Mobiliari urbà de Barcelona
mobiliari urbà de Barcelona / From Wikipedia, the free encyclopedia
El mobiliari urbà de Barcelona és gestionat per l'Àrea d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l'Ajuntament de Barcelona. La seva evolució s'ha desenvolupat concorde als progressos realitzats en el conjunt de l'urbanisme barceloní i, en general, a l'evolució històrica i territorial de la ciutat, i d'acord amb altres factors definitoris de l'espai públic, com l'arquitectura, les infraestructures urbanes i l'adequació i manteniment d'espais naturals o de construcció. Si bé la seva principal característica ha estat des de sempre la funcionalitat, per regla general han estat freqüentment objectes de disseny i de consideració estètica, ja que moblen l'espai públic on es desenvolupa la societat urbana.
L'evolució urbanística de la Ciutat Comtal ha estat constant des de la seva fundació en època romana fins a l'actualitat, si bé ha estat des del segle xix que s'ha accentuat gràcies al Pla d'Eixample i l'agregació de municipis limítrofs. Va ser també a la fi d'aquest segle quan el mobiliari urbà va començar a tenir una consideració especial i a ser objecte de disseny i planificació, gràcies a la tasca dels successius responsables d'Edificacions i Ornamentació de l'Ajuntament, com Antoni Rovira i Trias i Pere Falqués i Urpí.
Comprèn tot un seguit d'elements destinats a la gestió urbana de la ciutat i a la planificació i execució de tots aquells factors relacionats amb l'adaptabilitat del medi físic a la vida humana i al desenvolupament de la societat, tals com fanals, bancs, papereres, bústies, fonts, semàfors, parades de transport públic, paviments, contenidors d'escombraries, jardineres, quioscs, parquímetres, cabines telefòniques i un llarg etcètera d'objectes i elements de micro-arquitectura.
Barcelona té una superfície de 102,16 km², dels quals el 25,7% correspon a espais públics, i d'aquests un 16,3% són carrers i la resta zones verdes.[1] El 2009 hi havia comptabilitzats 703.540 elements urbans als espais públics de Barcelona,[2] un per cada 8 m² de vorera.[3]
Per regla general, els elements urbans han de complir certs criteris: disseny, basat en la qualitat estètica, l'autenticitat i l'originalitat; funcionalitat i ergonomia; fàcil manteniment i baix cost; accessibilitat i seguretat; i sostenibilitat social i ambiental.[4] Per a la seva instal·lació i manteniment s'ha de fer un estudi del terreny i de les necessitats socials, que en general es basa en una reglamentació municipal preestablerta. En funció de l'element a instal·lar s'ha d'estudiar el material idoni (els més emprats són la fusta, pedra, formigó, metall, vidre i plàstic), la seva resistència, el seu manteniment —un factor a tenir en compte és el vandalisme—, la seva col·locació i la seva utilització.[5] Altres factors que s'han pres en consideració en els últims temps han estat la sostenibilitat i la multifuncionalitat.[6] També s'ha de considerar el seu cost econòmic, en funció de les seves característiques tècniques, la relació inversió-amortització, el seu cost de compra, fabricació, muntatge i col·locació, el seu manteniment i el seu consum d'aigua, gas o electricitat.[7] Finalment, un altre factor a tenir en compte és la seva accessibilitat i facilitat d'ús, especialment en consideració a persones amb mobilitat reduïda o algun tipus de discapacitat física o sensitiva.[8]
Tipologia
Existeix una gran varietat d'elements urbans, que es poden classificar segons la seva funció:
- Elements comuns urbans:
- Paviment: és el revestiment del sòl, pot ser de pedra, morter, formigó, macadam o asfalt, amb diversos models, com el de 4 o 9 pastilles, de flors, roses, cercles, anells concèntrics, barres, macarrons diagonals, Gaudí, etc.[9]
- Vorades: barreres separadores entre vorera i calçada, de pedra o formigó. Els més usuals són el manual, el granític mecanitzat i l'embornal bústia de granit.[10]
- Guals: espais de trànsit de vianants (gual barca o vorera deprimida) o vehicles (models V-20 i V-40/60).[11]
- Escocells: són els elements delimitadors d'arbres, elaborats en formigó, ferro o acer, amb diversos models: Brico, Fiol, Ramla, Yarg o Carmel 160.[12]
- Reixes: serveixen per a l'evacuació de l'aigua de pluja del sòl als embornals. Són generalment de ferro, amb models com Ciutat Vella, Delta-BCN o Meridiana 30.[13]
- Tapes: elements de tancament d'embornals i infraestructures (aigua, electricitat, gas, telecomunicacions), normalment de ferro.[14]
- Escales, rampes, ascensors i escales mecàniques: serveixen per salvar desnivells, poden ser de pedra o elements mecanitzats.[15]
- Paviment: «flor de Barcelona», Josep Puig i Cadafalch.
