Arquitectura neobizantina
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'arquitectura neobizantina és un estil arquitectònic de la segona meitat del segle xix i inicis del segle xx. Va ser emprada principalment en edificis públics i religiosos. L'arquitectura neobizantina integra elements de l'arquitectura romana d'Orient juntament amb elements lligats a l'arquitectura cristianomedieval de l'Europa de l'Est, principalment ortodoxa, i que va tenir el seu primer desenvolupament a Constantinoble i, d'una manera més general, a l'Imperi Romà d'Orient[nota 1] entre els segles v i ix.[1]
Aquest estil es caracteritza per l'ús de l'arcada i de cúpules en plena cintra; recorre al totxo i l'estuc com a materials de construcció i en la decoració al mosaic.