Senyal analògic
From Wikipedia, the free encyclopedia
El senyal analògic[1] és aquell que presenta una variació contínua en el temps, és a dir, que a una variació suficientment significativa del temps li correspondrà una variació igualment significativa del valor del senyal (el senyal és continu).[2] Tot senyal variable en el temps, per complicat que sigui, es pot representar en l'àmbit dels seus valors de freqüència. Es pot representar per una funció matemàtica contínua en la qual és variable la seva amplitud i període (representant una dada d'informació) en funció del temps. El procés matemàtic que permet aquesta descomposició s'anomena anàlisi de Fourier. A diferència dels senyals digitals, una petita variació del senyal té significat i no s'atribueix només al soroll. El terme senyal analògic sembla un argot propi de les telecomunicacions, però no és així, ja que també apareix en sistemes mecànics, hidràulics o altres sistemes que utilitzen aquests tipus de senyals. Un altre exemple de senyal analògic és el generat per un usuari en el micròfon del seu telèfon mòbil i que, després de successius processos, és rebut a l'altaveu d'un altre usuari.
En la naturalesa, el conjunt de senyals que percebem són analògics, com per exemple la llum, el so, l'energia, etc.,[3] són senyals que tenen una variació contínua. Qualsevol informació pot ser transmesa per un senyal analògic, com una resposta a un canvi en els fenòmens físics. Un senyal analògic té una resolució teòricament infinita. A la pràctica, un senyal analògic està subjecte al soroll i a una velocitat de pujada finita. Per tant, en els sistemes, tant analògics com digitals, estan subjectes a limitacions en la resolució. Com que els sistemes analògics es tornen complexes, és difícil detectar quan es produeix una degradació del senyal.
Habitualment, un senyal analògic presenta semblança respecte a la informació que transporta. Així doncs, el solc d'un disc de vinil, si l'observem en detall amb l'ajut d'una lupa o microscopi, té la mateixa forma que les ones sonores del so que representa. Per això diem que el disc de vinil és un enregistrament analògic, perquè les ones de pressió en l'aire (so) han donat lloc a unes ondulacions geomètricament semblants en el solc. La cinta de casset és també un registre analògic, ja que les variacions en la intensitat del camp magnètic al llarg de la cinta són una còpia de les variacions de pressió en l'aire (so).
Algunes de les magnituds físiques portadores d'un senyal d'aquest tipus són elèctriques com la intensitat, la tensió i la potència, però també poden ser hidràuliques com la pressió, tèrmiques com la temperatura, mecàniques... Precisament el fet de poder transmetre un senyal de forma analògica a partir de magnituds com la pressió, la temperatura o altres magnituds similars ens és molt útil, ja que de vegades és l'única manera de fer-ho. Per exemple en atmosferes on la presència de l'electricitat és massa perillosa, com ara en la majoria de les empreses químiques. Una ona sinodal és un senyal analògic d'una sola freqüència. Els voltatges de la veu i del vídeo són senyals analògics que varien d'acord amb el so o variacions de la llum que corresponen a la informació que s'està transmetent. En llenguatge tècnic, aquests valors mesurats en instants determinats s'anomenen mostres, i l'operació d'obtenir sèries de mostres com l'anterior s'anomena mostreig.