- Gual.
- Escocell.
- Reixa.
- Tapa.
- Escales del passeig de Jean C.N. Forestier.
- Ascensor amb rellotge de la Via Favència.
- Elements de protecció de vianants:
- Baranes: serveixen per delimitar espais i actuar de passamans i ampits; generalment d'acer, amb models com Línia, V o INOX 50/25.[16]
- Pilons: barreres per impedir l'accés de vehicles a zones per als vianants, normalment de metall. Poden ser fixos, retràctils o automatitzats. Els principals models són Ciutat Vella, Barcelona, Universal, Gorge, Via Júlia, Sant Feliu i Esquirol.[17]
- Blocs o boles de formigó: com a elements per impedir l'accés de vehicles a una àrea de vianants i que també serveixen de bancs per seure quan són en format bloc. Poden tenir també una funció estètica, com ara els que venen en format bola.
- Límits d'espais verds: serveixen per delimitar parterres i espais dedicats a la jardineria, i solen ser de pedra o acer i mesurar 20 o 30 cm d'altura.[18]
- Barreres i tanques: elements provisionals de protecció o per impedir el pas, poden ser fixes o portàtils, de plàstic o acer.[19]
- Senyalitzacions:
- Rètol bandera: indica determinats establiments, com aparcaments; poden sobresortir de la façana o estar en volada sobre un pal.[20]
- Rètols de carrer: serveixen per indicar el nom del carrer, en plaques de marbre fixades en la paret o bé en rètols de xapa d'acer o resina fenòlica situats en un pal.[21]
- Indicadors d'itinerari: serveixen per assenyalar l'adreça, en plaques de xapa d'acer o alumini.[22]
- Senyals de trànsit: indiquen símbols de regulació viària, amb senyals lluminosos o sense.[23]
- Informació d'obres o senyalitzacions en el paviment: tals com guies d'invidents, carril bici, plaques identificadores d'arbres o panots de la Ruta del Modernisme.[24]
- Barana.
- Pilons.
- Rètol de la plaça de Catalunya.
- Indicador d'itinerari.
- Senyals de trànsit.
- Placa identificadora d'arbre.
- Panot de la Ruta del Modernisme.
- Il·luminació i control del trànsit:
- Fanals: poden ser fanals de paret, fanals de peu o canelobres. Els principals models són Lamparaalta, Eixample, Alguer, Lampelunas, Línia Z, Plus, Roma, Andrea, Pagode, Venus i Galdana.[25]
- Columnes d'il·luminació: element vertical d'entre 6 i 16 m que incorpora llums en la seva part superior, els models més corrents són: Kanya, Pep, Micra, Pechina, Stick, C.S.V., Prim, Nikolson, Ful i Nou Barris.[26]
- Bàculs: són columnes d'il·luminació corbades, amb models com BC1, Arco, Pelayo, Gran Via, Paral·lel i 22@.[27]
- Balises, aplics (suspesos o encastats en sòls o parets), claus de sòl i projectors.[28]
- Semàfors: serveixen per regular el trànsit, i poden ser de bombeta o led; alguns porten un senyal acústic per a invidents.[29]
- Armaris d'instal·lació: panells de suport tècnic per a semàfors i altres elements de naturalesa electrònica.[30]
- Fanal de paret, carrer Petritxol.
- Fanal de peu tipus Lira, avinguda Diagonal.
- Canelobre de la plaça de Sant Jaume.
- Columna Nikolson, platja de Bogatell.
- Columna model Kanya, parc Central de Nou Barris.
- Bàcul clàssic, moll de Bosch i Alsina.
- Bàcul modern, Gran Via de les Corts Catalanes.
- Semàfor, plaça de les Glòries Catalanes.
