Superfície planetària
From Wikipedia, the free encyclopedia
Una superfície planetària és on el material sòlid (o líquid) de l'escorça exterior de certs tipus d'objectes astronòmics entra en contacte amb l'atmosfera o l'espai exterior. Les superfícies planetàries es troben en objectes sòlids de massa planetària, inclosos planetes tel·lúrics (inclosa la Terra), planetes nans, satèl·lits naturals, planetesimals i molts altres cossos menors del Sistema Solar (CMSS o de l'anglès SSSB, Small Solar System body).[1][2][3] L'estudi de les superfícies planetàries és un camp de la geologia planetària conegut com a geologia de la superfície, però també un focus d'una sèrie de camps que inclouen cartografia planetària, topografia, geomorfologia, ciència atmosfèrica i astronomia. Terra (o sòl) és el terme donat a les superfícies planetàries no líquides. El terme aterratge s'utilitza per descriure la col·lisió d'un objecte amb una superfície planetària i normalment té una velocitat a la qual l'objecte pot romandre intacte i romandre unit.
En els cossos diferenciats, la superfície és on l'escorça es troba amb la capa límit planetària. Qualsevol cosa per sota d'això es considera subterrània o submarí. La majoria dels cossos més massius que les súper-Terres, incloses els estels i els gegants gasosos, així com els nans gasosos més petits, passen de manera contigua entre fases, inclòs gas, líquid i sòlid. Com a tals, generalment es consideren que no tenen superfícies.
Les superfícies planetàries i la vida superficial són d'interès particular per als humans, ja que és l'hàbitat principal de l'espècie, que ha evolucionat per moure's sobre la terra i respirar aire. Per tant, l'exploració espacial humana i la colonització espacial se centren molt en elles. Els humans només hem explorat directament la superfície de la Terra i la Lluna. Les grans distàncies i complexitats de l'espai fan que l'exploració directa fins i tot d'objectes propers a la Terra sigui perillosa i costosa. Com a tal, totes les altres exploracions han estat indirectes mitjançant sondes espacials.
Les observacions indirectes per sobrevol o òrbita actualment proporcionen informació insuficient per confirmar la composició i les propietats de les superfícies planetàries. Gran part del que se sap és de l'ús de tècniques com l'espectroscòpia astronòmica i el retorn de mostres. Els mòduls d'aterratge han explorat les superfícies dels planetes Mart i Venus. Mart és l'únic altre planeta que ha tingut la seva superfície explorada per una sonda de superfície mòbil (rover). Tità és l'únic objecte no planetari de massa planetària que ha estat explorat per un mòdul aterratge. Els mòduls d'aterratge han explorat diversos cossos més petits, com ara 433 Eros (2001), 25143 Itokawa (2005), Tempel 1 (2005), 67P/Churyumov–Gerasimenko (2014), 162173 Ryugu (2018) i 1019525 Bennu (2019). S'han recollit mostres de superfície de la Lluna (retornada el 1969), 25143 Itokawa (retornada el 2010), 162173 Ryugu i 101955 Bennu.