From Wikipedia, the free encyclopedia
L'ortografia del bretó (en bretó doareoù-skrivañ ar brezhoneg) és la transcripció del bretó, llengua cèltica de la família indoeuropea parlada a la Baixa Bretanya, en alfabet llatí. Ha estat objecte de diverses reformes i d'intents de normalització successius i a vegades concurrents: pels jesuïtes en el segle xviii, pels autors del renaixement bretó del segle xix i els intents durant el segle xix d'assolir una ortografia unificada a vegades contradictòria en el respecte a les varietats dialectals de la llengua.
La transcripció més antiga en bretó es va trobar dins d'un sarcòfag en una capella prop del poble de Lomarec al municipi de Krac'h, prop d'An Alre: irha ima in ri (en bretó modern: amañ emañ ar roue[1]), que vol dir « aquí reposa el rei ». La inscripció està datada en el regnat de Waroc'h I, i hom pensa que hi podria estar enterrat. Les evidències que recolzen aquesta tesi són:
Les traces han estat trobades de dues formes diferents:
Les glosses foren estudiades particularment per Léon Fleuriot.
Del mateix període data el manuscrit de Leiden, de fet, un fragment de tractat sobre medicina i botànica escrits en bretó i llatí que es va trobar a la Universitat de Leiden. Data del 590 (segle vi), dos segles i mig abans del Jurament d'Estrasburg (842), considerat el primer text en francès antic.
Com la majoria de llengües europees occidentals, el bretó es transcriu en alfabet llatí. Però l'alfabet llatí no té transcripció per a alguns fonemes particulars del bretó. Els autors de l'Edat Mitjana havien d'usar dígrafs o trígrafs per tal de representar certs sons bretons. Així, per exemple, es va introduir la grafia -ff per assenyalar una vocal nasal. Per exemple, el nom Henaff (ortografia moderna Henañ) es pronuncia /(h)enã/. Originàriament, en bretó antic i bretó mitjà les mutacions no foren escrites.
A partir del segle xviii els jesuïtes posaren en marxa campanyes d'evangelització. A la Baixa Bretanya la gran majoria de la població no parla francès, excepte als ports de Brest i Lorient. Això va forçar als jesuïtes a aprendre bretó. Per tal de facilitar-ne l'ensenyament, van escriure gramàtiques, mètodes, etc. Aleshores es van introduir noves característiques, atribuïdes a Julien Maunoir, però que l'ús de les quals era anterior:
Així, encara que fins aleshores sempre s'escrivia tat ("pare"), tot i que la pronunciació d'aquesta paraula canviava depenent del context, ara amb la forma mutada s'escrivia:
De vegades (en general els noms propis), s'escriu la lletra mutada abans de la lletra sense mutar per tal de facilitar el reconeixement de paraules. Per exemple, Itron vMaria « la verge Maria », emaon o vont da gKemper « jo vaig a Kemper ».
Va ser en aquesta època quan va començar el període del bretó modern, i on es veu que les ortografies difereixen: mentre que la grafia antiga (reformada pels jesuïtes) es converteix en l'estàndard de facto per als tres bisbats de Cornualla, Tregor i Leon, una altra grafia apareix a finals del segle xviii per a transcriure el dialecte vannetès (que té una gramàtica i sobretot una pronunciació relativament distants dels altres). D'aquesta manera hi haurà dues tradicions literàries, en leonès i en vannetès.
El 1716 el monjo Dom Loeiz Le Pelletier va compondre un Dictionnaire de la langue bretonne (publicat el 1752) on hi proposa estandarditzar w en gw i k davant les vocals e i i.
Quan Jean-François-Marie Le Gonidec elaborà entre el 1800 i el 1840 la Grammaire celto-bretonne i el Dictionnaire français-breton, va renovar també l'ortografia. El seu objectiu era transcriure fonèticament la llengua (per a ser més exactes, el dialecte leonès), per tal de superar la possible influència del francès, i ser més simple i coherent. Així, va generalitzar l'ús de la lletra k per al so /k/ fins aleshores escrit c o qu, la lletra g per al so /g/ davant i i e...