- Mobiliari urbà:
- Bancs: serveixen per asseure's, i inclou bancs, banquetes (bancs sense respatller), butaques, cadires (butaques sense respatller), tamborets i gandules. Poden ser de pedra, fusta, ferro o formigó, amb models com Romàntic, Neoromàntic, Neobarcino, Mediterrani, Catalano, Montseny, Levit, U, Cadira Nigra, Boston, Sumo, Nu, Marina, Diputació, Koro, G, Alpino, Sòcrates, Hebi, Lungomare, Sillarga, Sicurta o Modular.[31]
- Fonts: són dispensadors d'aigua, generalment de ferro colat, amb models com Barcelona, Canaletes, Capella, Urbana, Badalona, Georgina, Atlàntida, Vila Olímpica, Sarastro, Lama, Caudal i Egea.[32]
- Papereres: contenidor per a deixalles, les més comunes són els models Barcelona (circular i semicircular), Prima Línia, Paperegena i Bina.[33]
- Jardineres: recipient per a plantes, els més comuns són els models Plaza, Barcina, Tram, Urbana, Lineal, Marisha, Morella, Icària, Vida, Nomo i Test.[34]
- Àrees recreatives: poden ser de jocs infantils, instal·lacions esportives (futbol, bàsquet, voleibol, aparells de gimnàstica), zones de pícnic, taules de ping-pong, pistes de petanca i de skateboarding.[35]
- Àrees per a gossos (pipicà).[36]
- Banc del parc Güell.
- Font model Barcelona, plaça de Pablo Neruda.
- Paperera.
- Jardineres.
- Àrea de jocs infantils.
- Aparells de gimnàstica, parc del Camp de la Bota.
- Zona de pícnic, parc del Putget.
- Elements de servei públic:
- Marquesines d'autobús: coberta per protegir de les inclemències del temps mentre s'espera l'autobús, inclou informació del servei i publicitat; els principals models són Pal·li i Foster.[37]
- Pals de parada de bus i metro.[38]
- Andanes d'autobús: plataforma de prolongació de la vorera en la calçada per a accés dels vianants al bus, generalment de formigó amb una reixa d'alumini.[39]
- Edicles de sortida de vianants d'aparcaments i estacions de metro.[40]
- Ancoratge per a bicicletes: serveix per aparcar bicicletes, el model més comú és el Bici-N.[41]
- Parquímetres: per al pagament d'estacionament de vehicles.[42]
- Cabines telefòniques: per efectuar trucades telefòniques de pagament.[43]
- Bústies: serveixen per dipositar el correu, hi ha de color groc per a ús normal, verd per a ús exclusiu de carters i vermell per a correu urgent.[44]
- Contenidors: serveixen per recollir les escombraries, hi ha també de recollida selectiva de residus (paper, plàstic, vidre, piles, roba) i de recollida pneumàtica. Poden ser contenidors de superfície (de 3200 o 1100 litres) o soterrats.[45]
- Lavabos públics: encara queda algun fix, generalment subterrani, però en l'actualitat la majoria són cabines portàtils.[46]
- Dutxes i torres de vigilància per a platges.[47]
- Marquesina Foster.
- Andana d'autobús.
- Ancoratge per a bicicletes.
- Cabina telefònica.
- Bústia.
- Contenidors d'escombraries i de recollida selectiva.
- Lavabo públic, parc Güell.
- Elements d'informació i propaganda:
- Banderoles: banderes de lona col·locades en columnes o pals, s'usen generalment per anunciar exposicions o esdeveniments culturals.[48]
- Columnes anunciadores: serveixen per col·locar publicitat, el model més emprat és Expressió Lliure.[49]
- PIM-OPI (Panell d'Informació Municipal-Objecte Publicitari Il·luminat): és una vitrina amb il·luminació interior per a la col·locació d'informació municipal o publicitat.[50]
- TAM (Tauler d'Anuncis Municipals): vitrina d'informació municipal, generalment es troben en edificis públics.[51]
- Elements comercials:
- Terrasses de bar i restaurant: és una prolongació a l'exterior dels serveis oferts per aquest tipus d'establiments; solen incloure elements com a cadires, taules, ombrel·les, jardineres, cendrers i calefactors.[52]
- Quioscs: casetes per a la venda de productes com a premsa, flors, loteria o restauració; dins de l'últim, productes tals com begudes, gelats, castanyes o llaminadures.[53]
- Banderola.
- Columna Expressió Lliure.
- PIM-OPI.
- TAM.
- Terrassa de bar.
- Quiosc de premsa.
- Quiosc de loteria.
- Quiosc de castanyes.
