La malenconia, melancolia o melangia[1] (del grec clàssic μέλας, «negre» i χολή, «bilis»), un concepte que sovint es pot confondre amb la depressió (del llatí depressus, «abatiment»),[2] és un dels trastorns psiquiàtrics més antics dels quals es té constància. La medicina ortodoxa contemporània considera qualsevol trastorn emocional i/o anímic que disminuïsca el rendiment en el treball o que limita l'activitat vital habitual, independentment que la seua causa siga o no coneguda, com un trastorn digne d'atenció mèdica i susceptible de ser tractat mitjançant farmacoteràpia o psicoteràpia.[3] Al llarg de la història,[4] s'evidencia la seua presència en els escrits[5] i en les obres d'art,[6] però també, molt abans del naixement de l'especialitat mèdica de la psiquiatria, és coneguda i catalogada pels principals tractats mèdics de l'antiguitat. L'origen del terme malenconia es troba, de fet, en Hipòcrates, encara que cal esperar fins a l'any 1725, en el qual el britànic Richard Blackmore a la seva obra A treatise of the spleen and vapours[7] rebateja el quadre amb el terme actual de depressió.[8] Fins al naixement de la psiquiatria científica, en ple segle xix, el seu origen i tractaments, com el de la resta dels trastorns mentals, basculen entre la màgia i una teràpia ambientalista de caràcter empíric (dietes, passejos, música...);[9] però passa a convertir-se en una malaltia més amb l'adveniment de la psiquiatria biològica,[10] l'enlairament reeixit de la farmacologia i els progressos en psiconeuroimmunologia.[11] De fet, l'èxit dels moderns antidepressius (especialment la fluoxetina, més coneguda per un dels seus noms comercials: Prozac, i rebatejada com a píndola de la felicitat)[12] ha reforçat el “mite del fàrmac” de la societat occidental del segle xx.[13]
Dades ràpides Tipus, Classificació ...
Tanca