Aquest enfocament se centra exclusivament en la fonètica leonesa en el sentit de treure a l'ortografia certes marques etimològiques: per tant, la z s'utilitza per registrar tots els sons /z/, encara que no notava que algunes /z/ provenien d'antigues /θ/ o /ð/ (sons que corresponen a th en anglès de thin i this respectivament, conservades en el gal, on estan escrits th i dd), la lletra s representen els altres sons /z/ procedents de les antigues /s/ intervocàliques, i les grafies ss o c o ç representant els sons /s/ de la llengua moderna, com en francès.
Durant el segle xix, l'ortografia de Le Gonidec i la seva versió revisada del diccionari de Troude fou usada paral·lelament amb l'ortografia clàssica: primer amb timidesa, deseprés majoritàriament, un cop fou acceptada per l'església. també en foren usades barreges anàrquiques.
Durant el segle xix, però, les ortografies utilitzades eren força divergents segons el lloc d'origen de l'escriptor, i per tant, del seu dialecte, segons si havia estat escolaritzat o no ... D'altra banda, alguns texts foren escrits de manera fonètica, de manera que la transcripció variava d'un autor a un altre, segons si sabia francès o no. L'absència d'una autoritat central que arbitrés les diferents opcions ortogràfiques va facilitar la multiplicitat d'ortografies.
Els escritors, per la seva banda, van tractar de posar remei a aquesta situació refinant la grafia per tal d'admetre totes les varietats dialectals en la mateixa norma escrita. L'objectiu era aconseguir que el màxim de dialectes acceptessin la mateixa ortografia. Aquests esforços assolirien èxit a començaments del segle XX afegint termes de la pronunciació dialectal.
El 1908 el gramàtic Frañsez Vallee i el lingüista Emil Ernod crearen una entesa d'escriptors bretons que proposava una ortografia comuna a partir del dialecte leonès millorada per Le Gonidec. La majoria d'autors arribaren a un acord sobre la norma (que més tard va rebre el nom de KLT en referència a les inicials dels tres bisbats bretons, Kernev, Leon i Treger). No arribaren a un acord, però, amb els escriptors de Bro Gwened, que continuaren escrivint amb l'antiga ortografia. Les innovacions introduïdes el 1908 consistien en:
Entre els anys 1910 a 1930 es van fer noves propostes per tal d'aproximar l'ortografia KLT i la vanetesa. En particular, el 1911 el canonge i gramàtic vannetès Pierre Le Goff va proposar una síntesi de l'ortografia a Frañsez Vallée i Emil Ernod a Saint-Brieuc. La principal innovació va ser el dígraf zh emprat als dialectes KLT on es pronuncia /z/ (o no es pronuncia) i en vannetès és pronunciat /h/, de manera que Breizh "Bretanya" es pronuncia Breih a Vannes i Breiz a la resta del país. (El zh normalment correspon a un antic /θ/)) Aquesta proposta no prosperà pas a causa de les diferències sobre la transcripció c'h del fonema /x/.
La Bodadeg veur Emglew ar Brezhonegerien (Gran Assemblea de L'Entesa dels Bretonòfons) va tenir lloc el 28 de desembre de 1936 a l'Hotel Terminus de Lorient, per iniciativa de Xavier de Langlais, secretari d'Emglew ar Brezhonegerien KLTG (Entensa dels Bretonòfons KLTG) i sota el patrocini d'Ar Brezhoneg er Skol. Aquests principis foren resumits en una proposició de Xavier de Langlais el 1936. Consistien en l'ús de les grafies següents:
Aquestes proposicions foren rebutjades inicialment per la majoria d'escriptors, principalment Roparz Hemon. El 1938 es va intentar una nova reunió a Lorient que acabà sense acord, aquest cop amb innocacions proposades pels escriptors vannetesos Auguste Guillevic, Loeiz Herrieu i Xavier de Langlais.
En 1941 el règim de Vichy es va declarar disposat a tolerar l'ensenyament del bretó (tot i que la llengua bretona havia estat severament reprimida a les escoles), però "lamenta" que no és possible a causa de l'existència de diverses varietats ortogràfiques.
