Persecució de Dioclecià
persecució dels cristians (303-313) / From Wikipedia, the free encyclopedia
La persecució de Dioclecià,[nota 1] també coneguda com a «Gran Persecució», fou la darrera i potser la més cruel persecució dels cristians a l'Imperi Romà. El 303 la tetrarquia formada pels augusti Dioclecià i Maximià i els cèsars Galeri i Constanci va emetre una sèrie d'edictes que abolien els drets legals dels cristians i exigien que acomplissin les pràctiques religioses tradicionals.[nota 2] Tot d'edictes posteriors s'enfocaren al clergat i demanaven sacrificis universals, ordenant a tots els habitants a realitzar sacrificis als déus. La persecució va variar en intensitat al llarg de l'imperi —les represàlies més febles foren a la Gàl·lia i a Britànnia, on únicament s'aplicà el primer edicte, mentre que les més violentes tingueren lloc a les províncies orientals—. Tot i que les lleis persecutòries foren anul·lades per diferents emperadors en diferents èpoques, Constantí i l'Edicte de Milà de Licini han marcat tradicionalment la fi de la persecució dels cristians.[5]
Els cristians eren considerats una amenaça per a les tradicions de l'Imperi Romà perquè rebutjaven les festivitats públiques, es negaven a practicar el culte imperial, no ocupaven càrrecs públics i eren obertament crítics amb les religions tradicionals. Si bé eren objecte de discriminació a nivell local a tot l'Imperi perquè se'ls considerava integrants d'una espècie de «societat secreta» de la qual sempre es sospitava, durant els dos primers segles de l'era cristiana cap emperador no va emetre lleis contra la fe o l'Església, sinó que la majoria de les persecucions foren dutes a terme per funcionaris del govern local. Cap a la dècada del 250, durant els regnats de Deci i Valerià, començaren a aprovar-se determinades lleis contra la pràctica del cristianisme. Aquest tipus de legislació obligava els cristians a realitzar sacrificis als déus pagans (acció vetada per llur religió), o, sinó, afrontar la presó i la pena de mort. Després de l'arribada al tron de Gal·liè el 260, un decret ordenà de manera temporal el cessament de la persecució, però quan pujà al tron Dioclecià el 284 es produí un canvi gradual en l'actitud oficial envers les minories religioses. Durant els primers quinze anys del seu regnat, Dioclecià purgà l'exèrcit de cristians, condemnà els maniqueus a mort, i es feu envoltar per un seguici d'oponents públics al cristianisme. La preferència de Dioclecià per un govern ferm combinada amb la imatge de restaurador del passat gloriós de Roma que va voler transmetre propicià la més profunda persecució de la història de Roma. Al voltant del 302 Galeri, pagà devot, pressionà Dioclecià per començar una persecució general dels cristians. Després de consultar l'oracle de Delfos, la seva resposta fou entesa com un suport a la posició de Galeri i el 303 començà la persecució a nivell general.
La persecució es concretà en la promulgació de quatre edictes successius que marcaren el ritme i les accions empreses en contra de l'Església. Així mateix, el rigor amb què cadascuna d'aquestes mesures foren aplicades varià en intensitat al llarg de l'Imperi, amb més violència als territoris orientals, governats per Dioclecià i Galeri, i menys intensitat a les terres governades per Constanci. El seu fill, Constantí, després de ser proclamat august el 306, acabà amb les persecucions als territoris que governava i oferí als cristians la restitució completa de tot allò que havien perdut. Aquell mateix any, a Itàlia, l'usurpador Maxenci desplaçà el successor de Maximià, Sever, bo i prometent una total tolerància religiosa. Galeri donà per acabada la persecució a Orient el 311, però fou represa a Egipte, Palestina i a l'Àsia Menor pel seu successor, Maximí Daia. Constantí i Licini, el successor de Sever, signaren l'«Edicte de Milà» el 313, que oferia una acceptació més profunda i comprensiva del cristianisme del que proposava l'edicte de Galeri. Quan Licini va vèncer Maximí el 313 va posar fi definitivament a la persecució a Orient.
La persecució, però, no aconseguí aturar el creixement de l'església cristiana. El 324, Constantí era l'únic governant de l'Imperi i el cristianisme s'havia convertit en la seva religió predilecta. Tot i que la persecució va tenir com a resultat la mort —d'acord amb estimacions actuals— d'entre 3.000 i 3.500 cristians, així com la tortura, empresonament o desterrament de molta altra gent, la majoria dels cristians van evitar el càstig. La persecució causà, nogensmenys, que moltes esglésies quedessin dividides entre aquells que havien acomplert amb les imposicions imperials (els «traditores»)[nota 3] i aquells que s'havien mantingut «purs». Alguns cismes, com el dels donatistes al nord d'Àfrica (que no es reconciliaren amb l'església catòlica fins després del 411) i els malecians a Egipte, persistiren molt de temps després de les persecucions. Durant els segles posteriors, alguns cristians crearen un «culte als màrtirs» i exageraren les barbaritats de l'era de les persecucions. Aquestes narracions foren criticades des de l'època de la Il·lustració i posteriorment per historiadors com Edward Gibbon. Diversos historiadors moderns com Geoffrey de Sainte Croix, han intentat determinar si les fonts cristianes exageraren l'abast de la persecució de Dioclecià.