Radi iònic
From Wikipedia, the free encyclopedia
El radi iònic és el radi de l'esfera d'un catió o anió monoatòmics en un cristall iònic i que conté, en primera aproximació, la totalitat de la seva càrrega elèctrica.[1] Per regla general els valors es troben entre uns 30 pm pels més petits i 200 pm pels majors.[2]
El primer intent per obtenir el radi d'un sol ió fou realitzat pel físic alemany Alfred Landé el 1920.[3] Suposà que el catió liti, Li+, és el més petit de tots els cations car només té electrons a l'orbital atòmic 1s, i que en els halogenurs de liti, els anions halogenur més voluminosos per tenir molts d'orbitals atòmics ocupats, es tocarien entre ells, ja que el Li+ no tendria volum suficient per evitar-ho i restaria als buits que queden entre esferes dels anions. A partir dels estudis de l'estructura cristal·lina mitjançant difracció de raigs X és possible determinar la distància entre nuclis dels anions; llavors el radi iònic d'un halogenur és la meitat d'aquesta distància. Els valors que obtingué Landé foren r(I– = 213 pm; r(Br–) = 188 pm; r(Cl–) = 172 pm; r(F–) = 132 pm. D'altres investigadors com William Lawrence Bragg, Jarl Axel Wasastjerna[4] i Victor Moritz Goldschmidt[5] aplicaren el mètode de Landé i aconseguiren obtenir més de vuitanta radis iònics. Per la seva part el químic nord-americà Linus Pauling a partir del 1927 aplicà un mètode teòric[6] pel càlcul dels radis iònics a partir de la càrrega nuclear efectiva.[7]