El 8 de juliol de 1941 un comitè d'escriptors (Roparz Hemon, Loeiz Herrieu, Frañsez Kervella, l'abat Perrot, Bourdelles, Uguen, Abeozen, el pare Le Goff, Gwilherm Berthou, Loeiz Ar Floc'h, ...) és es va reunir i va aprovar una ortografia unificada davant la necessitat de permetre l'ensenyament del bretó. Com a resultat d'això, al final de l'any es va permetre l'ensenyament facultatiu del bretó fins a una hora per setmana fora de l'horari escolar normal. Aquesta ortografia es va adoptar gradualment de 1941 a 1942.
Aquesta ortografia és anomenada sovint KLTG (amb referència a la unificació entre l'ortografia KLT i Vannes/Gwenedeg en bretó). També és conegut com a peurunvan "totalment unificat"[3] o escriptura "zh", el dígraf zh fou pres com un símbol de la unificació de l'ortografia del vannetès i dels altres dialectes.
Després de l'alliberament, el degà de la Facultat d'Arts de Rennes va fer pública la seva negativa a admetre els exàmens que controlava la universitat d'aquesta ortografia que va anomenar "científicament reprovable" i "improvisada" el 8 de juliol de 1941 a instàncies de l'ocupant.[4] Malgrat això, aquesta ortografia ha estat usada per més de la meitat d'autors en bretó, ja sigui antics com
Aquesta ortografia ha estat seguit per encara més de la meitat dels autors de la llengua bretona, ja siguin vells com Loeiz Ar Floc'h, Youen Olier, Marsel Klerg, Per Denez, Abanna i Goulven Pennaod, o els més joves de la generació UDB, com Erwan Evenou o Yann-Ber Piriou, i després per Kergoat i Alan Botrel. El 1958 fou creada Kuzul ar Brezhoneg, federació que agrupa les associacions bretones militants per l'ortografia unificada del bretó.
Després de la guerra, alguns autors es van negar a utilitzar l'escriptura peurunvan a causa del compromís amb la Col·laboració d'alguns dels seus promotors. D'altra banda, durant els anys 1950 es va produir el "miracle bretó", el pas d'una agricultura basada en l'explotació de petites parcel·les a una agricultura quasi-industrial (mecanització, fusió de petites explotacions en grans, consolidació i desenvolupament de cooperatives, etc.). Al mateix temps es va produir un basculament lingüístic: els ancians parlaven bretó entre ells però parlaven en francès als seus fills, pertal d'evitar-los la humiliació que ells mateixos havien patit en la seva joventut (com el simbol) i facilitar-los l'accés a la cultura francesa, considerada més atractiva per l'adopció d'un llenguatge percebut com a modern (idioma de la ciutat i dels burgesos) en lloc d'un llenguatge devaluat (el bretó, llengua desprestigiada després d'un segle d'educació, llengua de pagesos, pobres, etc.). Així que no és estrany veure en els districtes centrals de Bretanya gent nascuda abans de 1950 per parlar bretó entre ells i francès als infants i als estrangers.
El moviment associatiu Emgleo Breiz de promoció de la llengua bretona propoà el 1953 una nova ortografia, que havia d'ajudar els que volien aprendre bretó a dominar-ne la pronunciació, utilitzant una grafia més properes a les convencions franceses. La ruptura amb l'ortografia antiga ha estat minimitzada pel fet que l'església pràcticament ha abandonat l'ensenyament del bretó en les últimes dècades, el bretó no s'ensenya en absolut, sinó que es transmet per via oral.
Aquesta ortografia creada pel canonge François Falc'hun fou anomenada "escriptura universitària" (skolveurieg), ja que va ser adoptada per l'administració en les universitats. També fou anomenada "escriptura de Brest", ja que molts escriptors que l'adoptaren parlaven leonès, que havia estat durant molt de temps estàndard vehicular del KLT. Alhora, es va idear una escriptura universitària pel vannetès, amb la que comparteix trets comuns. Les seves característiques, comparades amb el perunvan, són:
Aquesta ortografia s'ha vist molt criticada per certs inconvenients:
L'ortografia universitària només utilitzada per la tendència regionalista del moviment bretó, qui agrupa des de personalitats proximes al MRP o del gaullisme, laics cristians i catòlics practicants, eclesiàstics i religioses de les diòcesis de Quimper i Bro Leon, així com simpatitzants del Partit Comunista Francès o d'organitzacions afins, Alguns nomenenen aquesta ortografia ar falc'huneg, en honor del seu creador.