Antecedents
El concepte de mobiliari urbà és relativament contemporani, fet pel qual no és extrapolable a èpoques passades, temps en els quals no es posava un especial interès en els elements comuns de la convivència ciutadana. D'època medieval o moderna subsisteixen algunes fonts, que si bé eren d'ús públic eren de construcció individualitzada, pel qual no es pot parlar d'un projecte sistematitzat de regulació del seu ús i distribució. Alguns exemples són: la font de Santa Anna, a l'avinguda del Portal de l'Àngel amb Cucurulla (1356); la de Sant Just, a la plaça homònima (1367); la de Santa Maria, a la plaça homònima (1403); i la de Portaferrissa, al carrer homònim (1680).[54]
Un altre antecedent dels elements d'àmbit públic és la il·luminació nocturna, que s'efectuava mitjançant teieres instal·lades en les vies públiques, amb combustible de fusta resinosa o quitrà. El 1599 Barcelona tenia 60 teieres en les seves vies públiques, de les quals encara es conserva alguna, com les de la plaça del Rei o les de l'església de Santa Maria del Mar.[55] Posteriorment es va evolucionar als fanals d'olis combustibles, dels quals el 1752 hi havia 1.500 escampats per la ciutat; pel seu cost, solament s'encenien en les nits fosques.[56]
L'atenció als elements urbans va començar de manera incipient al segle xviii, època en què va començar a considerar-se l'entorn urbà com a digne d'embelliment i d'acomodació a les necessitats del ciutadà, i es va iniciar la regulació d'aspectes com el clavegueram i les xarxes de sanejament, o la separació entre transeünts i trànsit rodat.[57]
Malgrat tot, va ser al segle xix quan el mobiliari urbà es va consolidar com una part consubstancial a qualsevol planificació urbanística de la ciutat, i a ser objecte de disseny i d'una especial planificació per a la seva construcció d'acord amb unes necessitats preestablertes i una ubicació predeterminada. Per a això van coadjuvar especialment factors com els nous processos de fabricació industrial sorgits en aquesta època i la utilització de materials com el ferro, que permetia la seva fabricació en sèrie i resultava de major resistència i durabilitat.[57]
Durant aquest segle es va establir la separació definitiva de les vies públiques entre calçada i vorera per a vianants, la qual oferia una plataforma perfecta per a la col·locació de tot un seguit d'elements destinats a la regulació de les activitats ciutadanes i a l'acomodació de l'espai a les necessitats de la població. Entre els primers elements instal·lats es troben els bancs, dels quals els primers públics van ser uns de pedra instal·lats al passeig de Sant Joan (1797), el jardí del General (1815) i diverses places situades en els solars deixats per convents cremats o desamortitzats el 1835-1836;[58] les fonts, que en aquestes dates van proliferar gràcies a la canalització de les aigües de Montcada realitzada pel marquès de Campo Sagrado, encara que eren fonts individualitzades i que encara no es construïen en sèrie, com més endavant seria habitual;[59] i els quioscs, ja fossin per a venda de premsa, flors, mascotes, loteria, begudes o altres productes —incloent els ocasionals, com els de petards per la revetlla de Sant Joan, els de gelats a l'estiu o els de castanyes a la tardor—, dels quals els més paradigmàtics són els situats a la Rambla, apareguts a mitjan segle xix.[60]
