Música llatinoamericana
història de la música provinent de l'Amèrica Llatina / From Wikipedia, the free encyclopedia
La música llatinoamericana és la música dels països d'Amèrica Llatina i el Carib i ve en moltes varietats. Amèrica Llatina és la llar d'estils musicals com el senzill conjunt de música rural del nord de Mèxic, la sofisticada havanera de Cuba, els rítmics sons de la plena de Puerto Rico, les simfonies de Heitor Villa-Lobos, així com la simplicitat de la quena. La música ha tingut un paper important recentment a la política d'Amèrica Llatina, el moviment de nova cançó era un clar exemple. La música llatina és molt diversa, tenint com a únic fil comú l'ús d'idiomes derivats del llatí, principalment l'idioma espanyol, l'idioma portuguès al Brasil, i en menor mesura, altres llengües derivades de llengües criolles com les que es troben a Haití.
Al continent americà existeixen diversos estils de música llatina, tots els quals neixen de la barreja d'elements musicals europeus, africans i indígenes. En el passat, diversos autors havien suggerit posicions extremes, com que la música llatina no havia rebut la influència africana o, en canvi, que era purament africana i mancava d'elements indígenes i europeus. Avui en dia, està generalment acceptat que els ritmes llatins són sincrètics. D'una manera més específica, les formes espanyoles de composició de cançons, els ritmes africans i l'harmonia europea són parts importants de la música tropical llatina, així com dels gèneres més moderns com el rock, el heavy metal, el punk, el hip-hop, el jazz, el reggae i el R&B.
La décima, una forma de compondre cançons d'origen espanyol on hi ha deu línies de vuit síl·labes cadascuna, va ser la base de molts estils de cançons llatinoamericanes. La influència africana és, així mateix, central en els ritmes llatins, i és la base de la rumba cubana, la bomba i la plena de Puerto Rico, la cúmbia colombiana, la samba brasilera, la marimba equatoriana i de diversos estils peruans com el festejo, el landó, el panalivio, el socabón, el son de los diablos o el toro mata. Al Perú hi ha regions on la influència musical africana es barreja amb la gitana. Exemples d'això se'n troben per tot el nord i centre del país en ritmes com ara la zamacueca, la marinera i la resbalosa. Un dels mestissatges musicals més rars, la influència afrogitana, es nodreix de la cultura andina, donant origen a ritmes com el tondero, la cumanana i el vals peruà. Altres elements musicals africans prevalen més en la música religiosa de tradicions sincrètiques i multifacètiques, com el candomblé brasiler i la santeria cubana.
La síncope, tècnica musical on es prolonga el so d'una nota d'un compàs, és una altra característica de la música llatina. L'èmfasi africà en el ritme també es va heretar, i s'expressa mitjançant la primacia donada als instruments de percussió, que en conjunt es coneixen com a "percussió llatina". L'estil de pregunta i resposta és comú a l'Àfrica, i també està present en la música de l'Amèrica Llatina.