Sentència de Guadalupe
(1486) acord pel qual s'extingien els Mals Usos a la Corona d'Aragó / From Wikipedia, the free encyclopedia
La Sentència de Guadalupe o Sentència Arbitral de Guadalupe és una disposició adoptada per Ferran II al Monestir de Santa Maria de Guadalupe (Extremadura) el 21 d'abril de 1486.[1] El seu objectiu era donar solució als conflictes entre els pagesos de remença i els seus senyors, conflictes que havien motivat les dues guerra dels remences.
| ||||
Tipus | legislació | |||
---|---|---|---|---|
Data | 21 abril 1486 | |||
Autor | Ferran el Catòlic | |||
Localització | Monestir de Guadalupe (Província de Càceres) | |||
Jurisdicció | Corona d'Aragó | |||
Participant | ||||
Signatari | ||||
Causa | Guerra dels remences | |||
Efectes | final feudalisme a Catalunya abolició mals usos | |||
Les negociacions per la redacció de la Sentència foren molt dures i en alguns moments perillà que arribessin a bon terme. Sembla que el mateix monarca tingué una intervenció directa i molt eficaç, almenys en el terreny econòmic. Finalment, Ferran II va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe que possibilitava la fi dels mals usos a canvi d'un pagament (no tan sols en el mal ús remença),[2] i resolia un conflicte entre senyors i pagesos que havia durat més de quatre segles.
A canvi d'un pagament de 60 sous per mas s'abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors.[3] Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals, tot i que de quantitats irrisòries, més per a marcar de qui era qui tenia el domini directe que no pas per a benefici econòmic. Així doncs, l'abolició del sistema feudal pel qual lluitaven els pagesos, es va transformar tan sols en la possibilitat de redimir-se dels mals usos, les "consuetuds iniqües" tal com la gent d'aleshores ho anomenava.
Firmaren per la part remença el seu capità, Francesc de Verntallat, i 18 síndics, entre ells Llorenç Espígol de Sant Feliu de Pallerols.
Tot i així, la repressió també existí: s'obligà que tots els castells que els pagesos havien guanyat als senyors fossin retornats i s'exigí als pagesos que paguessin 6.000 lliures en concepte d'indemnització dels senyors. Si bé és cert que Ferran II redimí alguns detinguts, a d'altres els confiscà els béns o els esterilitzà la terra, o directament els feu executar.
La sentència suposà l'inici d'una nova etapa pel camp català: la de la lliure contractació emfitèutica, que havia de produir la prosperitat del camp de Catalunya. Els pagesos catalans varen posseir ja al segle xv, una llibertat personal que a la resta de la península Ibèrica i d'Europa, en molts casos, no aconseguirien fins al segle xviii i xix.