Tàcit
Historiador romà / From Wikipedia, the free encyclopedia
Publi o Gaius Corneli Tàcit (en llatí Publius o Caius Cornelius Tacitus) (56 - 118), historiador romà, va ser un senador, cònsol i governador romà.
 |
Aquest article tracta sobre el historiador. Si cerqueu l'emperador , vegeu «Marc Claudi Tàcit». |
  | |
| Nom original | (la) Publius Cornelius Tacitus |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | c. 54 dC Gàl·lia Narbonesa (Antiga Roma) |
| Mort | c. 120 (65/66 anys) Imperi Romà |
| Tribú de la plebs | |
 Cònsol romà | |
| Pretor | |
| Governador romà | |
| Senador romà | |
| | |
| Activitat | |
| Ocupació | historiador, biògraf, analista, jurista, filòsof, militar, poeta, polític, escriptor |
| Període | Alt Imperi Romà |
| Gènere | Història |
| Professors | Quintilià |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Cònjuge | Julia Agricola (77 dC, 78 dC–) |
 | |
Era nascut a Interamna. Fill de patricis, va rebre una acurada educació a Roma, i potser va ser deixeble de Quintilià. Auster i enginyós, es va casar amb la filla de Gneu Juli Agrícola, conquistador de Britània, pel que se suposa que pertanyia a una família rica.
Va exercir diverses magistratures en els períodes de Vespasià i Titus, i va ser pretor amb Domicià, en època del qual era també membre del col·legi sacerdotal (quindecimvir sacrorum) i en aquesta qualitat va dirigir els Jocs Seculars ordenats per l'emperador.
Va viatjar per Britània i Germània (89), i amb Nerva va ser nomenat consul suffectus (cònsol suplent), dignitat vacant després de la mort de Virgini Ruf, de qui Tàcit va fer el panegíric en el Fòrum. Al 99 va exercir diverses funcions inherents a la seva magistratura de cònsol suplent, i després va abandonar la política i es va dedicar a la compilació de les seves històries.
No se sap quan va morir però va sobreviure Trajà. La majoria de les referències sobre la seva vida provenen de la correspondència que va mantenir amb Plini el jove i dels seus propis escrits.
El seu mètode històric es caracteritza per l'intent d'assolir la imparcialitat. Utilitza com a fonts testimonis orals o escrits als quals però no sempre dona crèdit i així ho fa constar expressament. La seva locució sine ira et studio (sense rancúnia i sense parcialitat) inspira encara avui historiadors i científics, tot i que ell mateix no sempre va respectar aquest principi.[1]