Aquesta eclosió d'elements urbans es va veure afavorida pel desenvolupament de les noves tecnologies, com la il·luminació de gas, iniciada el 1842 per la companyia Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas, sent la primera ciutat espanyola en la seva utilització.[61] Els primers carrers il·luminats van ser la Rambla, el carrer de Ferran i la plaça de Sant Jaume.[62] El 1845 hi havia ja 500 fanals de gas, i en aquesta data van aparèixer els fanals de peu.[63] El 1880 va aparèixer la il·luminació elèctrica, que va anar substituint gradualment a la de gas en les vies públiques: el 1882 es van col·locar els primers fanals a la plaça de Sant Jaume, i entre 1887 i 1888 es van electrificar la Rambla i el passeig de Colom. Durant un temps, entre 1885 i 1912, van conviure la llum de petroli, de gas i l'elèctrica: el 1905 hi havia 711 fanals de petroli, 13 378 de gas i 228 elèctrics; el 1913 va desaparèixer el petroli, i el 1967 el gas.[64] La generalització de la llum elèctrica no es va produir fins a inicis del segle xx, amb la invenció de la bombeta, i no es va concloure fins a 1929.[65]
A Barcelona, com a la resta d'Europa i a diferència de les ciutats nord-americanes, el mobiliari urbà va ser controlat en exclusiva per l'ajuntament, que va establir acurades reglamentacions per a la seva instal·lació. Els nous productes urbans van anar entrant al mercat a través de catàlegs o de la seva difusió en les exposicions internacionals que solien efectuar-se en aquella època, com la celebrada a la mateixa Ciutat Comtal el 1888. Empreses com les franceses Durenne o Val d'Osne, o l'alemanya Mannesmann, van col·locar els seus productes per tota Europa, i van ajudar a fer del mobiliari urbà un objecte de moda i d'apreciació tant pràctica com estètica.[57]
La introducció del mobiliari urbà a Barcelona va ser afavorida per Ildefons Cerdà, que en el seu Pla d'Eixample ja incloïa molts d'aquests elements com a parts integrants del teixit urbà. Segurament va influir en això la seva visita a París, on eren comuns elements com quioscs, rellotges, fonts i altres elements urbans, que eren objecte d'una planificació especial. La influència parisenca va ser preponderant en aquesta primera etapa del mobiliari urbà barceloní, no solament quant a inspiració sinó també quant a encàrrecs específics a empreses franceses, com els fanals tipus Ville de Paris encarregats el 1866 a la fosa Val d'Osne, o els fanals murals amb llanterna tipus Montmartre, dels quals encara queden varis al nucli antic.[66]
Un altre pioner en la introducció de mobiliari urbà va ser Josep Fontserè, autor del projecte del parc de la Ciutadella (1872), que incloïa alguns elements de disseny innovador, alguns dels quals van ser projectats pel seu ajudant, un jove Antoni Gaudí que treballava com a delineant per pagar-se els estudis. Obra seva va ser també una font-fanal-rellotge al mercat del Born (1875), realitzada en ferro colat; tenia una base amb una font amb canelles que sortien d'unes figures de cignes, sobre els quals es trobaven quatre escultures de nereides que sostenien sengles fanals de gas, amb un rellotge en la part superior. Aquest disseny era molt semblant al coronament d'una font monumental dissenyada per Gaudí per a la plaça de Catalunya com a projecte de carrera del curs 1876-1877 a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, fet que fa pensar que l'autoria podria ser de l'arquitecte reusenc, mentre treballava com a delineant de Fontserè.[67]
Del mateix Gaudí cal esmentar un dels seus primers projectes només titular-se, els quioscs Girossi, un encàrrec d'un comerciant que hauria consistit en 20 quioscs repartits per tota Barcelona, cadascun dels quals hauria inclòs uns urinaris públics, venda de flors i uns panells de cristall per a publicitat, a més de rellotge, calendari, baròmetre i termòmetre; que no va arribar a realitzar-se.[68] Un altre projecte no realitzat de Gaudí va ser el d'il·luminació elèctrica per a la Muralla de Mar (1880), que hauria consistit en vuit grans fanals de ferro decorats amb motius vegetals, frisos, escuts i noms de batalles i d'almiralls catalans.[69] Tot i així, l'arquitecte modernista va realitzar dos models de fanals que encara perduren: els de la plaça Reial (1878) i els de Pla de Palau (1889).
