Pantocràtor
una determinada representació de Jesucrist / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'atribut pantocràtor (del grec παντοκράτωρ = totpoderós, que tot ho governa),[1] es va aplicar a Zeus en la mitologia grega. En la cultura cristiana es fa servir per referir-se a Déu.[2]
No s'ha de confondre amb Maiestas Domini. |
En l'art romà d'Orient i romànic, amb el terme pantocràtor es designa la imatge que representa la manifestació de Déu Totpoderós, senyor de l'Univers. La figura, sempre majestàtica i vista de front, du barba, té els cabells llargs i mostra Déu aureolat amb un nimbe al voltant del seu cap. Té la seva mà dreta aixecada per beneir i mentre que amb la seva esquerra sosté el Llibre de la Vida.
L'evolució posterior d'aquesta imatge condueix a altres variants iconogràfiques com ara el Crist jutge o el Salvator Mundi. El Pantocràtor és així mateix al centre de la Deisi, un altre tema iconogràfic molt freqüent en l'art romà d'Orient.
En les representacions més antigues el Llibre de la vida apareix tancat. A partir del segle xii es generalitza la representació del llibre obert.
El gest de beneir evoluciona a partir del gest que en la iconografia clàssica caracteritzava els mestres i filòsofs i progressivament va adquirint significació teològica. Així els dos dits de la mà (el dit petit i l'anular) tancats sobre el palmell de la mà farien referència a la doble naturalesa humana i divina de Jesús, mentre que els tres dits estirats (polze, índex i cor) simbolitzarien la Santíssima Trinitat. A vegades la posició dels dits es força de tal manera que també semblen reproduir les lletres gregues IC XC, l'anomenat Cristograma compost a partir de les inicials i les últimes lletres de les paraules gregues Iesoús Khristos (Jesucrist).