Quark d - Wikiwand
For faster navigation, this Iframe is preloading the Wikiwand page for Quark d.

Quark d

De Viquipèdia

Quark d
Classificacióquark modifica
ComposicióPartícula elemental
EstadísticaFermiònica
GrupQuark
GeneracióPrimera
InteraccionsForta, feble, electromagnètica, gravitatòria
Símbold
AntipartículaAntiquark avall (d)
Massa4.1-5,7 MeV/c2[1]
Desintegració enEstable o quark amunt + electró + antineutrí electrònic
Càrrega elèctrica13 e
Càrrega de colorBlau, verd o vermell
Espín12
Isoespín dèbilLH: −12, RH: 0
Hipercàrrega dèbilLH: 13, RH: −23
Número de partícula de Monte Carlo1 modifica

El quark baix o quark avall, en anglès quark down o quark d, representat internacionalment pel símbol d, és un dels sis tipus o aromes de quark existents a la natura.[2] És un element fonamental de la matèria (la major part de la qual està formada per quarks i leptons), que es caracteritza per tenir una càrrega elèctrica de -1/3 de la càrrega elemental, un isoespín feble (isoespín en la força nuclear feble) de -1/2 i una aroma de -1/2. La seva massa podria estar entre 4 MeV/c2 i 8 MeV/c2, tot i que no es coneix del cert. La seva antipartícula és l'antiquark d.

El quark avall, d, i el quark amunt, u, són els dos quarks de primera generació, més estables que els altres i que es van mantenir més d'un segon després del big bang, tot i que sempre agrupats en hadrons, com per exemple protons o neutrons. Com els altres quarks, el quark d té càrrega de color: "vermella", "verda" o "blava"; i és sensible a la gravetat i a la força nuclear forta portada per gluons. En aquesta darrera, un intercanvi entre un quark u i un d no és rellevant. Per exemple, un protó està format per dos quarks u i un d, mentre que un neutró ho és per un u i dos d. Les masses del protó i del neutró són semblants, cosa que fa que es comportin de manera essencialment igual front a les forces nuclears fortes.[3]

La seva existència va ser postulada per primera vegada per Murray Gell-Mann i George Zweig l'any 1964, en desenvolupar el model de quarks, amb aleshores només tres d'aquests. El 1967, hom els va captar per primera vegada en experiments portats a terme al Centre de l'Accelerador Linear de Stanford (en anglès, Stanford Linear Accelerator Center, SLAC), un laboratori de la Universitat de Stanford.

Referències

  1. K. Nakamura et al. (Particle Data Group). «PDGLive Particle Summary 'Quarks (u, d, s, c, b, t, b', t', Free)'». Particle Data Group, 2011. [Consulta: 8 agost 2011].
  2. Física nuclear I, de Jaume Jorba i Bisbal, ETSEIB, Edicions UPC, 2000 ISBN 9788483013731 (català)
  3. Sobre el premi Nobel de Física 1999, de Domènec Espriu, a Els premis Nobel de l'any 1999: Cicle de conferències, Institut d'Estudis Catalans, 2003 ISBN 9788472835221 (català)
{{bottomLinkPreText}} {{bottomLinkText}}
Quark d
Listen to this article