D'altra banda, en el terreny del disseny cal destacar la col·lecció de dibuixos titulada Album enciclopédico-pintoresco de los industriales (1857), de Lluís Rigalt, un recull de dibuixos de diversos dissenys de tipus industrial realitzats en l'època en els camps de la jardineria, la fosa, els treballs en marbre i pedra, l'ebenisteria, la joieria, l'arquitectura i les arts aplicades.[70]
Desenvolupament i planificació
Malgrat aquests primers antecedents, el mobiliari urbà no va començar a ser objecte d'una planificació sistemàtica fins a la designació el 1871 d'Antoni Rovira i Trias com a responsable d'Edificacions i Ornamentació de l'Ajuntament. Aquest arquitecte va ser el primer a posar una especial pruïja a conjuminar estètica i funcionalitat per a aquest tipus d'elements urbans.[71] Fins a la seva defunció, el 1889, va ser el responsable d'una gran quantitat de productes instal·lats en la via pública. Alguns d'ells eren d'importació, generalment de França: el 1876 va substituir el sortidor de la plaça Reial per una font ornamental fabricada per l'empresa francesa Durenne, la font de les Tres Gràcies;[72] el 1877 va iniciar la instal·lació d'uns urinaris públics d'origen també parisenc coneguts com a vespasienne, realitzats en metall amb un cos circular amb capacitat per a sis persones, sobre el qual s'elevava una secció hexagonal destinada a publicitat, coronada per una cupuleta.[73] Malgrat tot, també va dissenyar personalment una gran quantitat d'aquests elements: el 1875 va dissenyar una taula de ferro i palastre per a la venda de flors en la Rambla, on també va situar un quiosc de fusta per a begudes el 1877;[71] el mateix 1877 va dissenyar una font per a la plaça de Jonqueres que més tard es va estendre per tota la ciutat, elaborada en sèrie per La Maquinista Terrestre i Marítima;[74] el 1882 va col·locar uns urinaris públics en el passeig Nacional (actual passeig de Joan de Borbó), i a l'any següent va dissenyar un altre model d'urinari inspirat en un model de l'empresa novaiorquesa Mott Iron Works, que va ser repartit per tota la ciutat;[75] entre 1882 i 1886 va dissenyar la barana sobre els murs de contenció de la rasa del ferrocarril del carrer d'Aragó, així com les baranes, bancs de pedra, fanals i gerros de ferro del passeig de Colom;[71] i el 1886 es va encarregar també de les baranes, gerros ornamentals i detalls d'acabament del Saló de Sant Joan (actual passeig de Lluís Companys).[71]
El successor de Rovira va ser Pere Falqués, qui va seguir embellint la ciutat amb dissenys originals de gran valor artístic, d'acord amb l'estil modernista de moda al moment. Així, el 1889 va dissenyar una font-fanal per Canaletes, a l'inici de la Rambla prop de la plaça de Catalunya, que s'ha convertit en una icona de la ciutat; el model es va estendre després a altres llocs del municipi.[76] Prop de la font de Canaletes va instal·lar el 1890 un quiosc de begudes, que substituïa al de fusta de Rovira.[77] El 1893 va idear una altra font-fanal per a la plaça de Sant Pere, d'inspiració gòtica.[78] El 1896 va dissenyar un quiosc de descans i parada de cotxes amb rellotge i telèfon públic, situat a la cantonada de la Gran Via amb el passeig de Gràcia.[77] El 1905 va dissenyar els bancs-fanal del passeig de Gràcia, així com els fanals del Saló de Sant Joan i de la plaça del Cinc d'Oros, que avui dia es troben en l'avinguda de Gaudí.[77]
Durant aquest període van sorgir nombrosos models de fanals murals, fanals de columna i canelobres, amb diverses tecnologies que van evolucionar del gas a l'electricitat. De fanals murals hi havia de llanterna (quadrada o hexagonal) o amb globus penjant (un, dos o tres); els fanals podien tenir columna i lluminària de llanterna (circular, quadrada o hexagonal), globus o amb un acabament tipus «lira»; i els canelobres podien tenir de dos a sis fanals, circulars, hexagonals o de lira. Va haver-hi també un model de fanal de columna amb bústia incorporada, situat a la Via Laietana i desaparegut el 1913. Altres models van tenir per un temps suports per a cables de tramvia.[79]
A la fi del segle xix es va començar a urbanitzar els carrers amb voreres de panots i calçada de llambordes, substituïda en els anys 1960 per asfalt. Les llambordes solien ser de pedra de Montjuïc, de 25 cm de diàmetre, mentre que els panots per a voreres solien ser de morter de ciment, en rajoles de 20 x 20 cm, amb diversos dissenys entre els quals destaquen un de flors creat per Josep Puig i Cadafalch o un de motius marins ideat per Antoni Gaudí (panot Gaudí).[80] El 1906 l'Ajuntament va aprovar sis tipus de panots per a voreres, confeccionats des del 1916 per la casa Escofet, realitzats en ciment hidràulic.[81] El 1916 van aparèixer també uns panots amb lletres, que permetien escriure el nom dels carrers en les voreres; es van deixar d'instal·lar en els anys 1960, data des de la qual han anat desapareixent gradualment, si bé encara en queden alguns exemples, com als carrers Londres i París.[82]
