pianista i compositora catalana From Wikipedia, the free encyclopedia
Maria Carratalà i Van den Wouver (Barcelona, 19 de juny de 1899 - 21 de març de 1984)[1] va ser una pianista, compositora, pedagoga i crítica musical catalana.[2][3][4]
Biografia | |
---|---|
Naixement | 19 juny 1899 Barcelona |
Mort | 21 març 1984 (84 anys) Barcelona |
Residència | Barcelona París |
Formació | Liceu Francès de Barcelona Conservatori Superior de Música del Liceu |
Activitat | |
Ocupació | traductora, crítica musical, musicòloga, pianista, compositora |
Membre de | |
Professors | Felip Pedrell i Sabaté, Modest Serra i Gonzàlez, Vicent Costa i Nogueras, Andreu Avel·lí Abreu i Boy i Francesc de Paula Sánchez i Gavagnach |
Va néixer a Barcelona el 19 de juny de 1899, filla del barceloní Josep Carratalà i Oliu i de Rosa Van den Wouver.[5]
Estudià a l'Escola Francesa de Barcelona amb Júlia Sicard. Als 9 anys ingressà al Conservatori del Liceu,[6][7] on s'hi formà amb els mestres Modest Serra, Costa i Nogueras (piano), Avel·lí Abreu i Francesc de P. Sànchez Cavagnach (teoria i harmonia). Acabà els estudis el 1916. Tot i que amplià la seva formació amb Felip Pedrell i Frank Marshall.[7]
El 1920 debutà a París i començà a actuar a l'estranger. El 1925 es presentà a la Sala Mozart de Barcelona.[8] A mitjans de la dècada dels 20 s'especialitzà en el repertori hispànic, en un ventall cronològic que cobria d'Antonio de Cabezón fins a Manuel de Falla. Va fer concerts a Barcelona, com l'any 1926, quan donà a conèixer cinc sonates inèdites de Josep Gallés, i transcripcions de Pedrell d'obres de Francesc Guerau, Diego Pisador i Juan del Encina. Aquell mateix any també estrenà la versió per a piano de la innovadora Suite Intertonal de Jaume Pahissa; i el 1930 estrenà la Serenata a un infant, de Manuel Blancafort, amb text de López-Picó.
Com a compositora va ser autora d'una peça orquestral, Réverie, estrenada al Liceu el 3 d'abril del 1914; i també fou autora d'una fuga. Es dedicà a la musicologia i publicà nombrosos articles de crítica musical en revistes com D'Ací i d'Allà, Art Novell (des de 1926), Meridià: Setmanari del Front, Boletín Musical (Còrdova),[9] La Nova Revista (des de 1927) i el diari El Matí. A Vibracions va escriure alguns articles sobre la manca de programació dels compositors catalans.[10] Precissament en un d'aquests va introduir el terme "compositors independents" i es referia alguns compositors que posteriorment formarien el grup Compositors Independents de Catalunya.[10] La confiança que li tenia Jaume Pahissa es mostrà quan li encarregà la redacció de la veu "Pahissa" del Diccionario de la Música Ilustrado que ell mateix dirigia.
Presentà l'obra Florentina al premi de teatre "Ignasi Iglesias" del 1938, i La mort al parapet al concurs d'obres en un acte inspirades en la guerra contra el feixisme. Com a traductora col·laborà estretament amb el director teatral Artur Carbonell i Carbonell, per a qui traduí peces de Cocteau, Pellerin, Goethe, Strindberg, Bernard[11] i Lenormand. Entre el 1929 i el 1935 va col·laborar amb una quinzena de conferències sobre música, poesia i teatre organitzades per l'Associació de Música Antiga i el Lyceum Club de Barcelona, de fet va ser una de les fundadores d'aquest club que presidí entre 1933 i 1935.[12] Donà conferències i impulsà l'activitat teatral. S'encarregà d'escollir (i traduir) obres estrangeres per representar en una funció que es feia anualment. En la postguerra va fer una conferència sobre Arte temporal y arte espacial: música y pintura (1950).[13]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.