A finals dels anys 1960, per tal de reduir la bretxa entre l'escriptura unificada i l'escriptura acadèmica, els defensors dels dos sistemes (i els insatisfets amb un i altre, com Léon Fleuriot) es van reunir diverses vegades per tractar de trobar una solució de compromís. En aquestes reunions es van establir els fonaments de l'ortografia "etimològica" o "interdialectal". El projecte no va prosperar. Alguns rebutjaven la zh a causa del seu símbol nacionalista (o nazi). Per Denez, en canvi, no volia canviar el peurunvan.
En 1975, però, a petició de la Unió Democràtica Bretona i per tal de publicar el seu mètode assimil en bretó, Fañch Morvannou va proposar una nova ortografia basant-se en les conclusions de les reunions esmenades. Aquesta ortografia, anomenada interdialectal (etrerannyezhel), segons els seus defensors, ofereix els avantatges:
que porta el bretó ortogràficament les seves llengües germanes (Gal i Cornualla);
Aquesta ortografia repren alguns dels principis de la peurunvan aportant algunes modificacions:
Aquesta ortografia només ha estat emprada per l'editorial Skol Vreizh, pel gramàtic Fañch Morvannou (mètode Assimil), pel diccionari de Francis Favereau (tot i que els contes els ha publicat en ortografia unificada), en el conte Donaw d'Iwan Tangi, el diccionari de matemàtiques de Jean Marot, a les poesies de Jean-Claude Le Ruyet i als llibres de Jean-Yves Plourin.
Una versió que es considera més científica d'aquesta ortografia fou proposada el 2003 per Albert Deshayes al Dictionnaire étymologique du breton, ja que cercava tenir una base més etimològica. Hi corregeix alguns punts :
Etrerannyezhel (1975) | Peurunvan (1941) | Skolveurieg (1956) | Traducció |
---|---|---|---|
glaw | glav | glao | pluja |
piw | piv | piou | qui |
levr | levr | leor | lliure |
ewid | evit | evid | per |
gant | gant | gand | amb |
anezhi | anezhi | anezi | ella |
ouzhpenn | ouzhpenn | ouspenn | més |
brawañ | bravañ | brava | Superlatiu de brav, agradable |
pelec’h | pelec’h | peleh | on |
Periòdicament esclaten polèmiques sobre l'elecció de l'ortografia, barrejant ortografia, llenguatge i política. Hi ha dos tipus de controvèrsia, la que divideixen els bretonòfons a causa de la seva opció lingüística i la que és causada pels oposats al bretó.
Després de la Segona Guerra Mundial s'ha produït una divisió en l'elecció de l'ortografia:
El canvi polític de 1981 que permet la creació de la llicenciatura en bretó, després del CAPES i del DEUG, va promoure l'ensenyament del bretó i la formació donada a la Universitat de l'Alta Bretanya a Rennes, on la peurunvan és l'única ortografia universitària. Els canvis sociològics han debilitat l'altra tendència, i la Universitat de Bretanya Occidental a Brest també està oberta a les diferències.
Durant la dècada del 1980 la situació s'ha anat clarificant:
La situació no és exactament la de 1975, i les rivalitats s'han alleujat molt. Els vells arguments ja no estan limitats als sobiranistes que s'oposen al bretó en general. Hi ha fins i tot alguns escriptors, com Goulc'han Kervella o el prolífic Mikael Madeg que publiquen els seus textos en les dues ortografies principals.
La Skrivadenn o dictat en llengua bretona, concurs anual de dictat de 4 a 84 anys i al qual van assistir 400 participants el març de 2006, utilitza l'ortografia peurunvan.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.