Manteniment i producció en sèrie
Passat el període d'esplendor del mobiliari urbà protagonitzat per Rovira i Falqués, els successius consistoris que van governar la ciutat no van posar un especial interès en aquest terreny, més enllà del manteniment dels elements existents o la seva substitució per uns altres d'escassa creativitat. Excepcions puntuals van ser la urbanització de l'avinguda Diagonal o la renovació del paisatge urbà amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929.[77]
En els anys 1920 es van instal·lar diversos lavabos públics subterranis, en substitució de les antihigièniques vespasianes, com els de les places Catalunya, Urquinaona i Teatre.[83] Els de la plaça d'Urquinaona (1920-1998) incloïen també dutxes i diversos serveis, com perruqueria, manicura, enllustradors, perfumeria i escrivania, a més d'un lloc de loteria i cabines telefòniques.[84]
El 1928, amb vista a la celebració de l'Exposició Internacional, es van instal·lar les primeres papereres públiques, del model Tulipa, formades per un cilindre metàl·lic de barres verticals que s'obrien com una flor en la seva part superior. Van ser tota una novetat en l'època, ja que la conscienciació cap a la neteja dels carrers no estava molt desenvolupada aleshores.[85] Per a l'Exposició es van instal·lar també alguns fanals provisionals anomenats «ballarina», situats enmig dels carrers suspesos d'uns cables amb tensors col·locats de façana a façana. Amb posterioritat a l'esdeveniment van ser retirats, encara que el 1990 es van tornar a instal·lar alguns a l'avinguda del Tibidabo.[86]
Cal assenyalar que el 1929 es van instal·lar els primers semàfors per regular el trànsit de vehicles: el primer es va situar en l'encreuament dels carrers Balmes i Provença, i a la fi d'any hi havia deu funcionant per tota la ciutat, regulats per agents de la Guàrdia Urbana. La Guerra Civil va suposar una aturada en la instal·lació de semàfors, que va ser reactivada en els anys 1950. El 1958 es va produir la primera sincronització, a la Via Laietana. El 1984 es va obrir el Centre de Control de Trànsit, que el 2004 controlava 1.500 cruïlles semafòriques.[87]
El 1930 es van instal·lar al passeig de Sant Joan uns curiosos bancs dissenyats per Félix de Azúa que contenien llibres en el seu interior, els anomenats «bancs-biblioteca», que tenien unes vitrines de vidre sobre el seu respatller central en l'interior del qual albergaven llibres de lectura lliure i gratuïta, dispensats per un funcionari. Després de la Guerra Civil els bancs van perdre aquesta funció, i en els anys 1950 van desaparèixer en una reforma del passeig.[89]
Durant l'etapa franquista van predominar els criteris pragmàtics i econòmics sobre els estètics, unit a la falta de coordinació en la col·locació d'aquests elements a l'espai públic.[77] Entre les poques novetats que va haver-hi en aquests anys es poden esmentar les fonts de rajolí, de les quals van existir dues varietats principals: entre els anys 1940 i 1960 es van instal·lar diverses fonts de pedra artificial, amb una base tripartida, fust octogonal i tassa circular amb relleus florals, de la qual sortia un doll vertical que queia sobre la mateixa tassa;[90] la segona es va donar entre els anys 1960 i 1970, fetes de conglomerat de color rosat, amb base circular i fust de secció cònica.[91]
Durant els anys 1950 i 1960 l'arquitecte municipal Adolf Florensa va posar una especial pruïja en el disseny de nous paviments per a diverses zones de la ciutat, especialment del districte de Ciutat Vella. Fruit d'això van ser els paviments de diversos llocs emblemàtics de la ciutat: el de la plaça de Sant Jaume (1953), realitzat amb basalt fosc en combinació amb pedra calcària blanca, que forma un entramat de quadrats que inscriuen un rectangle en el perímetre de la plaça;[92] el de la plaça de Catalunya (1959), que amb lloses de terratzo de diferents colors (blanc, granat, verd i crema) forma un dibuix oval amb sis trapezoides en el seu interior i un estel o rosa dels vents al centre;[93] i el paviment de la Rambla, elaborat amb vibrazo de formes ondulants (1968).[94]
