Ismaïlisme
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'ismaïlisme (àrab: الإسماعيليون, al-ismāʿīliyyūn; persa: إسماعیلیان, esmāʿiliyān; urdú: إسماعیلی, ismāʿīlī) és un dels corrents de l'islam xiïta. Els seus membres són anomenats també septimams perquè no reconeixen més que els set primers imams xiïtes.
Professen doctrines molt complexes fortament influïdes pel neoplatonisme, la gnosi i creences preses a altres religions com el maniqueisme. Per a ells l'islam té dos principis complementaris: l'exotèric o zahirí representat pel Profeta, l'Alcorà en el seu sentit literal i la xara, i l'esotèric o batiní personificat per l'imam i la interpretació mística de l'Alcorà. Els ismaïlites pensen que l'Alcorà és l'al·legoria d'un missatge ocult que, al seu torn, és al·legoria d'un altre més ocult encara, i així successivament fins a set nivells d'esoterisme, els últims dels quals contenen la veritat suprema.
Els moderns ismaïlites són anomenats de vegades neoismaïlites, potser perquè tenen poc a veure amb l'activisme violent que els va caracteritzar segles enrere. Són al voltant de quinze milions de persones que viuen, sobretot, a l'Índia, al Pakistan, Síria, al Tadjikistan (a la regió de Badakhxan) i al Iemen i es reparteixen en dues grans comunitats: els bohora, evolució dels mustàlites, i els joia o khodjas, hereus dels nizarites, el cap espiritual del qual és l'Agha Khan.
A Síria, el Líban i Israel hi ha també els drusos, membres d'una secta iniciàtica derivada de l'ismaïlisme fatimita. També tenen una certa presència a l'Àsia central i l'Àfrica de l'est.