To (lingüística)
From Wikipedia, the free encyclopedia
En lingüística, el to és el fenomen en què l'altura de la veu té valor fonològic, és a dir, en què hi ha parells mínims que es distingeixen únicament per la seva altura, o pel seu contorn d'altura (creixent, decreixent, etcètera). Les llengües que tenen aquesta particularitat s'anomenen llengües tonals.
Quan parlem produïm sons amb el nostre aparell fonador. Aquests sons són ben diversos: depenen de la persona que els fa, de les circumstàncies i dels moviments, que no són mai perfectes ni matemàtics. El fonema és una abstacció d'entre tot aquest ventall de sons que té un valor diferent a un altre fonema. Aquests elements són els que construeixen les paraules i són els punts distintius que ens indiquen que és aquest mot i no un altre. Però si ens fixem en com enraonem, veiem que les paraules no només estan fetes de fonemes: hi ha alguna cosa més que complementa el so. Això és el que anomenen to.
Els tons constitueixen unitats lingüístiques al mateix nivell que els fonemes. Però, a diferència d'aquests, els tons no poden ser dividits en unitats més petites. Són, doncs, unitats supra-segmentals. El conjunt que formen el to i el fonema s'anomena tonema. Així doncs, un mot està fet de petites peces que encaixen entre elles i formen conjunts més grans. Observeu aquest esquema:
SO SO SO SO SO SO SO
FONEMA UN ALTRE FONEMA
FONEMA + TO = TONEMA
FONEMES i TONEMES = MOT