Procés de Reorganització Nacional
dictadura militar / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'autoanomenat Proceso de Reorganización Nacional (Procés de Reorganització Nacional en català)[1][2] o simplement El Proceso,[3] va ser una dictadura militar —la cinquena de la història republicana de l'Argentina, i la més sagnant—[4][5] que va governar de facto[6] el país des del cop d'estat del 24 de març de 1976 contra el govern constitucional de la peronista María Estela Martínez de Perón (Isabelita) fins a l'assumpció democràtica del candidat de la Unión Cívica Radical, Raúl Alfonsín, el 10 de desembre de 1983.[6] Entre els seus resultats més notables es troben el segrest i posterior desaparició forçada d'aproximadament entre nou mil i trenta mil persones[7][8][9] (prop de quatre-centes originàries dels Països Catalans)[10] la utilització sistemàtica de la tortura,[11] la creació de més de tres-cents camps de detenció il·legal amb desaparició de persones,[12] l'enorme augment del deute extern[13] (fins i tot estatitzant deute extern privat)[14] i la invasió de les illes Malvines amb la posterior pèrdua de la guerra de les Malvines.[15][16]
Tipus | govern matança massiva | ||
---|---|---|---|
Vigència | 24 març 1976 - | ||
Interval de temps | 24 març 1976 - 10 desembre 1983 | ||
Estat | Argentina | ||
Mitjà de comunicació | |||
En finalitzar la dictadura, malgrat que la junta de govern havia promulgat la Ley de Pacificación Nacional N° 22.924/83[17] (una llei d'autoamnistia,[18] ràpidament anul·lada, respectant promeses electorals, pel govern d'Alfonsín)[19] es va celebrar l'anomenat Juicio a las Juntas (una fita històrica: mai un país que havia patit una dictadura havia portat els responsables davant dels jutges)[20] en el qual van ser processats tots els integrants de les successives juntes de govern del Proceso, a més a més d'una important quantitat de repressors que van participar en la repressió política, i la conducció de les organitzacions armades de l'ERP i Montoneros.
Diversos aixecaments militars carapintadas durant el govern d'Alfonsín van provocar l'aprovació de dues lleis d'amnistia, les de Punto Final[21] i d'Obediencia Debida.[22] El seu successor, Carlos Saúl Menem va signar entre 1989 i 1990 uns decrets indultant a quasi quatre-cents processats i condemnats.[23][24] Durant el govern de Néstor Kirchner es va declarar primerament la derogació[25] i després la nulitat[26] de les dues lleis d'Alfonsín, mentre que diversos jutges, a més a més de la Cort Suprema,[27] van signar sentències dictant com anticonstitucionals els decrets d'indult de Menem. Diverses sentències judicials estan qualificant els assassinats massius durant la dictadura com a actes de genocidi[28] (un genocidi que hauria començat des d'abans, durant el govern d’Isabelita)[29] qualificació que també es comparteix des d'àmbits polítics i d'organitzacions defensores dels Drets Humans.[30] Aquesta condició de crims contra la humanitat[31] i de genocidi va fer que les distintes condemnes judicials contra repressors del Proceso hi hagin declarat la seva imprescriptibilitat, i per aquest motiu les actuacions judicials continuen fins i tot en l'actualitat.[31]
El 24 de març, data de l'aniversari del cop, se celebra al país el Día nacional de la memoria por la verdad y la justicia.[32]