Política d'Angola
From Wikipedia, the free encyclopedia
Des de l'aprovació d'una nova constitució en 2010, la política d'Angola té lloc en un marc d'una república presidencialista, de manera que el President d'Angola és alhora cap d'estat i el cap de govern, i d'un sistema multipartidista. El poder executiu és exercit pel govern. El poder legislatiu recau en el president, el govern i el Parlament.[1]
Angola va canviar d'un sistema unipartidista marxista-leninista governat pel Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA), en el poder des de la independència el 1975, a una democràcia multipartidista basat en una nova constitució adoptada en 1992. Aquest mateix any es van dur a terme les primeres eleccions parlamentàries i presidencials. El MPLA va obtenir la majoria absoluta a les eleccions parlamentàries. En les eleccions presidencials, el president José Eduardo dos Santos va guanyar la primera volta amb més del 49% dels vots mentre que Jonas Savimbi en va treure el 40%. Hauria calgut una segona volta, però mai va tenir lloc. La represa de la Guerra Civil angolesa immediatament després de les eleccions, que van ser considerades com a fraudulentes per UNITA, i el col·lapse del Protocol de Lusaka, crearen una situació de divisió. Fins a cert punt les noves institucions democràtiques van treballar, en particular l'Assemblea Nacional, amb la participació activa d'UNITA dels diputats electes del FNLA, mentre que José Eduardo dos Santos va seguir exercint les seves funcions sense legitimació democràtica. No obstant això les forces armades del MPLA (ara forces armades oficials de l'estat d'Angola) i d'UNITA lluitaven entre si fins que el líder de la UNITA, Jonas Savimbi, va morir en acció en 2002.[2]
De 2002 a 2010 el sistema definit segons la constitució de 1992 funcionava d'una manera relativament normal. La branca executiva del govern es compon del President, el primer ministre i el Consell de Ministres. El Consell de Ministres, integrat per tots els ministres i viceministres, es reunia regularment per discutir qüestions polítiques. Els governadors de les 18 províncies van ser designats per i servien al gust del president.[3] La Llei Constitucional de 1992 va establir les línies generals de l'estructura de govern i els drets i deures dels ciutadans. El sistema legal es basava en la llei i costums portuguesos, però era feble i fragmentada. Els tribunals funcionen en només 12 de més de 140 municipis. Un Tribunal Suprem servia com a tribunal d'apel·lació; un Tribunal Constitucional amb facultats de revisió judicial mai va ser constituït tot i l'autorització legal. A la pràctica, el poder era cada vegada més concentrat en les mans del president que, amb el suport d'un personal cada vegada més gran, controlava en gran manera el parlament, el govern i el poder judicial.[4]
Els 26 anys de guerra civil ha devastat les institucions polítiques i socials del país.L'ONU ha estimat en 1,8 milions els desplaçats interns (PDI), mentre que la xifra acceptada generalment per a les persones afectades per la guerra és de 4 milions. Les condicions diàries de la vida a tot el país i específicament a Luanda (amb una població d'aproximadament 6 milions) reflecteixen el col·lapse de la infraestructura administrativa, així com de moltes institucions socials. La greu situació econòmica en curs impedeix en gran manera qualsevol suport governamental a les institucions socials. Els hospitals manquen de medicaments o equipament bàsic, les escoles no tenen llibres, i els empleats públics sovint no tenen els subministraments bàsics per al seu treball diari.