Plutó (planeta nan)
segon planeta nan més gros del sistema solar / From Wikipedia, the free encyclopedia
Plutó (designació de planeta menor: (134340) Plutó) és el planeta nan més gros del sistema solar (2.370 km de diàmetre, 44 km més que 136199 Eris) i, després d'Eris, el segon més massiu del sistema solar, cosa que en fa el novè objecte més gros i el desè més massiu que gira directament al voltant del Sol. Plutó, el primer objecte transneptunià a ser identificat, té una òrbita al voltant del Sol que el porta a una distància d'entre 30 i 49 unitats astronòmiques i pertany al cinturó de Kuiper, del qual és el membre més gros i massiu conegut.
Després del seu descobriment per l'astrònom estatunidenc Clyde Tombaugh el 1930, Plutó fou considerat el novè planeta del sistema solar. A finals del segle xx i principis del segle xxi, es trobaren cada vegada més objectes similars en el sistema solar exterior, en particular (136199) Eris, que en aquell moment es creia que era una mica més gros i massiu que Plutó. Aquesta evolució portà la Unió Astronòmica Internacional (UAI) a redefinir el concepte de planeta. (1) Ceres, Plutó i Eris s'han classificat com a planetes nans des del 24 d'agost del 2006.[13] La UAI decidí igualment convertir Plutó en el prototip d'una nova categoria d'objectes transneptunians. Com a conseqüència d'aquesta modificació de la nomenclatura, Plutó fou afegit a la llista d'objectes menors del sistema solar i se li atribuí el número 134340 del catàleg d'objectes menors.[14]
Plutó es compon principalment de roques i gel de metà, però també de gel d'aigua. El seu diàmetre és aproximadament dos terços el de la Lluna.
Plutó és el cos principal del sistema plutonià. La parella que formen Plutó i el seu gran satèl·lit, Caront (1.207 km de diàmetre) es considera generalment un sistema doble, car la diferència de massa entre els dos objectes és una de les més petites de totes les parelles cos primari/satèl·lit del sistema solar (proporció de 8 a 1) i el baricentre de les seves òrbites no se situa a l'interior de cap dels dos astres.
Dos satèl·lits naturals més bastant més petits, Nix i Hidra, foren descoberts el 2005. El 20 de juliol del 2011, la NASA anuncià que el telescopi espacial Hubble havia identificat un quart satèl·lit de Plutó, que fou anomenat «Cèrber» el juliol del 2013 i mesura entre 14 i 34 km de diàmetre.[15][16] El juliol del 2012 se'n descobrí un cinquè satèl·lit, que fou anomenat «Estix» i mesura entre 10 i 25 km.
La sonda espacial New Horizons, llançada el gener del 2006 per la NASA, fou la primera a explorar el sistema plutonià, el qual travessà el 14 de juliol del 2015 a una distància mínima d'11.095 km, després d'un viatge de 6.400 milions de quilòmetres.[17][18][19] Durant el seu breu sobrevol, la New Horizons va mesurar i observar el sistema en gran detall.[20][21]