Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda

El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda fou un estat que existí entre l'1 de gener de 1801 i el 12 d'abril de 1927 a les Illes Britàniques format per la fusió del Regne de la Gran Bretanya i el Regne d'Irlanda en la signatura de l'Acta d'Unió de 1800.

Per a altres significats, vegeu «Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord».

Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda

United Kingdom of Great Britain and Ireland (en)
Bandera Escut d'armes
Himne	God Save the King
Localització
51° 30′ 26″ N, 0° 07′ 39″ O
Capital	Londres
Població humana
Població	45.370.530 (1911) (143,99 hab./km²)
Idioma oficial	anglès
Geografia
Superfície	315.093 km²
Dades històriques
Anterior	Regne de la Gran Bretanya i Regne d'Irlanda
Creació	1r gener 1801:  causat per Acta d'Unió (1800)
Dissolució	12 abril 1927
Següent	Regne Unit i Estat Lliure d'Irlanda
Organització política
Forma de govern	estat unitari monarquia parlamentària
• Monarca	Jordi V del Regne Unit (1910–)
Òrgan legislatiu	Parlament del Regne Unit , (Escó: 1.433)
Membre de	Societat de Nacions
Moneda	lliura esterlina

Jordi III, el primer rei del nou país.

Després de la independència d'Irlanda, el 6 de desembre de 1922, quan el Tractat Angloirlandès de 1921 entrà en vigor, el nom oficial va continuar en ús fins que va ser canviat pel de Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord mitjançant per l'Acta de Títols Reials i Parlamentaris de 1927. La part de l'illa d'Irlanda que es va separar del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda en 1922 avui constitueix la República d'Irlanda.

Antecendents

Articles principals: Història del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord § La unió d'Irlanda, i La unió d'Irlanda

La fusió dels dos regnes va ser precedida per la rebel·lió irlandesa de 1798, que va sacsejar a la població d'ascendència protestant i va ser reprimida brutalment pel govern, causant al voltant d'uns 30.000 morts. El segle anterior s'havia produït una discriminació brutal mitjançant la utilització de les lleis penals, destinades a marginar particularment a la població nativa catòlica i, en general, a tots els dissidents de l'Església d'Irlanda, que reconeixia el lideratge espiritual de la monarquia britànica, sent exclosos de la vida pública i econòmica.

Com a resultat d'això, el govern de Londres va impulsar la fusió dels dos països en resposta al mal govern dels protestants com pels esforços dels revolucionaris en buscar una alternativa de govern. Així, per intentar evitar que una crisi en la debilitada salut del rei Jordi III, que podria provocar el nomenament d'una alternativa en qualsevol dels dos regnes, va comportar la promulgació de l'Acta d'Unió de 1800, aprovada pel Parlament d'Irlanda i de la Gran Bretanya.

Termes de la Unió

Articles principals: Acta d'Unió (1800) i Acta d'Unió (1707)

Segons els termes de la fusió, i igual que en la signatura de l'Acta d'Unió de 1707, els respectius parlaments nacionals dels dos estats foren abolits i forens substituïts pel Parlament del Regne Unit, amb seu al Palau de Westminster. La nova cambra dels Comuns fou ocupada pels membres del Parlament de la Gran Bretanya, incorporant 100 membres provinents d'Irlanda, i la nova Cambra dels Lords incorporà 4 Lords permanents i 28 de temporals d'origen irlandès.

Part de la solució de compromís per als catòlics d'Irlanda fou la concessió de l'Emancipació Catòlica, que havia estat denegada durant anys pels membres anglicans del parlament irlandès. Aquesta però, finalment fou bloquejada per Jordi III, que va argumentar que l'emancipació dels catòlics romans violava la seva coronació com a monarca britànic protector del Protestantisme.

Política exterior

Article principal: Imperi britànic

Govern a Irlanda

Diverses generacions de líders irlandesos van promoure campanyes per a l'establiment d'un govern local a Irlanda. Finalment Daniel O'Connell va assolir forçar al govern britànic la concessió de l'emancipació catòlica l'any 1829, sota el regnat de Jordi IV. No obstant això, la seva campanya per a 'repel·lir' l'Acta d'Unió va ser un fracàs. Líders posteriors, com Charles Stewart Parnell, van realitzar campanyes per a la creació d'un govern propi a Irlanda sota el nom de Home Rule (govern propi), el qual romandria sent membre del Regne Unit.

Trencament de la Unió

Article principal: Guerra Angloirlandesa

Les noves fronteres
L'any 1922 vint-i-sis comtats irlandesos van abandonar el Regne Unit, comtats que avui en dia formen part de la República d'Irlanda. Només sis comtats van romandre al Regne Unit, formant part de l'actual Irlanda del Nord

L'any 1919 els diputats electes al Parlament de Westminster per part del Sinn Féin van formar un parlament irlandès independent a la ciutat Dublín, conegut amb el nom de Dáil Éireann i presidit per Éamonn de Valera. La proclamació d'aquest parlament per part del Sinn Féin va provocar l'esclat de la guerra Angloirlandesa o Guerra de la Independència Irlandesa entre 1919 i 1921

El 24 de desembre de 1920 s'aprovà la Government of Ireland Act, per la qual es decidí partir el país formant dues regions autònomes (exceptuant la defensa, política exterior i economia): Irlanda del Sud amb 26 comtats de majoria nacionalista, i Irlanda del Nord amb 6 comtats de majoria unionista. Finalment, el 6 de desembre de 1922, un any després de la signatura del Tractat Angloirlandès, els 26 comtats del sud es van separar del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda i van formar l'Autònom Estat Lliure d'Irlanda, que va mantenir però la sobirania dels reis de la Gran Bretanya. Els 6 comtats que formen Irlanda del Nord va romandre al Regne Unit.

Fins a l'any 1927 es mantingué el nom de Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, moment en el qual i mitjançant la signatura de l'Acta de Títols Reials i Parlamenteris es canvià el nom del país pel de Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

Vegeu també

• Regne de la Gran Bretanya
• Regne d'Irlanda
• Monarquia d'Irlanda
• Acta d'Unió
• Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
• Estat Lliure d'Irlanda
• República d'Irlanda