Teràpia cognitivoconductual
psicoteràpia enfocada en la vinculació del pensament i la conducta / From Wikipedia, the free encyclopedia
La teràpia cognitivoconductual (TCC) (en anglès, Cognitive behavioral therapy, CBT) és una intervenció psicosocial[1][2] que pretén millorar la salut mental.[3] La TCC se centra en desafiar i canviar distorsions cognitives poc útils (per exemple, pensaments, creences i actituds) i comportaments, millorar la regulació emocional,[2][4] i el desenvolupament d'estratègies personals d'afrontament que orientin la resolució de problemes actuals. Originalment, va ser dissenyada per tractar la depressió, però els seus usos s'han ampliat per incloure el tractament de diverses condicions de salut mental, inclosa l'ansietat.[5][6] La teràpia cognitivoconductual inclou diverses psicoteràpies cognitives o de conducta que tracten psicopatologies definides mitjançant tècniques i estratègies basades en l'evidència.[7][8][9]
La teràpia cognitivoconductual es basa en la combinació dels principis bàsics de la psicologia cognitiva i conductual.[2] És diferent dels enfocaments històrics a la psicoteràpia, com ara l'enfocament psicoanalític on el terapeuta busca el sentit inconscient que hi ha darrere de les conductes i després formula un diagnòstic. En canvi, la TCC és una forma de teràpia «centrada en els problemes» i «orientada a l'acció», és a dir, s'utilitza per tractar problemes específics relacionats amb un trastorn mental diagnosticat. El paper del terapeuta és ajudar el pacient a trobar i practicar estratègies efectives per afrontar els objectius identificats i disminuir els símptomes del trastorn.[10] La teràpia cognitivoconductual es basa en la creença que les distorsions del pensament i les conductes inadaptades tenen un paper en el desenvolupament i manteniment de trastorns psicològics[3] i que els símptomes i la molèstia associada es poden reduir ensenyant noves habilitats de processament d'informació i mecanismes de còpia.[1][10][11]
En comparació amb els medicaments psicoactius, els estudis de revisió han trobat que la tcc només era eficaç per tractar formes menys greus de depressió[12] i ansietat, trastorn per estrès posttraumàtic, tics,[13] abús de substàncies, trastorns alimentaris i trastorn límit de la personalitat.[14] Sovint es recomana en combinació amb medicaments per al tractament d'altres afeccions, com ara trastorn obsessivocompulsiu greu (TOC), trastorn per ús d'opioides, trastorn bipolar i trastorns psicòtics. A més, es recomana la teràpia cognitivoconductual com a primera línia de tractament per a la majoria de trastorns psicològics en nens i adolescents, inclòs trastorn d'agressió i conducta.[1][4]
Els investigadors han trobat que altres intervencions terapèutiques de bona fe eren igualment efectives per tractar determinades afeccions en adults.[15][16] Juntament amb la psicoteràpia interpersonal, es recomana la TCC en les directrius de tractament com a tractament psicosocial d'elecció,[1][17] i la teràpia cognitivoconductual i la psicoteràpia interpersonal són les úniques intervencions psicosocials a les quals els residents en psiquiatria tenen l'obligació de ser entrenats.[1]