walter. [Armonía. [1941]. Span Pres Universitaria, 1998. ISBN 1-58045-935-8.
  29. 29,0 29,1 Kirgiss, Crystal. Classical Music. Black Rabbit Books, 2004, p. 6. ISBN 978-1-58340-674-8. 
  30. Grout, pp. 300-332
  31. Grout (1973), pp. 341–55
  32. Grout, p. 378
  33. «Baroque orchestral music». BBC. [Consulta: June 6, 2019].
  34. Grout, p. 463
  35. Swafford, p. 200
  36. 36,0 36,1 36,2 Swafford, p. 201
  37. Grout, pp. 595-612
  38. Grout, p. 543
  39. Grout, pp. 634,641-2
  40. Kelly, Barbara. L. "Ravel, Maurice, §3: 1918–37", Grove Music Online, ed. L. Macy grovemusic.com Consultat el 23 de juliol de 2007 (accés per subscripció).
  41. Vegeu, per exemple, Siôn, Pwyll Ap. "Nyman, Michael", Grove Music Online, ed. L. Macy grovemusic.com Consultat el 23 de juliol de 2007 (accés per subscripció).
  42. 'Pachelbel Rant', interpretat per Comedian Rob Paravonian, Youtube
  43. Yeomans, David. Piano Music of the Czech Romantics: A Performer's Guide. Indiana University Press, 2006, p. 2. ISBN 0253218454. 
  44. Stevens, Haley; Gillies, Malcolm. The Life and Music of Béla Bartók, 1993, p. 129. ISBN 0198163495. 
  45. Ross, Alex. "CLASSICAL VIEW; Listening To Prozac... Er, Mozart", New York Times, 1994-08-28. Consultat on 2008-05-16.
  46. Goode, Erica. "Mozart for Baby? Some Say, Maybe Not", New York Times, 1999-08-03

Bibliografia referenciada

  • Lebrecht, Norman. When the Music Stops: Managers, Maestros and the Corporate Murder of Classical Music. Simon & Schuster, 1996. ISBN 9780671010256. 
  • Grout, Donald Jay. A History of Western Music. W.W. Norton, 1973. ISBN 0393094162. 
  • Grout, Donald J.; Palisca, Claude V.. A History of Western Music. Norton, 1988. ISBN 9780393956276. 
  • Swafford, Jan. The Vintage Guide to Classical Music. Nova York: Vintage Books, 1992. ISBN 0-679-72805-8. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Música clàssica
{{bottomLinkPreText}} {{bottomLinkText}}
Música clàssica
Listen to this article