El 1974 es va fer una reforma del passeig de Gràcia en la qual es van afegir uns bancs-jardinera elaborats de ceràmica de trencadís, a imitació dels bancs modernistes dissenyats per Pere Falqués.[95] Aquest mateix any Òscar Tusquets i Lluís Clotet van dissenyar el banc model Catalano, realitzat en acer, amb un seient de deployé pintat amb resina de polièster de color plata, i amb un perfil ergonòmic inspirat en el banc ondulant del parc Güell dissenyat per Gaudí; va ser el primer exponent d'un canvi d'actitud i d'una aposta pel disseny i la innovació en el mobiliari urbà.[96]
Innovació i disseny
La situació va canviar amb l'arribada de la democràcia i els nous governs socialistes a la ciutat, que van apostar per l'art i el disseny com a signe d'identitat de la ciutat. Es va iniciar llavors una campanya tant de recuperació del patrimoni històric com d'instal·lació de nous elements en els quals predominava el disseny com a factor definitori dels nous complements urbans.[77] Per a això es va crear el 1991 el Servei d'Elements Urbans, depenent de l'àrea de Projectes i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, que tenia per principals objectius fixar uns criteris de selecció, col·locació, normalització i renovació d'elements urbans, amb una clara aposta pel disseny i la modernitat.[97] Es van prendre tres primeres directrius principals: recuperar els antics dissenys originaris del segle xix, com els bancs romàntics, les fonts i fanals de ferro colat; prendre la iniciativa municipal com a principal promotor dels projectes urbanístics; i dissenyar un mobiliari urbà específic per a cada projecte, com un element més de qualsevol intervenció urbanística.[98] Al capdavant del nou departament va estar Màrius Quintana, responsable de la selecció de mobiliari urbà i la seva adjudicació mitjançant concursos públics a nous dissenys elaborats pels més prestigiosos arquitectes i dissenyadors. Els projectes urbans d'aquest període, segons Quintana, «van significar un augment del nivell de disseny i una aposta per la modernitat i la innovació tant als espais com en el mobiliari urbà».[99]
Un clar exemple va ser l'adjudicació el 1986 de les noves marquesines (model Pal·li) per a parades d'autobús al disseny realitzat per Josep Lluís Canosa, Elies Torres i José Antonio Martínez Lapeña, un disseny pràctic però alhora innovador, estètic i de signe contemporani. Amb forma de pal·li, estan formades per una estructura d'acer tubular amb un sostre i un banc de polièster de color groc. Amb aquest model es compaginava a més la funcionalitat amb l'aspecte econòmic, ja que la incorporació de publicitat —gràcies a la idea de Jean-Claude Decaux— permetia sufragar el seu manteniment, en un perfecte maridatge que es va estendre a altres elements de la ciutat.[77]
Des de llavors han estat molts els arquitectes i dissenyadors que han realitzat models diversos de mobiliari urbà per a la ciutat: Jaume Bach i Gabriel Mora (jardinera Barcina, 1982);[100] Beth Galí (fanal Lamparaalta, 1983, amb Màrius Quintana); [101] Antoni Roselló (model Marítim de quiosc de l'ONCE, 1986);[102] Jordi Henrich i Olga Tarrasó (fanal Pep, 1988;[103] banc Nu, 1991);[104] Albert Viaplana i Helio Piñón (banc U, 1988);[105] Josep Maria Civit (locutori de Telefónica, 1989);[104] Jaume Artigues (banc Levit, 1989);[106] Leopoldo Milà i Sagnier (banc Montseny, 1990);[107] Pedro Barragán (fanal Prim, 1991);[108] Enric Batlle i Joan Roig (font Atlàntida, 1991);[109] Montserrat Periel (barana Línia, 1993);[110] Andreu Arriola i Carme Fiol (banc G, 1995;[111] font Sarastro, 1995);[112] Enric Pericas (Plataforma Bus, 1995);[113] Moisés Gallego i Franc Fernández (quiosc de premsa Condal, 1996);[114] Norman Foster (marquesina Foster, 1998);[115] Elies Torres i José Antonio Martínez Lapeña (font Lama, 2004);[116] Terradas Arquitectes (panot Diagonal, 2014);[117] etc.
Un dels factors que més s'han tingut en compte en el disseny de mobiliari urbà d'aquests últims anys han estat els criteris d'accessibilitat, per a l'eliminació de les barreres arquitectòniques que dificultaven el trànsit a persones amb discapacitats físiques, o bé la instal·lació de senyalitzacions especials per a invidents.[118] Un altre factor en consideració han estat els criteris de sostenibilitat, eficiència energètica i respecte al medi ambient. Un exponent d'això han estat les noves parades d'autobús introduïdes el 2010 que incorporen una placa solar, les anomenades «parada solar d'informació» (PSI), que incorporen un panell digital que funciona amb GPS per mostrar el temps d'espera dels autobusos.[119]