Refugis antiaeris de la Guerra Civil espanyola a Barcelona
llista d'antics refugis a Barcelona / From Wikipedia, the free encyclopedia
Els Refugis Antiaeris de la Guerra Civil espanyola a Barcelona són un seguit de refugis construïts a diversos espais de la capital barcelonina per protegir la ciutadania durant la Guerra Civil espanyola.
El desenvolupament de l'aviació militar durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va permetre els primers bombardeigs sobre objectius militars enemics, tot i que aquests no foren molt efectius degut a la insuficient tecnologia del moment. Durant el Període d'entreguerres aquest sistema continuà perfeccionant-se, fet que començà a preocupar a molts països europeus davant de la indefensió que podien patir davant de les grans potències europees del moment: Alemanya, Itàlia, Anglaterra i França, totes immerses en un clima de tensió política i militar per les seves respectives polítiques expansionistes, que les confrontaven unes amb les altres, arribant a implicar a països tercers.[1] Fou a partir d'aquest moment quan en els conflictes militars, la zona de rereguarda, que fins ara es mantenia al marge del front bèl·lic, passar a patir l'atac directe de l'aviació enemiga, sobretot les ciutats i els seus centres industrials, a més de les infraestructures de comunicació. Les millores als avions van permetre un major radi d'actuació, a més d'una major càrrega de bombes, fet que suposà un major índex de destrucció i efectivitat: les ciutats s'obrien impotents a un enèmic fins ara desconegut. Durant la Guerra Civil espanyola, Barcelona no fou una excepció, i esdevingué un dels camps de proves de l'aviació feixista, de cara al futur escenari bèl·lic de la Segona Guerra Mundial.
Prèviament, l'any 1931, i davant de l'augment de les preocupacions generades al voltant del perill de bombardeigs, es creà el Grupo de Artillería Antiaérea, que durant la Segona República es convertí en dos Grupos de Defensa Contra Aeronaves, amb seu a Madrid i Saragossa. Poc abans de l'esclat del conflicte bèl·lic, el 10 d'agost de 1935, es creà el Comité Nacional para la defensa pasiva, ens encarregat d'aplicar les mesures adients per protegir la població civil en cas de conflicte armat, i serviria com a model de les futures Juntes de Defensa Passiva locals. El Ministerio de Defensa Nacional, un cop iniciada la conflagració, en concret, el 29 de juny de 1937, decretà l'organització de la Defensa Passiva a tot el territori, i incidia que les despeses generades en la construcció dels nous refugis antiaeris anirien a càrrec dels propis ajuntaments i els seus ciutadans, aquests darrers els destinataris finals d'aquestes infraestructures.[1] Però totes aquestes mesures van arribar tard, atès que el 13 de febrer de 1937 es produí el primer bombardeig feixista sobre la ciutat de Barcelona, el qual sacsejà violentament a la seva població: el destructor italià Eugenio di Savoia. L'objectiu del vaixell italià segons l'infome secret de la Marina de Guerra Italiana fou el centre de la ciutat, caient gran part dels obusos sobre el barri de Gràcia, provocant la mort de 18 persones. Aquest fet va marcar la moral dels barcelonins, naixent una nova organització i forma de funcionament d'aquests, la defensa passiva, i paral·lelament creant una nova estructura defensiva, els refugis antiaeris. Durant la Segona Guerra Mundial el model barceloní de defensa passiva serà copiat a diferents ciutats europees colpejades pels bombardeigs aeris, com Londres, París o Berlin.